Torna un lluitador!

El Patriota Claudi Romeu torna a la palestra. He rebut aquest escrit seu:

———————————————-

CAMINEM CAP A LA SOBIRANIA

El meu interès consisteix en esboçar algunes idees, que penso que Catalunya hauria de plantejar rigurosa i enèrgicament per tal de superar l’aturada cardíaca que els catalans estem vivint. Naturalment, vist des de l’òptica que com a nació, ja és hora que exercim sobiranament, la independència del nostre país.

Després del descafeinat govern dels vint-i-tres anys i el no menys desafortunat govern de l’espifiat tri-partit, estimo que ha arribat l’hora d’emprendre seriosament, solucions de cara a la recuperació plena de la nació catalana. Segur que és una labor no exempta de dificultats, però estimo que bufen uns aires oportunament favorables, que inviten a no desaprofitar l’oportunitat.

Finalitzada la maleïda etapa franquista, cap govern català ha fet res de res veritablement encaminat a l’obtenció del nostre objectiu. No tan sols això, sinó que s’han comés errors polítics imperdonables. L’acceptació gravíssima del bilingüisme, la manca d’una difusió de l’autèntica història de Catalunya, incloent el camp de l’ense-nyança a les escoles, l’abandó territorial de la resta de Països Catalans a mans dels agressors espanyols i francesos, la negligent salvaguarda dels drets històrics i en conseqüència una degradació de la mítica nacional. Eixos importants de la nació catalana, com qualsevol nació del món.

A l’acceptar l’esbiaxada desmitificació de l’autèntica història del país, fixem-nos que poques són, tant les dates de celebracions, com en les nostres personalitats més importants, que disposen d’un relleu com cal en el nostre calendari i estàtues públiques. Els fets rellevants, van quedar completament desdibuixats per la desgraciada negociació del calendari festiu amb els espanyols. Com és lògic els espanyols van aprofitar l’efecte alienador que comporta, rebaixar una història nacional a un anecdotari regional. La versió resultant queda perfectament “adaptada a la historia de España“. Adéu-siau història nacional de Catalunya!  

L’atzucac doncs, en què s’està esmunyint Catalunya és preocupantment seriós i  mereix una reflexió en profunditat que estimuli i impliqui una generosa majoria cap a la indefugible llibertat nacional. Està en joc, una amenaçadora desaparició definitiva de Catalunya. Si no impulsem nous recursos més valents i coratjosos, perilla la nostra futura participació en el mapa de les nacions del món.

Els dos darrers governs de Catalunya, un amb la desafortunada cantarella de “Nacionalista” i l’altre amb la de “Catalanistes i d’Esquerra”, han deixat el país en la més palesa desorientació enfront del restabliment de la llibertat en majúscules. Els nostres liders i les seves actuacions, estan conduint la nostra nació cap a la indefinició més eixorca.

Acceptem que el nou Estatut que es portarà a referèndum el proper 18 de juny, és superior en alguns aspectes a l’actual. Reconeguem també, que queda limitada a  uns valors al  marge d’una autèntica sobirania i per tant completament secundaris. Aquest Estatut, neix exactament al del 1979, sense la més mínima ambició d’alliberar-nos dels sabotejadors externs. El nou redactat no deixa de ser, simplement, un dòcil pacte de claudicació davant del govern espanyol, que no es fa enrera amb res i no ens treu el peu del coll. Va ser un parlament; el Parlament català qui va aprovar el nou document dit del trenta de setembre, en què es reivindicaven dos dels aspectes de més trascendència per la nació catalana.

Un, l’irrenunciable concepte de nació avalat per mil anys d’història. L’altre, la recerca d’un nou plantejament econòmic que posés en evidència la situació d’espoli a que estem sotmesos. Així com la tentativa, covarda per tímida, de solucions contra aquest lladrocini. En quan al tema nació, els de sempre, no l`han deixat incloure en el text de l’Estatut, sinó en la presentació prèvia al redactat, amb un redactat d’una gran indefinició. En referència al tema econòmic, a part que hi ha molts aspectes que o s’han d’acabar de negociar o estan enllaçats amb altres lleis, i cal desfer-ne l’entrellat. Sempre la decisió definitiva en cas de discordança, la té exclussivament el govern de l’estat. Podem dir que, cap dels dos temes arriba ni tan sols a una opció negociada igualitàriament, i ha quedat acceptada a la baixa per part dels polítics catalans.

L'”Ordeno y mando” continua, camuflat com sempre, a favor dels mateixos. Els nostres polítics sense aspiracions i contentets, com sempre. Mentrestant Javier Solana, alt representant de la UE per a la política exterior, ha quedat afectat per un “delírium trèmens“, quan el van interrogar sobre el paral·lelisme entre Catalunya, Euskadi i Montenegro! No sols esparvera a Javier Solana, sinó molts espanyols i des de fà molt temps! El “delírium trèmens” del secretari general de l’OTAN li ve també d’haver votat el NO a l’OTAN anteriorment?

