Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Em reafirmo en el que anotava: Li hem de reclamar i demanar explicació alhora.
Em comentava ahir un lector que sóc una independentista atacant independentistes, responc:
“M’acuses d’usar termes, de quina mena?
El no coincidir i l’error són
coses diferents.
I, en tot cas, et tornes a equivocar, no ataco. I no
critico a Reagrupament per independentista sinó per mentider, només
m’hi he ficat, com en qualssevol altre cas, quan difamen la realitat i
fan trampa contra l’electorat. I repeteixo, no és atac, és defensa del
propi projecte d’independència i de la decència política, no
t’equivoquis.”
Em reafirmo en el que anotava:
“Li hem de
reclamar i demanar explicació alhora.
Li hem de reclamar i demanar explicació alhora. Reclamar que si es
presenta ho faci ja d’entrada amb compromís de sumar-se a una coalició
per la independència (de proclames no, si us plau). I li hem de dir que
expliqui perquè ha estat marejant tanta gent aquest any i escac amb que
Reagrupament era la única possibilitat d’aquesta coalició, quan, a més,
per principi fundacional no ho pot ser, mentre “reagrupats” clars, i
gent que signa a la xarxa com a “reagrupat” s’anava carregant les
iniciatives de vertadera coalició i aplegament, sense pronunciar-se ni
l’associació ni el projecte de partit. I que es disculpin.”
Segur que després resultaria ben fàcil acceptar que no sumaran majoria per la independència i que cal fer una coalició seriosa. Segur que sortim guanyant tots plegats.
Si serveix de resposta a qui ahir (també) m’acusava de fer crítica fàcil a Reagrupament…. anoto algunes coses de maig a maig, diria que es pot veure que ni és fàcil (que entenc voldria dir buida i frívola) ni és atac, com em comentaven al bloc. Hi ha més detalls de desencert de la proposta de Carretero i de com s’ha anat gestionant en el debat i en les expectatives que haurien de preocupar a qui es prengui seriosament la política i la independència.
4 de maig de 2009:
Quin
creu que
és el principal retret.
I no només
això, diria que es presenta falsament a la contra: desdibuixant la
realitat i negligint coses que suposo que han de conèixer bé els
impulsors. Una llàstima.
7 de maig de 2009:
ELS,
que
implica entre altres coses negar la realitat.
També al
novembre de 2006 escrivia sobre la necessitat que en els
treballs per la independència no malmetem recursos ni energies.
Aleshores ho plantejava com un cal
treballar plegats, i fa poc ho polia en el que hem sembla més
encertat: Hem
d’anar aplegats, ni plegats, ni arreplegats.
25 de maig
de 2009:
Encaix
sota 0-
Independència a munts.
26 de maig de 2009:
Fal·laçment.
13
de juny de 2009:
Cal
també
tenir visió de societat, de país.
23 de juny de 2009:
Em
sembla que
li podem trobar unes quantes virtuts a la situació.
La
mobilització ciutadana no és cap càstig,
Jo és que no sabria com
acceptar un canvi polític com el que plantegem si no fos d’aquesta
manera.
24 de juny de 2009:
Sumem
per la
Independència. Atenció a les despistades.
Penso que en
aquest
punt una de les feines que tenim al davant des del moviment per la
independència és, per això mateix, doble. Té un sentit de feina
positiva de fer pressió als grups polítics i en general a la societat,
i d’oferir clara opció de vot independentista (sigui coalició ferma,
sigui nova candidatura). Aquí es tracta de fer proposta i força clara i
decidida.
25 de juny de 2009:
Rebentisme:
actitud de rebentar, de criticar, de manera constant i indiscriminada.
28 de juny de 2009:
Acte
de
Sobirania, 27 de juny de 2009, alguna impressió.
Sobre la
xiulada i allò de botiflers haig de dir que m’ha quedat un mal
gust. Al Parlament no hi anàvem a insultar ningú, i per uns moments
diria que així ho ha semblat. I no
té sentit pel que fa al tema e la ILP que sembla es
presenta com a explicació o justificació.
29 de juny de 2009:
Acte
de
Sobirania. Sobre els insults.
Penso que els insultadors
s’expliquen millor si atenem a un component ben trist: un odi alimentat
i abonat per una colla de simplificacions, embolics i d’aquelles bones
intencions de les que l’infern n’és ple, que en diem.
