Precisament avui, cal recordar a tots els actors polítics de la part de la nació catalana que denominem Catalunya, que una majoria de diputats van aprovar solemnement, al novembre, una Declaració que començava el camí per assolir la República Catalana Independent.
Cal recordar-lo avui, no fos cas que alguns tinguessin la temptació de caure en el parany –o buscar l’excusa- del que ha passat a Espanya, i a Catalunya, ahir diumenge, 20 de desembre.
En aquesta contesa, les formacions de Junts pel Si s’han deixat 435.000 vots del milió sis-cents mil que van assolir el 27 de desembre. En aquesta ocasió, no s’hi val a donar les culpes a la CUP, com ha estat el mantra que ha presidit gairebé tres mesos de no-negociació. CDC i ERC s’ho han fet tot solets. Però el mandat de les urnes del 27 de setembre continua vigent: nosaltres, el poble de Catalunya, vam decidir per majoria absoluta posar les bases de la independència, i no es pot fer marxa enrere. Senyors i senyores de Convergència i d’Esquerra: ni un pas enrere. No podeu caure en el parany d’un possible referèndum proposat per l’Estat, no ens feu trampes al solitari.
Curiosament, el resultat d’ahir obre una escletxa d’oportunitat per a Catalunya: durant unes setmanes –potser uns mesos- els espanyols practicaran allò que només es defineix amb exactitud amb una paraula castellana: ensimismamiento. Només es miraran a ells mateixos, només es preocuparan de com poden arribar a assolir el poder, i deixaran de mirar a Catalunya, una nosa prescindible com han demostrat a la campanya electoral. És el moment d’aprofitar l’oportunitat i avançar en el nostre camí.
La llei espanyola que delimita el que pot fer un govern en funcions deixa molt clar que “limitará su gestión al despacho ordinario de los asuntos públicos. absteniendose de adoptar, salvo casos de urgencia debidamente acreditados o por razones de interés general cuya acreditación expresa así lo justifique, cualesquiera otras medidas.” Redacció rocambolesca apart, sembla difícil que l’aprovació d’una llei pel Parlament de Catalunya capaciti al govern en funcions d’Espanya a prendre cap mena de mesura. Oli en un llum. Personalment, penso que la desobediència –o l’assumpció de les nostres responsabilitats, crec que “obeir” significa acceptar que hi ha algú que ens pot manar, i jo ja fa temps que no accepto que em manin els espanyols- millor deixar-la per les coses imprescindibles, com ara la DUI que algun dia haurem de practicar. Mentre tant, avancem tranquil·lament.
Tenim la possibilitat d’enllestir, en un parell de mesos, les lleis que la resolució aprovada pel nostre parlament ens assenyala. No podem perdre aquesta escletxa d’oportunitat.
Dit això, durant aquesta setmana, cal arribar a un acord de govern a Catalunya: anar a unes noves eleccions, atesos els resultats d’ahir, pot significar que la majoria assolida al setembre no es reprodueixi. I refiar-se d’un referèndum pactat amb l’Estat seria retrocedir de manera inexorable. L’únic referèndum que hem d’acceptar és el d’aprovació de la nova constitució catalana. Amb l’Estat només es pacten el termes de la separació. Repeteixo: això és el que va aprovar al novembre el nostre Parlament.
Durant aquesta setmana, doncs, cal reordenar les negociacions per conformar el govern català que ho faci possible. Novament, hi ha una paraula castellana de clara definició i difícil traducció: empecinamiento. CDC no està en condicions de continuar “empecinada” en els seus plantejaments, i no parlo només del qui, sinó també del què, el com i el quan. ERC ha de definir-se d’una vegada i deixar de pensar en els càrrecs que es repartirà amb el nou govern. La CUP ha de saber que només es podran assolir els canvis socials si tenim un estat independent. I, a més, segons el meu punt de vista, la CUP no només ha de donar un suport estable al legislatiu, sinó entrar a formar part del govern, enfangar-se en el dia a dia, vigilar, exigir, esperonar, perquè el canvi de paradigma comenci a ser possible. No es guanya la llibertat, la justícia i la dignitat si no hi ha mobilització permanent de la gent, això ho tinc molt clar. Però tampoc si no es té la possibilitat de governar. Lula da Silva deia: “No volem créixer per repartir, sinó que volem repartir per créixer”. Lula es va presentar a unes eleccions, les va guanyar i va disminuir la pobresa del Brasil en un 40%. La deriva corrupta del seu partit ja és tota una altra història; hauríem d’aconseguir que el poder no corrompi, però la por al poder no és una excusa per retardar l’avenç social.
Tenim la majoria de 72 diputats. No deixem passar aquesta oportunitat. Comencem a governar d’una vegada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!