BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002
VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.
Contra la depressió, l’acció!
Contra la depressió, l’acció!
No hi ha pitjor patiment que el que provoca la sensació de que, mentre s’enfonsa quelcom d’aquelles coses de les que més estimes, tu et veus impotent per fer-hi res.
Les decisions i les reaccions que caldria fer estant en mans alienes, les mans d’algú que res d’allò teu l’importa.
Què li importa, doncs?!
Com pot defensar amb passió el català qui a casa seva parla amb castellà?
La política s’ha degenerat en una mena de professió en la que el primordial no és servir a la comunitat vernacla sinó assegurar-se una pensió i una inamovible poltrona.
Podríem pensar que és fet expressament: Per què quan toca parlar de coses de gran interès lingüístic, nacional i cultural sempre estem a mercès dels que no estimen Catalunya o no l’estimen prou?
Per què l’interès de Catalunya resulta ser el contra interès d’aquesta gent?
Molts catalans estant molt decepcionats de com actuen els seus representants polítics. Molts Catalans se senten enganyats i defraudats. Molts catalans veuen com tots els nostres elements identitaris i vitals perden posicions i s’enfonsen: Llengua, economia, telecomunicacions, infraestructures, immigració incontrolada i imposada! … I nosaltres tenim la impressió de que en tot això no hi podem fer res! Ens trobem davant d’un món que ens sobrepassa i d?uns polítics que no fan bé la seva feina llevat d?aixecar-se vergonyosament el sou.
Al llarg de la història els pobles han lluitat contra les adversitats; sols han reeixit els que han lluitat i no parlo pas de lluites guerreres; avui els Catalans no sóm guerrers violents sinó gent que lluita contra l’adversitat amb intel·ligència i esforç, com els holandesos que van vèncer a la mar, parlo dels catalans que van a peu del carrer no pas dels polítics que han traït al seu poble i que no tenen ni esma per dir prou, només tèbies i falses protestes de ploramiques ?oeai que em fas mal! Ai!
Per maleïda sort històrica fa temps vàrem perdre la nostra llibertat de pensar, preveure i actuar en benefici propi; els impostos que ens recapten els fan servir pels seus menesters. No tenim medis ni recursos ni esma per fer-los servir.
Ara haurem de votar uns projectes d’administració colonial. El diumenge passat, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, una colla de galifardeus sense pensament ni categoria -em refereixo a la penosa classe política que ens toca patir- van muntar una mena de míting fora de temps i de lloc que semblava un esquetx del "Teatre de Guerrilla" tots al seu torn, prenent-nos per rucs i imbècils, ens deien que ells eren els que estaven més ben posicionats i els que ho farien més bé de mantenir sotmesa la colònia!
Hem de reforçar-nos espiritualment en l?àmbit polític amb les maneres valentes d?en Francesc Macià per enfortir el nostre caràcter col·lectiu i desplaçar els ineptes dels llocs de govern que ocupen.
La unió fa la força. Si es té determinació com la té Catalunya Acció es pot emprendre el camí.
Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En aquest sentit és la pitjor de les situacions possibles.
Si no es té capacitat de decisió sobre una situació donada, però tampoc no s’hi té responsablitat, es pot anar passant. Si s’hi té capacitat de decisió però no gens de responsabilitat, és xauxa. Però si s’hi té responsabilitat i no s’hi té capacitat de decisió es produeix una tensió devastadora per l’esperit.
Per qualsevol català del carrer que encara senti responsabilitat per les coses del seu país i pel seu futur és una situació fotuda.
Dius: "Com pot algú que parla castellà a casa defensar amb passió el català?"
Entenc que amb això et refereixes als espanyols que viuen bé a Catlunya, bé a Espanya i exerceixen d’espanyols.
Però et puc dir que jo he trobat gent que sense renunciar als orígens defensa el català amb més passió que alguns catalans de socarel. Gent que amb els pares parla la llengua que aquests li han ensenyat però amb els fills parla català.
I ben mirat, això no hauria de tenir res d’extraordinari (Però hi han tantes coses que haurien de ser normal al nostre país i no ho són!). Si algú de vosaltres hagués de marxar a viure a l’estranger, de ben segur que parlaria la llengua del país d’acollida però voldria que els seus fills també aprenguessin la vostra. Normalment, diuen els demografs, la segona o tercera generació ja estan plenament integrats a la cultura d’acollida (llevat que visquin en "guettos" tancats).