Penso que
sobra i sobrava l’odi que alguns dels manifestants tenen per ERC.
30
de juny de 2009:
Caminem!
I
tant, que caminem!
2 de juliol de 2009:
Sumem
per la
Independència, recull. 2 de juliol de 2009.
3 de juliol
de 2009:
Independència
i
pràctica. Al Capdavant! entrevista Joan Carretero.
Veig
(en la proposta de Carretero) al menys tres deformacions preocupants en
aquest sentit:
– La que ja he assenyalat de que és fals que ERC hagi abandonat el
projecte o no hagi fet res, que en diu.
– Una segona és la d’afirmar que “aquestes coses” (la conscienciació,
el parlar i debatre, el pressionar l’estat, informar-ne, etc.) no són pràctiques.
– Una altra deformació preocupant és la de la valoració de
l’independentisme a la societat. S’equivoca en valorar el paper que
han jugat les “coses disperses” que s’han fet aquests anys des de
diverses plataformes, grups, i iniciatives que simplement
han fet una cosa tant “poc pràctica” com conscienciar-nos,
informar-nos, conversar, i propiciar que es parli i debati
tranquil·lament sobre el país, tema i projecte.
En aquest punt crec que no valorem prou els èxits aconseguits, però hi
són.
15 de juliol de 2009:
De
la mà dels
qui volen de debò que no es vegi aquest camí i caminar.
Fa
uns dies que observo un detall preocupant: des d’algunes propostes
independentistes s’explica que el moviment tot just ha de despertar (de
la seva mà) però això és fals. Fa temps que camina.
Estaria bé
que es veiés aquest detall com a problema i es canviés el plantejament.
20
de juliol de 2009:
De
lligats que
espanten! Honestedat cognitiva.
Si pensés que la
honestedat que assenyalo aquí fos
un suïcidi polític, o social, o nacional, deixaria de defensar-la tot i
lamentar-ne la situació.
De
lligats que
espanten! Molts anys de negar evidències, fets, història, drets, etc.
Fa
temps que miro d’explicar que
un dels pocs punts forts que ha anat tenint el moviment
independentista
per avançar, prendre força i forma, al costat d’altres punts forts
com
ho són les raons de justícia, de dret, de radicalitat democràtica, de
dignitat, respecte, etc., és que no necessita distorsionar la
realitat
per a presentar-se. En clara oposició als contraris i anti
independència, que duen temps i temps fent floritures.
24 de
juliol de 2009:
En
marxa.
Aplegar forces no és fer una força única.
25 de juliol de
2009:
Qui
és que no
vol la independència? Respostes de donar peixet.
8
d’agost de 2009:
Per
un
independentisme capaç i capacitatiu.
12 d’agost de 2009:
Qui
és que no
vol la independència? Recull de 12 d’agost de 2009.
14
d’agost de 2009:
Qui
és que sí
que vol la independència? Referèndum a Arenys de Munt.
22
d’agost de 2009:
Tres
anys de
“Jo també vull un estat propi”.
14 de setembre de 2009:
No
ho és, sinó
que esdevé.
Agafem aquest exemple: Si algú afirma que és
senzill
aconseguir la independència, s’equivoca.
No ho és, sinó
que esdevé. I ha esdevingut així perquè se n’ha fet, fa i
projecta feina, molta. Perquè ha hagut canvis a diferents bandes. Perquè
en tenim consciència. Perquè s’ha picat molta pedra, individualment i
col·lectiva.
23 de setembre de 2009:
Acusa ERC
d’aprofitar les consultes ‘per netejar la seva imatge’, vaja.
“Quina
pena.
Quina pena veure que algú que diu que vol no sé si purificar la
política, faci joc brut, i que vulgui tenir èxit amb aquest tant gastat
ja. Aquesta era una bona oportunitat per a Carretero de deixar-se
d’aquest seu fonament, i trobo una pena que no ho hagi aprofitat.
Fonament que es va marcar com a arrencada fa un temps, que diu no
fa…., però, ostres, pot ser que contrastem amb la evidència! Fonament
que considero, a més d’estúpid perquè és una aliança amb els que van
contra la independència, inútil. Inutilitat que celebro perquè veig com
una bona mostra de salut cognitiva. Necessita demostrar que ERC és una
misèria, i el seu joc per a aconseguir-ho és desdibuixar la realitat,
difamar els fets, repetir cantarelles infumables, i voler una mena de
combregades que precisament s’han d’apartar de la política actual. Que
s’han anat apartant com a bona mostra, també, de salut social i
informativa.