Recordem que el dèficit fiscal d’Espanya amb Catalunya, no hi ha manera que surti a la llum pública, des que fà anys està a nivell de dos bilions d’€uros per any (dades que avala l’especialiste Ramon Tremosa). D’aquesta enganyifa conceptual i d’aquesta confirmació de robatori manifest, tenen la barra de dir-ne democràcia? 

No és casualitat, que aquests dos temes siguin els que els espanyols, no han acceptat de cap manera. Han cridat a “firmes” una vegada més i com és previsible en els reiteratius governs catalans, (políticament correctes, en visió espanyola) s’ha ignorat la sobirania. El mateix Estatut comporta a la bestreta una renúncia a la sobirania, sinó hi consta manifestament. La sobirania no es demana, com hem dit repetidament, sinó que s’exerceix. Tots ho sabem, però sembla que quasi ningú apunta a portar-ho a terme. I del cel no vindrà! A què esperem?  

Tornem a la pretensió de millorar la part pactable amb els espanyols, que és l’Estatut. Hem de revisar el següent: Què és un Parlament? És la màxima expressió de Sobirania d’un país! D’acord? Per tant, ningú pot esmenar una decisió sobirana d’aquesta institució, si no és el mateix Parlament qui ho avala i n’assumeix la plena responsabilitat! De no ser així, què hem de considerar que és el nostre Parlament? És un nou perfil d’entitat política que hauriem d’anomenar-lo per exemple, Sub-Parlament? Un Sub-Parlament, perquè l’aprobació final ha d’estar revisada, retallada i “cepillada” pels polítics i el Parlament d’una altre nació, en aquest cas la castellana o l’espanyola (com li vulguin dir). Amb quin dret? Cap!

Quin joc és aquest garbuix al que els nostres polítics juguen, amb els daus marcats barroerament a favor de l’opressor?  A més no s’abstenen de dir, amb el seu cofoisme estrafolari fins al ridícul, que ara sí que anirem endavant! Que s’han cregut, que és Catalunya? On pensen que anirem a parar, en la direcció que orienten l’atzimut del nostre futur?    

No cal que els nostres liders busquin més subterfugis i diguin d’una vegada i ben clar que; no anhelen una Catalunya sobirana, ni la recuperació de la nació catalana i que prefereixen continuar tirant de la seva menjadora i se’ls enfot la nostra identitat nacional, la sobirania, la independència i la nostra història. La nostra història, no es pot valorar exclussivament, per ser més o menys brillant; que ho és, sinó perquè és la nostra, de la mateixa manera que amb la mare no ens entretenim a veure-la d’altra manera que no sigui venerant-la com el que és.            

Que confessin: o que no hi veuen més enllà del nas o que no es volen trencar el cap en afrontar la laboriosa dificultat que suposa una autèntica posada al dia dels Països Catalans i la seva reconstrucció. Que com a polítics opten per abandonar el fardell i continuar xuclant el llaminer nèctar de la poltrona, la vida arregladeta i comprar corbates de seda natural. Decebedor i vergonyós!         

Ens hem d’adonar que no hi ha cap altre possible interpretació. Als nostres polítics ja els és prou satisfactori continuar com estem, ja els deu anar prou bé. Les seves actuacions són conseqüència d’una minça concepció històrica i política de Catalunya. Possiblement és atribuïble a que no han rebut, de la mateixa escola, una formació històrica com cal. I si l’han rebut ha estat completament mediatitzada, manipulada i deformada per l’adaptació a la hitsòria espanyola amb que forçosament la nostra ha d’encaixar. Ha de ser perfectament interpretable a gust dels espanyols. Com a polítics haurien d’haber superat aquesta mancança imperdonable i respondre en conse-qüència a la seva obligació d’actuar d’acord amb l’autèntica història, per a poder dissenyar un futur digne pel país.

S’accepta l’esbiaxada desmitificació de l’autèntica història del país. Fixem-nos que poques són, tant les dates de celebracions, com les nostres personalitats més importants que disposen d’un relleu com cal en el nostre calendari i estàtues públiques. Els fets rellevants, van quedar completament desdibuixats per la desgraciada negociació del calendari festiu amb els espanyols. Com és lògic els espanyols van aprofitar l’efecte alienador que comporta, rebaixar una història nacional a un anecdotari regional. La versió resultant queda perfectament “adaptada a la historia de España“. Adéu-siau història nacional de Catalunya!  

Amb el país trossejat, la llengua esberlada pel constrenyiment del bilingüisme (a la part francesa ni això) i sense cap perspectiva d`un futur lliure nacionalment parlant, els polítics del país són capaços d’acceptar amb la major naturalitat, un futur dictatorialment limitat i controlat per la sobirania dels governs espanyol i francès!

És claríssim que amb l’estantís Parlament Català, que ells han contribuït a perfilar-lo com a una entitat de fireta, queda domèsticadament subjecte a la decisió i el control d’uns polítics d’altres nacions, amb uns parlaments, aquests sí completament sobirans. Ja en tenen prou i suficient i es consideren recompensats en rebre el tracte de “caballeros españoles” i disfrutar d’una rifeta tan sucosa i complaent?

