La República Nascuda, la República creixent. Primers estadis en el seu desenvolupament.

  

 

CONSELLS DE i PER A LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT
La República Nascuda, la República creixent. Primers estadis en el seu desenvolupament.

El major regal, la major dignitat, pels nostres capdavanters segrestats per Espanya, fins i tot pels que a partir d’ara a més de jugar-se la llibertat és juguen la salut i la vida és l’autenticitat i la fermesa entorn del 1r d’octubre del 2017 i la DUI catalana d’aquell dia 27 del mateix mes, la valentia i la determinació de dir les coses pel seu nom, d’encetar el camí de l’edificació de l’Estat Català en forma de República sense renúncies i totalment a banda del que se li enveti a Espanya i a tots aquells que li donen suport.

Diu l’articulista i ho crec i comparteixo totalment i així ho he defensat públicament des d’Internet, des del carrer, des dels CDR, des de les reunions de l’ANC de Berga i aquests darrers dies o setmanes formant part activa de la creació del Petit Consell Local de la República Catalana Independent, del BIC, associació independentista berguedana nascuda al voltant del any 2000, i formant també part activa del Consell Local de la República Catalana, de Berga, que està en fase de gestació i creixement preparant la seva crida constituent a tots els ciutadans de Berga i a totes les seves entitats.

Ambdós Consells dels que us parlo, aquests sí que ho són de la naixent República -Consells de- participen, sobretot el Local de Berga, participen d’un Programa Pilot ja previst des de fa un temps per la Mateixa assemblea Nacional Catalana -ANC-. Essent així, aquests Consells Locals, un d’àmbit del municipi i l’altre d’àmbit més reduït, esdevenen com cèl·lules mare de les primeres institucions genuïnes de la naixent República junt amb el Consell per la República a l’exili. Coincideixo, també, amb l’articulista, en que no quedarem pel nom, tot i que el nom moltes vegades fa la cosa, i que no ens deixarem auto censurar, com diu la mateixa paraula, per nosaltres mateixos, no en tenim cap necessitat!

Demano, des d’ací, el que ja preveia aquesta iniciativa de l’ANC, que això s’escampi com ho van fer les Consultes per a la Independència des de la primera d’Arenys de Munt. Que cada Població o cada Assemblea Local de l’ANC de la República Catalana promogui el seu Consell Local i que cada entitat o associació, cada assemblea, fins i tot cada CDR, cada escala, cada districte, cada família o cada grup d’amics es constitueixi com a Petit Consell de la República Catalana Independent, consells tots ells proactius en tot i per tot per a fer edificar i fer créixer des d’ara mateix, moment a moment i dia a dia, la nostra República filla del nostre anhel i del nostre autèntic “Dret de Decidir”. Que així sia! Catalans, endavant!

Salvador Molins Escudé,. CLR*Berga i CLR*bic

———————-

L’article:

https://www.vilaweb.cat/noticies/questio-de-noms-i-el-consell-per-la-republica/?f=rel

 

Qüestió de noms i el Consell per la República

per Antoni Abat Ninet

«No aventurem el futur de la República i el llegat del Primer d’Octubre
per una qüestió de noms»

La República la van proclamar, l’hem constituïda i deriva de l’acte d’emancipació i autodeterminació que va significar el referèndum del Primer d’Octubre.”

si teniu dubtes del caràcter referendari dels fets del Primer d’Octubre, us convido a llegir, entre més, les interlocutòries judicials i els informes policíacs pels quals jutgen els nostres representants i les penes que els demanen.”

 “al Consell per la República no li ha d’importar què diuen els òrgans de l’estat del qual s’ha independitzat de facto”

Alerta que aquesta tendència a la renúncia en els noms té efectes perniciosos, perquè la renúncia no tan sols abasta el significant sinó també el significat,”

Esperem molt del Consell per la República, per la potencialitat i la visibilitat que dóna a la República Catalana el fet de disposar d’un òrgan fora de l’abast de la fiscalització de l’estat espanyol i els seus òrgans polítics. No és hora d’eufemismes, no és hora d’acceptar ambigüitats nominals, perquè la nostra història ens demostra que el preu polític de les interpretacions el paguen sempre els mateixos. No aventurem el futur de la República i el llegat del Primer d’Octubre per una qüestió de noms.”

—–

Qüestió de noms i el Consell per la República:

Sembla que els catalans tenim un problema amb els mots i els processos d’emancipació nacional. No cal pas anar gaire lluny per veure que el 9-N, el referèndum no vinculant, passà a ser una consulta i acabà definint-se legalment com a procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya: massa escarafalls per a acabar amb una sentència del Tribunal de Comptes que condemna solidàriament els organitzadors a pagar cinc milions d’euros i en què la judicatura espanyola ja reconeixia plenament ‘aires i aparença de referèndum’. El ball de mots i les renúncies també afecten el procés constituent, o allò que hauria de ser la redacció d’una proposta de constitució per al Principat, la independència que per als catalans és interdependència, la forma d’estat que estàvem disposats a bescanviar per estat lliure associat, els presos polítics que als nostres mitjans de comunicació són polítics presos, i el dret humà i universal d’autodeterminació que rebategem en dret de decidir.