Això que diu, que “‘Alguns partits polítics no han dubtat a intentar
apropiar-se de la proposta’” ens duu a un altre moment estel·lar
d’aquesta mena de cançoneta contra ERC. Recordem la manifestació del 18
de febrer de 2006 i les bajanades i atacs contra ERC en aquest mateix
sentit. Una altra pena.”
De passada, podries deixar algun detall
de quina és la postura de
Reagrupament pel que fa a les consultes? Perquè el que s’extreu de les
notícies és que no les valora, ja “que el que ens farà independents és
la declaració al Parlament”.
Això és un menyspreu per la feina feta i
que tant necessària i d’èxit ha esdevingut en la forma de la consulta
d’Arenys de Munt, i les que vindran. I forma part de la contradicció en
els termes que suposa imaginar que aquest moment en que el parlament ho
pugui proclamar amb legitimitat (punt important) vindrà per simple
gràcia, raó, justícia divina o etc. És no entendre la guerra en què
estem, i resulta preocupant a aquests nivells de la política.
24
de setembre de 2009:
…i que més
que profecies el que ens és menester són bones previsions i plans.
25
de setembre de 2009:
Caldrà
pressionar i desmuntar les enredades i enrederaments.
26
de setembre de 2009:
Quin
és
l’objectiu? Que les properes eleccions obliguin a triar entre misèria o
independència.
L’objectiu es pot expressar i ajudar de
diverses maneres, però
clarament no és
el de no tenir menys de 10 escons al Parlament per a fer “fora el
tripartit”. És més immediat, més ampli, de més abast, i no és una simple
lluita pel
poder.
L’objectiu és que les properes eleccions al Parlament siguin unes
eleccions de legitimació, i tant ho pot ser de la opció per la
independència
com per la opció de seguir sotmesos i maltractats a l’estat en que
estem.
28 d’octubre de 2009:
Qui
és que no
vol la independència? Recull de 28 d’octubre 2009.
11 de novembre de 2009:
Eleccions
al
Parlament, els fets són tossuts.
Responc el mateix:
De
tota manera, la estratègia de voler el
protagonisme únic i decisiu per la independència no els hi recomano,
està ja molt més que vist i desprestigiat. Diguem també que és una de
les bones endreces que anem aconseguint,
… de manera
que no vulguin tornar a marejar el tema.
18 de novembre
de 2009:
Només
diria
que això ja està demostrat, i que calen altres demostracions.
28
de novembre de 2009:
Veig
un
titular que diu…. (Vaja, ja hi tornem a ser! I és d’avui dia 28.)
30
de novembre de 2009:
Ben
vinculats i
afinats per la sobirania. Arrenca el 13-D
3 de desembre
de 2009:
Bones
converses……..i que ella defensa que som un poble i que hem
d’alliberar-nos.
Considero desaprensius aquí als que
tenen la barra d’intentar
desdibuixar la realitat que estem dibuixant tots plegats, i aplegats,
per començar, en la defensa de drets i garanties democràtiques bàsiques.
Que en el nostre context és la reivindicació de l’estat català, la
independència. I que en el context global, en el món, és referència
important pel millorament i la exigència de les garanties democràtiques.
5
de desembre de 2009:
En
tot cas la
dignitat es practica, que de tant defensar-la pot ser ens n’hem oblidat.
14
de desembre de 2009:
El
parlament i
la consulta, 14 de desembre de 2009.
15 de desembre de
2009:
(…)
perquè
convé veure què significa la votació i com es produeix.
16
de desembre de 2009:
ERC,
moltes
gràcies per formalitzar el reconeixement.
18 de desembre
de 2009:
Suma
Independència (SI)
29 de desembre de 2009:
XarxaIndependentista
planteja una pregunta:
3 de gener de 2010:
Mesencaix
o
independència. Ni un vot als partits que no es sumin per la
independència.
…… i que
lideratge model arcaic no val, li ho hem de fer saber.