Al marge d’ells, qui són els polítics de Madrit per decidir o no, si som una nació i per mitjà d’aquesta imposició, mantenir el robatori i l’espoli que fà tres-cents anys que dura? Doncs absolutament ningú que hi tingui dret! En el seu moment, se’ls haurà d’exigir responsabilitats històriques i les oportunes indemnitzacions.

És ben evident que aquests veins de l’oest, no estan èticament facultats per dictaminar res sobre la nostra nació! No deixa de ser a faisó d’una traïdoria dels polítics catalans, el que els ha facultat per atorgar-se unes decisions que el poble no podem acceptar de cap manera. Amb l’agravant que aquesta permissivitat els permet consumar el resultat d’un autèntic genocidi i un insididiós espoli. Inaudit!

Diem d’una vegada, senzillament prou!  Ja que els que s’han situat al davant del país no són capaços de marcar un altre atzimut que apunti al restabliment de la nació  desfeta  i a la nostra sobirania nacional, hem de ser nosaltres, el poble ras, qui hem de remoure cels i terra per tal d’obrir nous camins en direcció a la independència plena, sense respectar ningú que s’oposi a la nostra llibertat.  Això és sobirania, el demés són papers mullats que condueixen a una indefugible i dramàtica desaparició final. Si transigim, sapiguem que aquest és l’obstinat objectiu dels de l’oest!                        

Coneixedors una vegada més de la textura de polítics què disposem, de qui depèn la política catalana i sabedors que l’objectiu més rellevant per al nostre país, n’és la sobirania i la independència d’Espanya i França, hem de constatar que la nostra finalitat de més transcedència, està completament negligida per aquestes persones que ens representen.

No tan sols això, sinò que no hem d’oblidar que si en alguna ocasió se’n recorden de la llibertat nacional, és per a ridiculitzar-la i menysprear-la o inclús combatre-la perquè els fà molta nosa, una nosa que els resulta insoportable. Uns, amb motiu d’uns lligams amb partits espanyols i altres per una mentalitat regionalista de curta visió, el cas és, que s’acomoden submisament a la dinàmica i exigències del poder espanyol. No ens queda cap més alternativa que ser el mateix poble qui presionem, impulsem i lluitem sense descans, perquè comprenguin d’una vegada, que són ells que haurien de liderar la tasca de l’alliberament nacional definitiu.

Quina coincidència, avui els diaris anuncien que José Montilla, un polític amb una contundent mentalitat d'”español con pedigri“, pot ser que esdevingui candidat presidenciable per a la Generalitat de Catalunya! Quin desastre el PSC!

Conscients també que qualsevol excusa  pot interposar-se per desqualificar l’esfereï-dora obligació dels catalans, ens toca al poble català teixir i perfilar una nova empenta capaç de reobrir el camí, que tard o d’hora ens porti al preuat tresor de la plena sobirania perduda.

Catalunya és coneixedora dels seus anterios èxits com a un dels països més avançats d’Europa. És conscient també que va ser covardament ultratjada i destruida en la ferotge guerra que va acabar amb el setge de Barcelona del 1714. Som prou sabedors que el van portar a terme espanyols i francesos i que altres potències europees, s’havien compromès a ajudar-nos. Van incomplir el seu compromís, se’n van fer enrera i ens van deixar sols en aquell moment clau de la nostra història, enfront d’aquests dos gegants polítics i militars. Cal recordar-ho i fins potser esperar alguna cosa més que unes simples excuses diplomàtiques.           

Reflexionant sobre la dura situació actual del nostre país i en referència al nostre primer deure amb nosaltres mateixos com a catalans, constatem que tot i les moltes activitats reivindicadores per a una reconstrucció nacional, que tenen lloc a casa nostra, els resultats no ens acompanyen amb l’avenç i l’eficàcia que és desitjable. Es fan moltes coses en el camp de la restauració nacional, la nostra llengua i altres valors, però mentre no es produeixin tres actituts inexcusablement imprescindibles, la nostra situació no millorarà l’arriscat viacrucis que estem soportant.

Aquests tres ingredients, que sumats ens han d’aportar noves possibilitats, no són altres que la violència, no armada ni física, sinó com a enfrontament moral i identitari contra les imposicions d’Espanya i França i la desobediència creativa i sistemàtica contra l’estructura perseverant que aquests dos estats dissenyen, apliquen i renoven constantment contra Catalunya.

Abans d’entrar en el camp  de les idees per a un hipotètic programa d’accions a emprendre, crec que s’hauria de fer un comentari previ destinat a avaluar tant les nostres actituts, com el camp de joc en que ens hem de moure.

Prèvia identitària

El primer principi que cal potenciar sense més dilació, és que els catalans no som ni espanyols ni francesos. Agradi o no, som catalans i ja queda tot dit. Individualment ningú és ell i un altre a la vegada. La individualitat és un condicionant natural invariable. Col·lectivament es produeix exactament igual a partir que un grup qualla com a col·lectiu, amb un perfil i unes característiques comuns i definitòries, com són, una història, unes institucions i unes lleis, una llengua, uns costums, característiques geogràfiques, sociològiques, una visió del món, i una concepció de futur,  etc… factors que acaben configurant la identitat nacional col·lectiva i projectable. Els catalans fà molts anys que hem superat aquest estadi i n’hem d’exigir el respecte.

