Indústries i caminars.

No sé si quedarà explicat si ho recullo com una conversa en línies. Ho intento:

G – Bé, ara ja has demostrat (?em pregunto) que tens capacitat creativa (?em pregunto). Ara, però, hauràs de seguir per aquesta línia. Perquè, clar!!! La gent ha de reconèixer-te, ha de poder reconèixer-te.

(després de dos segons i mig)

S – No. Ho sento per la part que em toqui. Però no accepto el tracte, ni el contracte.

G- ¿¿¿¿¿¿¡¡¡¡¡¡¡¿¿¿¿¿¿¿ Alguna cosa com sorpresa; i: però, però, no t’ho vols pensar una mica?

(acompanyat d’un d’aquells sospirs que senten bé; que em permeten respirar fons; que em fiquen en "problemilles" i que solucionen problemes)

S- Sap? Porto ja un bon temps pensant sobre aquestes coses. Vull dir que no li responc en dos segons i mig perquè sigui precipitada; sinó perquè ho tinc molt clar. Li ho explico:

1) Vostè està tractant d’estúpida a la gent en general, o a la gent que visitarà les seves galeries o altres elements. I, sàpiga que no sóc ingènua. Que sé que hi ha gent estúpida, i moltíssima gent insensible, insensibilitzada en el més mínim, etc. És per coses com aquestes -per problemes d’educació social, podríem dir-ne- que jo no puc tractar amb un intermediari entre el meu treball i el públic que alimenti aquestes estupiditzacions col·lectives. Sense que vulgui entrar en altres detalls.

2) És fals que tanta gent com vostè pressuposa, no em reconeixeria si no segueixo aquesta línia que sembla ser hauria de seguir (i no em vulgui confondre amb manca de compromís, o de capacitats de complir, etc.; que sabem que no va per aquí la cosa). Porto molts anys, he fet una bona pila de treballs i de canvis, i hi ha qui, sense saber res de mi, reconeix en els diferents tipus, tècniques, èpoques, etc, que ho ha fet una mateixa persona. Reconeixement que suposo és al què es refereix; d’altres no són els més interessants. I cap és el què més em preocupi en el meu treball. El què vull és que la gent miri, miri i hagi de mirar prou estona; prou estona si és que vol veure alguna cosa. No tinc idea de quines coses em mouran a treballar en altres moments; però estigui segur que no les manarà vostè.

I 3) Al meu laboratori; en la meva feina, en les meves decisions de seguir o no seguir per un determinat lloc, no em mana ningú. Ni vostè, ni déu com vostè; són decisions i compromisos meus.

De tota manera, aquests dos anys de treball en el què aquí porto, els haguera dedicat igual. Molt de gust, per ser tant clar.

Em sembla que sí; que s’entén prou bé.

Haig d’afegir que reconec que aquells dos segons i mig, els vaig dedicar a pensar que pot ser podria plantejar-me agafar el contracte, i, si, donat el cas (com ja coneixia per uns quants anys d’experiència) havia d’aturar aquell treball; o senzillament ja era acabat, podria dissimular-ho i no s’assabentaria ni ell; o podia no acomplir el contracte. Vaig decidir no arriscar-me. I encara ho celebro.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!