“(…)
Sobre posar-s’hi,
com et dic, crec que
els líders som els poble, i que l’alliberament i independència vindrà
per aquest lideratge. I que si alguna persona lideri com a figura coses
que calen liderar en aquest sentit, no serà algú que no sigui honest
amb les feines fetes, no està bé anar a recollir el que altres han fet
si no és en clar reconeixement i treball plegats, no sé com dir-ho. Si
Catalunya necessita un líder visible no serà en models arcaics i
indefinits, vull dir, o no funcionarà. Simplement no funcionarà.”
4
de gener de 2010:
Suma
Independència (SI), elecció clara.
Independència (SI), coalició necessària.
El que és
important, i penso que hem de tenir clar, és que qualssevol
proposta que neixi independentista, o qualssevol proposta
independentista que neixi, no sé com s’expressa millor, en tot cas, tota
proposta independentista per a les properes eleccions al Parlament ha
d’estar compromesa amb una coalició per la independència.
9 de
gener de 2010:
Catalunya
decideix, bona notícia.
10 de gener de 2010:
Catalunya
decideix, bona notícia II.
11 de gener de 2010:
Ho
diu ben bé a
l’inrevés, per què serà?
conseqüents i conseqüències.
Si una part d’aquest
electorat està
venent la moto contra ERC, qui no observem de prop pot ser se’ls
creguin i ja estaran marejats i confosos.
Aquesta feina no ens convé, i ja la fan d’altres des de l’espanyolisme
o l’ambigüitat que encara pretén mantenir CiU. No ens convé, ja n’hi ha
hagut ben bé prou! I, tot i que el desgast intern crec ja no té
efectes, penso que podeu fer mal a la campanya i al moviment.
20
de gener de 2010:
I
ha de quedar
clar en període preelectoral.
No ha d’haver cap problema
en ser clars, i penso això és un element
bàsic de diferenciació en campanya, i per a poder combatre les
intoxicacions d’altres fronts. I si no ho prenem així, si badem, penso
que senzillament la cagarem. Tots plegats, propostes i electors.
24
de gener de 2010:
Ni
amb pinces,
que fa anys ronda per l’aire com a careta…
Imagino
Catalunya ben glaçada davant el panorama, peus, mans, cor glaçat
per tant d’abús i engany de màrqueting. Ja ho dic, espero que no us
funcioni.
26 de gener de 2010:
En
tot cas
combatria l’espanyolisme i la estupidesa política.
Mal
eslògan el de la il·lusió per començar, com deia l’altre
dia: fa temps que hem començat. Deu ser clar, clar!, i tant!! Deu ser
que hi aneu a una altra banda, que abandoneu debat i treball per la
independència. Tot i que, en la prepotència i suficiències
acostumades….., ja té sentit que algú cregui que el que comenceu és
això. Espero que no enganyeu gaire gent, per simple respecte al que s’ha
anat fent i està en marxa, així com per la exigència dels fets,
situació, i necessitats.
1 de febrer de
2010:
Les maneres em
semblen preocupants.
2
de febrer de 2010:
Regeneració
(és un dir) espontània, quina por.
3
de febrer de 2010:
Haurien de
tenir clar que els temps estan canviant….., que en diem.
5
de febrer de 2010:
Bàsicament en
el sentit de trobar que no és digne pel moment que vivim.
22
de febrer de 2010:
Carta
Oberta
de “SUMA INDEPENDÈNCIA” (SI)
23 de febrer de 2010:
Estaria
bé que
els altres partits del Parlament en fessin.
25 de febrer
de 2010:
“En relació a la majoria
dels comentaris a aquesta darrera notícia, i a
un detall de conversa al facebook:
“Diria que
Reagrupament s’ho
ha de fer mirar…., per dir-ho suau, perquè el que penso és a veure si
deixen ja de fer mal d’una punyetera vegada.
Resulta que en les
consultes “no hi creuen”, diria que les suporten per pressió popular. I
alhora només creuen en la unitat o aplegament (ells en diuen
reagrupament perquè es creuen també que salven no sé el què i no han
assumit el concepte de xarxa,) pels que es facin del seu grup. Les dues
coses són inacceptables i mostra d’una prepotència que de cap manera ens
hem de permetre per la independència ni per res. ajjjj (…)”
“(…) “Recolliu que”(…) Lomas, que ha confirmat que ha deixat la seva
plaça a
la cúpula de Reagrupament, també defensava que la formació de Joan
Carretero ‘és avui la força cívica que vehicula tots els patriotes
disposats a lluitar per la independència del país i la regeneració
absoluta de l’activitat política. (…)”.