Una altra cosa és com  cada ú entengui la seva identitat, que pot ser el resultat de múltiples factors, d’índole cultural, de procedència, d’educació, del lloc de naixement i un posterior desplassament a un altre territori… i també, no ho oblidem, de possibles manipulacions portades a terme per diversos interessos, amb la intenció de deformar o inclús trencar i esborrar unes realitats naturals, que determinats grups vulguin modificar arbitràriament o amb motivacions diverses, siguin d’ordre polític, econòmic, de poder, etc…

El que sí s’ha de respectar escrupulosament és el sentiment amb què cada persona viu la seva propia realitat. La llibertat individual ha d’estar rigurosament i en tot moment garantida pel que respecta a la identitat personal i única.

Ara bé, les divergències identitàries explícitament reconegudes entre el col·lectiu i l’individu, s’han de salvar per evitar la possibilitat de conflicte, amb el més pulcre respecte mutu. El col·lectiu ha de tolerar la identitat del sentiment individual diferenciat i la persona que no comparteix el sentiment del col·lectiu ha d’acceptar, respectar i fins i tot esforçar-se en participar, dels sentiments i les lleis de la comunitat receptora que l’admet.

Com a síntesi, els habitants de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó hem d’afirmar-nos com a Catalans davant del món i així n’hem de ser acceptats. En aquest camp no existeixen segons cognoms. Fora suplantacions com: català-espanyol, català-francès, etc… completament errònies per destructives, injustes, i inacceptables.

Prèvia alienadora

No oblidem mai als que estan obsessionats en destruir-nos, minimitzar-nos i amagar-nos, per tal de convertir-nos en una lamentable, per nosaltres, “región española” o un encara més gris i deformador “département français“. Per a ells és obligat anul·lar la identitat catalana ja que no poden soportar de cap manera la nostra nacionalitat. Saben perfectament que és una situació contra-natura, que una nació inclogui en el seu territori una altra nació. Una nació sempre va acompanyada de l’amenaçadora capacitat de sobirania i és per això que han d’esborrar el més aviat possible aquesta dimensió catalana.

Tenen una por exacerbada a aquesta circumstància. Fa tres-cents anys que lluiten per desposseir-nos d’aquesta naturalesa i han de reconèixer que no se n’han sortit de manera satisfactòria. La seva òptica és aquesta. Ells frisen per esborrar com sigui l’amenaça que per a ells representem. Són plenament conscients que el dia que despertem, per molt potents que es sentin no hi tenen res a fer si tard o d’hora els catalans juguem bé la partida. Són sabedors que la veritat està de la nostra banda i en guarden cautelosament el secret, enganyant als mateixos espanyols i congriant així, un exèrcit d’adeptes incondicionals a la seva causa.

Tant Espanya com França lluiten desesperadament per tal de resoldre al seu favor aquest contenciós que fà masses anys que dura. Segur que els estadistes que en els orígens van decidir l’apropiació, van creure que era un problema de guanyar unes determinades batalles o fins i tot alguna guerra, que els permetria fer-se amb el nostre país i aniquilar-lo amb un resultat definitiu. S’han adonat però, que tot i els esforços esmerçats, la partida no està resolta i molt menys guanyada.

Altrament, aquests dos estats són molt forts, en l’actualitat molt més que els catalans. Nosaltres aparentment, al seu costat som una insignificància, aparentment repeteixo. Però el talismà el tenim nosaltres, no ells. Ells tenen armes, canons, avions, vaixells de guerra, submarins, militars amb medalles, estrategues i tot el que volgueu, però la nostra història és el nostre talismà que els pot invalidar tot el seu potencial, convertint-lo en fullaraca estúpidament estèril. Que ens poden matar, arrasar, sí, evidentment que sí. Però haurien d’arribar a l’anul·lació total, com els francesos van aconseguir amb els càters el S. XIII. Si no és amb aquesta contundència no se’n sortiran. I qui creu que això és possible en l’època actual? Ningú, ni ells mateixos perquè saben que aquest camí no els portaria al triomf definitiu, sinó tot el contrari. L’ave fènix d’una autèntica nació, costa molt més de destruir del que aparentment pot semblar.

Fem un breu repàs de com en tota la història d’aquest, diguem-ne afer, han actuat i centrem-nos per facilitar-ne l’exposició i la mateixa comprensió amb el litigi Catalunya- Espanya.

Han anul·lat les nostres institucions i les nostres lleis, han bombardejat incansa-blement la llengua amb reiterades i brutals prohibicions, han assassinat massivament els que s’hi han oposat en diferents moments de la història, han creat lleis i decrets de tota mena destinats a aniquilar el país. N’han tret uns bons rendiments, però han invertit molts i molts anys, centrats obsessivament en aquest tema, sense un èxit abassogadorament rotund. Pel què sembla, actualment sols disposen del recurs polític, no és previsible que la vessant bèlica estigui al seu abast. Malgrat alguns espanyols ho justifiquen i s’atreveixen a anunciar-ho, aquest retrocés no seria ni ben vist ni aplicable a la UE. És obvi, que els catalans tenim alguna cosa a dir, a reivindicar i a portar a terme. La nostra Sobirania.      