Aquesta indeterminació amb els noms ja ens ve d’antic. No cal sinó rellegir l’opuscle tan actual de Joan Fuster Qüestió de noms, on es relatava la naturalitat amb què en l’etapa fundacional postcolonitzadora de les Illes i del País Valencià, els pobladors desplaçats del Principat trobaven natural el fet de dir-se catalans. Continua esmentant Muntaner i l’existència del bloc socialment i lingüísticament compacte que formaven els països catalans. L’autor de Sueca conclou preguntant-se com distingirem els catalans del Principat des de la resta de territoris, i nota una certa incongruència d’anomenar Catalunya els territoris del Principat si alhora considerem catalans la resta dels territoris. La mateixa incongruència que poden trobar les comarques de Castelló i Alacant quan els diuen valencians.

Després de dubitar amb les definicions i els símbols identitaris, avui referir-se a la nostra llengua com a ‘català’ i no com a ‘valencià’ a les terres de la Sénia cap al sud és més que marginal. Ni tan sols les entitats culturals més arrelades i fermes en la defensa de la unitat de la llengua fan servir ‘català’ per referir-se a la llengua pròpia. Tampoc no ho sentirem als mitjans de comunicació del País Valencià i fins i tot els del Principat van amb peus de plom amb segones quines expressions o denominacions. També és com més va més reduït l’ús de la denominació País Valencià, arraconada amb una minsa menció a l’estatut d’autonomia, on, si bé es reconeix que el terme és una concepció moderna de l’històric Regne de València, que va donar origen a l’autogovern valencià (creació del Consell del País Valencià), després desaparegué del text estatutari, al contrari de la denominació Regne de València (articles 1, 7, 57 i la disposició transitòria tercera).

Un altre escriptor valencià, Josep Guia, ho deia clarament en una obra magnífica de 1985, És molt senzill, digueu-li Catalunya. Doncs bé, ni Catalunya, ni català, ni País Valencià. Hi ha qui afirma (potser amb raó, tot i que jo deixaria la darrera paraula als filòlegs) que no ha d’haver-hi cap problema a dir-ne ‘valencià’, de la llengua; entesos, sempre que tampoc no sigui cap problema dir-ne ‘català’, com catalans són els cognoms de molts dels nostres conciutadans del País valencià, els noms de les seves ciutats i viles, i cap blau no hi ha al 90% de les senyeres dels seus pobles.

Sempre he pensat que la qüestió dels noms sobre trets identitaris catalans és inconclusa per una manca de determinació des d’un bon començament, des del moment constituent de la nació catalana en terres de més enllà de la Catalunya vella. L’altre motiu, amb independència de la necessitat de contextualitzar, històricament i política, ha estat conseqüència de l’absència d’un poder sobirà català i de sotmetre’s als designis i a la racionalització d’un altre senyor obligant-nos a jugar amb els noms i no les coses, amb l’estètica i no pas l’ètica.

La meva por s’ha tornat a desfermar quan he vist el nom triat per al consell que s’ha d’encarregar de desenvolupar i consolidar la República Catalana, aquell òrgan que s’ha emancipat del Regne d’Espanya i que per tant hauria de tenir les mans lliures per a obrir la via. Però heus aquí que, quan novament els catalans ens trobem en un moment fundacional, una oportunitat de definir la cosa, bategem el consell republicà amb el nom de Consell per la República, i no de la República; una simple preposició, que a parer meu exemplifica una renúncia injustificable, en el pitjor dels moments. La República la van proclamar, l’hem constituïda i deriva de l’acte d’emancipació i autodeterminació que va significar el referèndum del Primer d’Octubre.

Com hem de defensar davant la comunitat internacional el relat dels fets, l’existència de la República, si els organitzadors del referèndum, els exiliats i represaliats renuncien d’entrada a la seva existència? I si teniu dubtes del caràcter referendari dels fets del Primer d’Octubre, us convido a llegir, entre més, les interlocutòries judicials i els informes policíacs pels quals jutgen els nostres representants i les penes que els demanen. Tot i que al Consell per la República no li ha d’importar què diuen els òrgans de l’estat del qual s’ha independitzat de facto.

No és pas igual consolidar la República que proclamar-la, no és pas igual canviar el nom dels partits –Convergència, PDECat, Crida, Demòcrates, ERC, Esquerra, etc.– que anar renunciant amb el nom de l’òrgan que dóna visibilitat a l’autodeterminació dels catalans i que l’ha de fer efectiva. Alerta que aquesta tendència a la renúncia en els noms té efectes perniciosos, perquè la renúncia no tan sols abasta el significant sinó també el significat, i quan ens diuen que llançar pintura és un acte de violència o enfilar-se a un cotxe, un acte de rebel·lió dubtem.

Esperem molt del Consell per la República, per la potencialitat i la visibilitat que dóna a la República Catalana el fet de disposar d’un òrgan fora de l’abast de la fiscalització de l’estat espanyol i els seus òrgans polítics. No és hora d’eufemismes, no és hora d’acceptar ambigüitats nominals, perquè la nostra història ens demostra que el preu polític de les interpretacions el paguen sempre els mateixos. No aventurem el futur de la República i el llegat del Primer d’Octubre per una qüestió de noms.

Antoni Abat Ninet

 

 
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *