OPINIONS (XXXII) (Claudi Romeu)

Catalunya o Països Catalans (primera part)

El nostre país està sotmès i en definitiva governat per dos estats que no ens accepten com a tals. Tots dos centren els seus esforços en fer creure que som una regió del seu país i mira quina circumstància, tenim una llengua pròpia i una història pròpia, just fins que ells ens van ocupar i van decidir i continuen mantenint que som part del seu país. En la història ens han fet perdre la iniciativa, però la llengua no l?han pogut esborrar però ho intenten amb el malaurat bilingüisme.

No hi ha res que els posi més neguitosos i que més els contrariï que sentir que parlem naturalment català i amb més o menys rotunditat intenten impedir-ho i posar-hi totes les traves possibles. Per què? Doncs perquè la llengua i la història són els dos testimonis, encara vius, de que som una nació, una altra nació i que fins fins ara, al segle XXI, 300 anys després de la seva ocupació, no han aconseguit anul·lar aquests baluards identificadors i irreductibles del nostre país.

Cal analitzar en profunditat la història que als centres docents i universitats d?Espanya i França s?ensenyen als alumnes. És una tasca que s?ha d?emprendre seriosament, per cercar i crear-ne el contrapès necessari. No  podem permetre l?ús i abús dels ocupants sobre un tema tan primordial.

Aquests dos estats i els seus governs respectius s?adonen del seu fracàs. Per a ells és un desastre estrepitós, que sobrevisquin uns testimoniatges de catalanitat tan robusts com a pals de paller, que els representa una amenaçadora i desequilibrant situació de la configuració dels seus estats, que tossudament i desesperadament anomenen nació, ?nación ejpañola? i ?nation française?.

Aquí tenim les claus del desllorigador conceptual de la situació que estem soportant. Aquests dos testimonis són els valuards identitaris sobre els que hem de basar la nostra reconstrucció nacional i recuperar la nostra nova llibertat.

Aquest vèrtex és la roca on hem d?apuntalar tota la política i la conseqüent estratègia del nostre ressorgiment nacional. Amb aquests elements sols no avançarem posicions. Cal anar bastint un edifici capaç de suportar tot el brancatge sustentador d?una situació que no dominem perquè, a part dels dos elements principals, tan valuosos, la resta de l?edifici està enderrocat, destrossat i convenientment convertit en runa. Doncs bé, s?han d?anar recollint les pedres caigudes o esculpint-ne de noves per recomposar i alçar de nou el nostre edifici nacional esfondrat.

És una tasca llarga, dura i que hem d?accelerar-ne la creixença sense demora. S?han de recuperar d?una a una totes les plantes i pisos del nou immoble, com els alemanys i les altres nacions van fer després de la segona guerra mundial.

Quins són aquests elements caiguts que el nostre país ha de restaurar laboriosament?

Primer.- Involucrar el poble, imprescindible i sempre decisiu. Cal motivar la nostra societat, informant-la àmpliament dels valors d?una nació, la catalana i de la guerra a mort que els estats espanyol i francès segueixen imposant des de la desfeta culminada el 1714. Cal informar engrescadorament de l?àrdua tasca que ens comportarà la recuperació de la nostra llibertat i dels grans avantatges, no tan sols econòmics, sinó des del punt de vista de la recuperació de la identitat nacional que és la nostra dignitat com a catalans. Alguns sociòlegs i psicòlegs com en Quim Gibert i altres han escrit magnífics llibres sobre aquests temes.

Segon.- Paral·lelament cal trucar a la porta dels polítics i dir-los que no fotin més el ruc, que han de incorporar-se al pla del restabliment de la llibertat pel nostre país. Els hem de convèncer que són ells els primers responsables que el nostre país resti massa i perillosament inconscient davant l?agressió d?espanyols i francesos. Se?ls ha de pressionar literalment perquè situïn aquest objectiu en el primer lloc del seu codi de deures, sense el qual Catalunya té una condemna a mort, que avança irremissiblement, dictada i impulsada per espanyols i francesos. Així ho han d?entendre acceptar i reaccionar adequadament, aquests polítics inconscients del nostre país. No poden obviar-ho mai més! Prou de cretinisme polític!

Com es pot veure amb solament aquestes dues tasques hi ha una feina immensa. Requereix molt de coratge, constància i un tremp molt laboriós. Cal canviar l?òptica de projecció del nostre país de soca-rel. Els primers que ens hem de convèncer de la seva utilitat som aquests encara arrauxats independentistes, tan incòmodes en l?apreciació actual. Per a envestir aquests dos objectius tan importants i determinants, hem de canviar i optimitzar l?estructuració o desestructuració del món independentista.

Tercer.- Ja ho hem dit i reconegut moltes vegades, ho hem repetit sovint. No avançarem ni un centímetre si no som capaços, primer de tot, de unir les nostres forces disperses en tot el nostre territori de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en una sola veu, potent, organitzada ben estructuradament, com un sol home, enfront dels enemics. No podem continuar en el nostre vici, d?inspirats redemptors, de petits grups inoperants, desapercebuts per la societat, i estacats en un recinte petit que ratlla el ridícul. Sols una organització, potent, estructurada i aferrada en un sol vaixell podrà travessar el mar de l?alliberament i la sobirania inajornables.

Sense aquests requisits tota la nostra feina serà tan inútil com irresponsable. Són poquíssims els grups i entitats que han trencat aquesta closca inoperant sense la que no cal que ens proposem res, perquè ens serà enderrocat al primer cop de vent. Ens falta un pal major que sigui consistent, capaç de fer inflar les veles victorioses d?una nau imparable, i el port d?arribada s?ha de construir indefectiblement ?EMBARCATS TOTS, A LA MATEIXA NAU INVENCIBLE!? Al meu entendre potser ?El Correllengua? és una de les poques iniciatives que trenca el motlle d?aquesta rutina catalana tan rutinària (i perdoneu la redundància).

Quart.- Escampar, difondre, i fer conèixer la nova dimensió de l?objectiu de Catalunya com a una fita justa, irrenunciable i lògicament planificada per un país que no pot esdevenir lliure a causa de l?apropiació d?unes forces alienes que ho impedeixen inacceptablement des de la seva injusta apropiació i enclavament de fa 300 anys.

Aquest missatge, o un de proper i molt més argumentat cal fer-lo arribar als governs espanyol i francès primerament. Ells seran els primers que palparan les conseqüències d?un trencament inevitable. Cal notificar-ho també a tots els demés governs d?Europa, ja que en un moment o altra seran cridats a recolzar el nostre país amb un reconeixement explícit, que ens possibiliti la participació definitiva en el paissatge de les nacions lliures del món. També és necessari que altres nacions més llunyanes, amb prou pes específic i així reconegut, rebin el testimoni del nostre plantejament alliberador, que no tolerarà renúncies ni limitacions imposades de cap ordre.

(continuarà …)

Claudi Romeu, octubre 2006