Prèvia unitària

Aquest és un punt clau, la indispensable necessitat de presentar un sòlid front comú d’afirmació nacional, resumits en un codi de conceptes bàsics en que tots hi estiguem involucrats. L’afirmació unívoca d’uns principis acceptats per tots és la primera condició definitòria del què som. És tan important per nosaltres mateixos, com trascendent de cara als que ens han d’interpretar i acceptar com a col·lectiu coherent i amb un sol perfil identificable. Penso que els catalans i especialment aquells que participem d’una ideologia sobiranista-independentista, sovint no hem arribat a donar a l’exterior aquesta nítida imatge de congruència, perquè no ha format part del nostre perfil comú.

Les raons són possiblement molt diverses. Ens és imprescindible trobar aquest nexe d’unió fruit de la pluralitat respectuosa i de l’esforç d’extreure’n una síntesi d’afirmació unitària. És amb el respecte i la inclusió de tots, que ens serà possible convergir en uns criteris essencials, per tots acceptats. Sense excloure ningú podrem projectar i defensar plenament la nostra identitat amb el rigor que mereix.

Si el que aquí exposo no s’ha arribat a palesar, respon segurament a diferents motius. Intentaré reflectir-ne alguns. Abans però fem un acte de sinceritat i penediment, entenent que els responsables som nosaltres mateixos i ningú més en té culpa. Ha estat la nostra ineptitut el que ens ha impedit construir aquest pedestal sense el qual no som ningú, perquè no som identificables de cara a l’exterior. No hem sabut elaborar una síntesi suficientment clara que projecti inequívocament la nostra ideosincràcia.

La imatge que irradiem no té suficient validesa. O potser és que no n’emetem cap amb una resolució coherent i per tant creïble perquè ens identifiqui. Seria el més greu que potser no la tinguéssim, per no haber-la sabut o volgut construir.

Fàcilment es produeixen tibantors en aquest món de l’independentisme. Uns es creuen més autèntics o més vàlids que uns altres, que a la vegada estan convençuts que sols ells treballen en un sentit adequat al que el país necessita. Altres no accepten participar en tal projecte si també hi són presents els de tal altre grup, perquè una vegada… o hi ha una persona que té una concepció en una línia que no es pot admetre… altres creuen que no s’ha d’acceptar que hi participin perquè… etc… Tot plegat obeeix a possibles preses de posició de certa immaduresa o d’un calat poc rellevant, però sí dispersador.

És veritat que molts d’aquests col·lectius i entitats, en ocasions fins i tot amb un petit nombre de integrants, porten a terme activitats molt interessants i prestigioses, i s’ha d’acceptar que generalment hi ha gent amb molta entrega, amb un esforç lloable i dedicant moltes hores i sacrificis al treball que desenvolupen. No és aquest el problema generalment. Les dificultats es presenten quan han de sortir del seu cercle habitual de treball i s’han d’obrir a altres ideologies i cercar els punts d’encontre acceptables per a tots. L’enrenou apareix en la capacitat i l’esforç d’admetre i entendre’s amb els altres, per tal d’establir un ideari de mínims que pugui aglutinar i sumar, enlloc de dividir separar i esgarriar.

Reconeguem que és del tot exigible que enfront de la dispersió es demani aconseguir uns acords unitaris que potenciin una entesa molt més àmplia i notablement representativa. Hem  d’enfortir-nos partint d’un esperit obert que mostri a l’exterior una ideologia, clara, fàcilment identificable i unitària. O superem aquest escull o no obtindrem la força per vèncer les veritables dificultats a que s’ha d’acudir amb un front comú i compacte. Els enemics són a l’exterior i a més són potents. Disposen de tota classe de recursos, professionals i especialistes i el potencial de tot un estat per controlar-nos i anorrear-nos. Entre uns i altres fà més de tres-cents anys que hi treballen i els trets que tiren acostumen a ser destres.

Nosaltres tenim una única energia, que ben administrada, pot ser dilatòria i invencible i és la possessió de la veritat. Sols disposem d’aquest principi, sense infrestructura. Cal ser molt cautes perquè aquest valor es converteixi en demolidor afavorint el nostre objectiu. Catalunya i les injustícies que hem patit i continuem soportant justifiquen sobradament el nostre ideari de llibertat. Però ens és imprescindible no perdre’ns en problemes interns, al llindar d’una miopia destructora i certament paralitzadora.

Cal obrir finestres de bat a bat i eixamplar horitzonts fins a mobilitzar, renovar i aconseguir un avenç integrador potenciador i resolutiu.

No sé si s’ha de crear, per exemple, una Taula per a la Sobirania, si potser el que es necessita és un moviment, es digui com es digui o una associació o una plataforma, el nom no fà la cosa. La fòrmula ja sortirà o fins i tot potser ja la tenim. El que cal es cercar incansablemnt aquest nucli de mínims i d’àmplia concepció que ens pugui englobar a tots, amb la fortalesa i la projecció necessàries.

Hi a una darrera consideració que no vull deixar de citar. Es tracta d’un tema de simple comoditat. En aquest moment crec que els catalans vivim massa bé. Aquesta circumstància ens pot convertir en molt vulnerables i fins i tot insensibilitzar-nos a tot un reguitzell de temes, com pot ser entre d’altres, l’agressió constant de que som objecte i víctimes. Ho considero molt greu perquè la prolongació d’aquesta situació pot esdevenir un greu trencacolls per la supervivència i la progressió del nostre país. Els espanyols també es troben en aquesta situació, però ells disposen d’una infraestru-ctura potent que no deixa d’actuar, tan a dins com a fora del seu país i que pot cavalcar en  un tren a 350 qm./h. Nosaltres no disposem del tren, l’hem de crear! Sols disposem d’uns furgonets molt discrets i absolutament controlats que es diuen Generalitat i Parlament i sobre el que els agressors tenen tot el poder per descarrilar-lo o abolir-lo. Per tant l’esforç que hem de fer és titànic.

Fa masses anys que no som amos de la riquesa que creem. Ens hem avesat a viure amb el que ens deixen, ja que la resta se l’emporten els espanyols. Ens hem tornat masells! En nom de la democràcia continuen robant-nos! Que bé oi? Per a ells! 

Tornant a l’hipotètic relaxament de la capacitat de lluita, hem de tenir present, que ens pot acabar desfigurant i no tan sols això, sinó que ja es comencen a detectar alguns síntomes de pèrdua d’atributs, des de fà aproximadament una dècada i en comparació a un emergent i creixent potencial espanyol. Avui mateix el diari Avui (pag, 32) de 22 de maig del 2006, en fà esment en un article d’Aina Mercader titulat REBUTJATS A ESPANYA i un subtítol “Els arquitectes catalans són internacionals per definició i els seus edificis triomfen arreu del món, però troben molts entrebancs per projectar obres dins l’estat”. En aquest mateix article fà menció de les dificultats perquè “…els cantants que treballen en llengua catalana entrin en les llistes d’èxits de venda a la resta de l’estat o que els escriptors d’aquí siguin llegits en versió castellana. La música i la literatura catalanes acostumen a tenir més ressò de França en amunt que no pas entre els veïns del costat”.

Amb l’arquitectura passa si fà o no fà el mateix”…”Els despatxos de Madrid -explica- controlen tots els mercats de la construcció d’arreu excepte els de Catalunya, i això ha provocat que els arquitectes d’aquí ens espavilem a la manera dels holandesos”. Com podem constatar en aquest article, ells no baden ni paren en el que consideren els seus objectius.

La catalanofòbia no és un fet de recent creació. Va iniciar-se paral·lelament amb els primers atacs contra Catalunya, el mateix S. XV. No és fruit d’una ventada impulsada pel PP. Ells en són uns fidels seguidors i propagadors. Hi ha múltiples exemples històrics que ho certifiquen.Vegem els comentaris del “Conde Duque de Oivares“, el mateix “Fernando de Antequera“,  “Felipe IV” o  “Felipe V“, i tot un llarg etc…

Com a conclusió no crec que es tracti d’emprendre accions per combatre aquesta històrica dedicatòria espanyola. Es tracta d’esdevenir sobirans, guanyar de nou la independència i que facin i diguin el que vulguin a casa seva.

Violència pacífica, desobediència cívica i enfrontament identitari

La democràcia espanyola no deixa de ser un maquillatge de darrera hora, sota una disfressa que traspua la falta d’hàbit. Uns exemples clars, l’absoluta i reiterada negativa al dret d’autodeterminació i l’obligatorietat de l’oficialitat del castellà a Galícia, Euskadi i Catalunya i la prohibició flagrant i inequívoca, als territoris castellano-espanyols de cap més oficialitat que la del castellà, que encara perdura .

I moltes coses més. La contradicció de Zapatero quan va afirmar que acceptaria l’Estatut que vingués de Catalunya i que després no va complir. L’espaterrament de Solana quan li van preguntar sobre el paral·lelisme entre Montenegro i Catalunya. L’amenaça del franquista Fraga Iribarne de mobilitzar l’exèrcit contra la independència de catalans i bascos, les sucoses manifestacions dels “democratas” Bono, Rodriguez Ibarra, etc… i tantes i tantes xerrameques d’aquests impresentables de la llopada espanyola. Amb el perdó dels digníssims llops.

No tenen idea del que és democràcia. O la tenen però per a combàtre-la encara que en presumeixin constantment. I què hi fem els catalans enmig d’aquesta colla d’estripats que dominen l’olla de les mongetes? Amb aquesta gent es pot construir alguna cosa com cal? Que facin la seva via que nosaltres ja farem el que ens pertoca, exercint els nostres drets! Què esperem? 

Els catalans no necessitem l’autodeterminació. Estem autodeterminats fà mil anys. Primer doncs recuperem la sobirania i després ja parlarem del que faci falta. El que no podem acceptar és jugar-nos el país en una rifa, perquè espanyols i francesos hagin portat a terme un llarg genocidi contra nosaltres els catalans.

La violència de tot ordre, (a part l’armada), és el desllorigador definitiu contra la injusta imposició d’un col·lectiu sobre un altre. Solament una actitut de violència irreductible pot desgastar i evidenciar l’actitut abassegadora dels agressors. Cal definir aquesta violència i omplir-la d’un significat eloqüent.

Violència + enfrontament + desobediència és el trio que ens ha de marcar la fí del camí cap a la lliure Sobirania. Primer del propi Principat de Catalunya i després ja s’hi incorporaran la resta de Països Catalans. És inevitable. Com diu el filòsof el bé es difon per si mateix. Paciència doncs, tot s’anirà recomposant quan en sigui el moment. No oblidem, que és a travers de la seva llibertat que els diferents territoris catalans han d’arribar a comprendre quin és el seu lloc al món. Ara estan sota els efectes d’una obnobilació espanyola que els manté encara el cervell i en conseqüència la identitat desconcertats. Amb més o menys grau ens afecta a tots plegats.

Aquesta problemàtica és extremament delicada. Inclús davant d’una situació que és fruit de la injustícia i el genocidi espanyol i francès, nosaltres ens hi hem de manifestar completament respectuosos. És amb els conceptes d’autèntica democràcia, llibertat i un exquisit respecte que s’ha de recomposar el nostre país, que uns altres han destrossat violentment i amb la màxima crueltat, plens d’enveja, odi i malvestat. Fins i tot hem de còrrer el risc de perdre-hi el que sigui, tant si és temporalment com definitivament.

Una altra cosa és que ens multipliquem i treballem seriosament aportant tot l’esforç necessari perquè el resultat sigui positiu i acabi esdevenint un veritable alliberament d’aquests territoris. Han sofert la mateixa embestida que nosaltres per part d’espanyols i francesos.

Tinguem ben present que en aquests altres territoris hi ha també grups políticament molt actius i que ens fan un bon costat compartint les mateixes aspiracions d’afirmació catalana que nosaltres. Aquí és on hem de dedicar la nostra atenció per tal d’anar ampliant la taca d’oli del nostre alliberament, fins a la redempció total d’aquest país. No podem de cap manera caure en els mateixos errors dels enemics, malgrat tinguem tota la raó del món d’enfrontar-nos-hi. Com sempre, l’objectiu no justifica la validesa de tots els mitjans.

Violència

Violència conceptual enfront de les mentides, del abusos, de les imposicions que ens mantenen fermats a uns altres països que no són el nostre. Aquí hem de posar en joc tota la nostra intol·lerància a més de l’enginy. És més positiu l’intent d’insult de “polacos“, que no comporta cap conseqüència política, a que siguem titllats i tractats d’espanyols o francesos, amb els gravíssims despotismes que implica. Són aquests darrers els que no podem admetre.

Hem d’exigir factures en català, ser atesos en català, ser escoltats en la nostra llengua. Totes les llengües del món tenen el dret d’usar-se i d’exigir-se en els territoris on s’han creat, on s’han desenvolupat i on han acabat configurant-se com a tals. Cap altre té el dret de ser-hi imposada. Ningú té dret a imposar-nos ni les “chapas de los coches” del ximple de l’Aznar, ni el “Documento Nacional de Identidad” d’un altre país. Ni la bandera “española” al castell de Montjüic, ni enlloc més del nostre territori.

Si Catalunya hagués portat a terme un genocidi sobre Castella i Lleó, per exemple, i ara en nom de la democràcia els fotéssim l’enredada del bilingüisme, què pensem que farien castellans i lleonesos? Doncs res més que el que nosaltres ens veiem obligats a portar a terme. L’expulsió i abolició del domini que exerceixen.

A les nostres institucions i les nostres lleis, ja els arribarà el moment d’esdevenir lliures i plenament catalanes. Ara ens toca començar per les coses que estan al nostre abast i que per senzilles que semblin són la base i motor de la reacció popular. Les que ens permetran obrir les portes dels grans temes.

Ni les policies i “guardia civiles” o “gendarmes” d’altres països han d’estar instal·lats  als nostres territoris. Les insultants simples cartes dels restaurants on no hi consta el català, s’han de denunciar. És imperdonable, aquí és on s’ha d’aplicar la nostra violència conceptual, a travers de la protesta, de la retirada de l’establiment o inclús procedint a la denúncia.

S’ha de reaccionar tossudament, imaginativament i enèrgicament en el dia a dia, tan en les coses més simples, fins a les que assoleixen més relleu. És veritat que no estem acostumats a fer-ho i no en tenim l’hàbit. És el resutat de tant segles de persecució, de tortura, assassinats, etc… el que ens ha convertit en masells o massa insensibles a uns fets que un país normal no toleraria. Ens hem d’expulsar tota aquesta carcassa de mentida que tenim incrustada, quasi formant part del nostre perfil i la nostra idiosincràcia. Aquest alliberament personal és previ a l’alliberament del nostre col·lectiu i resulta completament imprescindible. Sense aquesta conversió personal no s’aconsegueix la reconversió del col·lectiu.

Per tant aquesta violència s’ha de posar en marxa i multiplicar-se. No ens és vàlida la situació aparentment pacífica que viu el país, basada en el silenci i l’acceptació de les imposicions, en aquest cas legalitzades pels estats espanyol i francès. Si això trenca la pau imposada, que hi farem. Hi ha un concepte superior a la mateixa pau que és la llibertat. Aquest és l’ultim reducte de la identitat, sense el qual cap persona és ningú.

Pot ben ser que la violència trenqui la pau. Benvinguda sigui si és el preu de la llibertat de les persones i del col·lectiu. No volem la pau dels cementiris i menys la pau conseqüència de la mort, en aquest cas una mort espiritual dún país i els seus ciutadants. Com que estem vius ens hem de violentar contra la imposició d’una pau aconseguida per una extrema violència contra nosaltres i el nostre país.

Desobediència

Perseverant en la mentida, l’engany i el terrorisme, els ocupants pretenen convertir les posicions obtingudes en veritats inamovibles. S’han apropiat brutalment dels nostres territoris i volen confondre el nostre dret de reivindicació nacional acusant-nos de voler trencar “España“. No és veritat, no volem trencar res. No hem perpetrat cap invasió sobre territori espanyol. Reclamem exclussivament els nostres territoris. Els territoris que han invadit i han devastat fraudulentment. No pretenem res que no sigui nostre.

No hem d’obeir les seves mentides que s’entossudeixen en convertir en veritats que amaguin el seu genocidi contra Catalunya. No podem acceptar la martingala que ens volen imposar.

Desobeir, és un dret inalienable, davant l’agressió i la fal·làcia. És més, desobeir és una obligació ineludible en el nostre cas. Quantes transgressions han hagut de portar a terme espanyols i francesos per arribar a declarar-se propietaris d’uns territoris que no els pertanyen? I a sobre hem d’acceptar la brutícia dels seus enganys? No, de cap manera no podem obeir estúpidament les seves pretensions! Cal fer uns gestos inconfusibles de desobediència rotunda al seu envaïment intolerable. No podem renunciar als drets sobre el que és nostre i de ningú més. No tenim cap obligació d’obeir res, ans al contrari, que ens vingui imposat pels que fà més de trescents anys que malden per l’anorreament del nostre país. Som nosaltres qui hem de torçar la seva gestió destructiva. Som nosaltres qui hem de restituir la nació desballestada per ells.

Desobeim inapel·lablement tot el que emanen per consolidar la destrucció sistemàtica del nostre patrimoni. Cal anar guanyant parcel·les de desobediència. Començant per les coses més simples i anar escalant i recuperant, els diferents estadis que ens han furtat. No tenim cap altre sortida. Hem de guanyar de nou tots els àmbits perduts, fins a recuperar totes les àrees de poder manllevades.

Enfrontament

La violència i la desobediència desemboquen en un terreny, poc agradable, que és l’enfrontament que inevitablement afecta als opositors. L’enfrontament és la garantia d’èxit de la nostra rebel·lió. Resulta ser la prova del nou de la nostra estratègia. Si no es produeix l’enfrontament vol dir que la nostra acció és tan pobre com ineficaç. L’enfrontament no és en sí mateix el nostre objectiu, és una consequència de la nostra estratègia i una evidència de la nostra lluita; que la nostra lluita avança i produeix una reacció enfrontada a aquesta gent -tan ufana i tan superba-

Conclusió: No som responsables de les problemàtiques que provoquen la nostra tossuda violència conceptual i la desobediència cívica que ens aboca a l’enfrontament amb els agressors, en defensa dels valors de la terra. Fins i tot considerant que ens portarà al terreny d’aquesta violència, per la reacció dels adversaris, l’hem de mantenir com a precursora de la violència màxima contra els estats espanyol i francès, que representarà la proclamació de la nova Sobirania Catalana.

Com diu Víctor Alexandre en el seu llibre, Senyor President (Carta oberta)… “és vital que els catalans encarem el futur no pas pensant en alló que Espanya o França estarien disposades a concedir-nos sinó en totes aquelles coses a les quals nosaltres no estem disposats a renunciar. No és un bon plantejament, per molt disfressat de pragmatisme que sembli, supeditar les pròpies necessitats a la voluntat d’un tercer”

Claudi Romeu, maig del 2006

—————————————————-

Només els resultats d’un tren que avanci farà que molts patriotes surtin de la trinxera i s’inscriguin a l’exèrcit operatiu.

El camí actual de Catalunya Acció és arrancar aquest tren, és una tasca dura perquè només la poden fer un perfil determinat d’homes, pocs de moment, els que volen la Independència de Catalunya per sobre de tot en la cosa pública.

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!