Tots? Ui…., això és
paraula grossa i mentida. Ho diu perquè és així per? per? Per què? Diu
que és una realitat, però els fets i actualitat no valen com a prova ja
que hi xoquen de nassos, i no crec que sigui una constatació a priori
d’alguna cosa, quina?
5 de març de
2010:
Urna,
eleccions, política, compromís.
Ja hauríem d’estar registrant una candidatura dissenyada sense cap
embolic a aplegar les forces i el vot independentista per les properes
eleccions, Sí. I crec que la responsabilitat primera de que encara no
estigui en marxa és de l’afluixada de pressió dels votants
independentistes de CiU, que sembla voldrien compaginar la caiguda de
babes de “la il·lusió de campanya” amb la claredat del moment i del
moviment i procés d’independència en que ens trobem, amb l’exigència
als programes de les properes eleccions. A veure també, sí, si els que
ens movem deixem de dir que la culpa de tot la té qui sigui, i assumim
la responsabilitat i compromís de cada un.
14 de març de 2010:
Al
capdavant.
Una democràcia amb cara, ulls i veu.
“(…) No pot ser
que entre unes enquestes i les altres hi hagi aquestes
diferències. Això vol dir que en un dels dos casos -o en tots dos-
s’està manipulant de la manera més descarada i barroera, amb la qual
cosa es fa un flac favor al país en un moment en què cal molta
transparència, molta honestedat i molta responsabilitat.
Segurament
és cert el que diran des de Reagrupament quant a les intencions
de La Vanguardia
tant amb l’enquesta com amb el llenguatge vergonyosament tendenciós que
hi apareix, però tampoc cal oblidar que Joan Carretero ha
trobat un
aliat en aquest mitjà quan li ha convingut i que estava més clar que
l’aigua que el farien servir mentre els resultés útil per debilitar
Esquerra i li girarien l’esquena quan comencés a ser una amenaça per a
CiU. I ho dic perquè, si al final de tot aquest procés resulta que el
retrocés d’ERC no s’ha vist recompensat per l’aparició d’algun altre
partit independentista, Carretero passarà a la història com el
protagonista d’una jugada ben galdosa. Si les coses van així, no
voldria estar a la seva pell.”
19 de març de 2010:
Ostres,
poliu
una mica, o millor força, això.
23 de març de 2010:
Resposta a:
“PERQUÈ NO VOTARÉ ERC (Resposta a “Ens cal més Esquerra”)”, de Carles
Delgado.
– bf, cansa també haver de respondre coses tant bàsiques. Carles
Delgado: és que vostè no és un subjecte? No s’ha assabentat que la
degradació i penalització de la subjectivitat està, diguem-ne, superada?
Que no sap, però, que sí que hi ha subjectivitats de mena bona i coses
dites subjectivistes que són altres coses? Com ara la seva demagògia
antiERC que molt subjectiva no és, ja que és simple campanya
d’intoxicació i vella.
30 de març de 2010:
La pretensió
és dirigir perversament el què haurien d’observar honestament, un
horror.
Pots fer un experiment mental: quina seria la situació d’ERC, i dels
treballs per la independència, i dels catalans en general, si en aquests
anys, la gent (des de Madí, a Rajoy, els monàrquics, gent de CiU en
campanya perpètua, gent d’ERC inconscients de l’abast i traves del
repte, tertulians obsessos, obssesos antitripartit, etc.) que s’ha
dedicat a blasmar ERC, hagués fet altres coses. Imagina si tota aquesta
gent senzillament no hagués fet res. Ja no dic si, d’entre aquests, els
que es consideren gent que treballa per la independència, haguessin
dedicat aquestes seves energies al que és menester, que en cap cas passa
per, com ho dius? “desplomar” la representació independentista al
Parlament. No val a sortir amb la mentida de que no ho és, de partit
independentista o que “no ha fet res”, perquè això és simplement
mentida, i només cal una mica d’observació atenta.
4 d’abril de 2010:
Ginebra ens
espera el 8 de maig de 2010.
5 d’abril de 2010:
I perquè vull
independència política, no una de simbòlica, ni visceral ni de mentida.
I perquè vull
independència política, no una de simbòlica, ni visceral ni de mentida,
II.
“(…) ens les veiem i hauríem d’aprofitar la ocasió per a fer un canvi
de
veritat, per no malmetre’n la oportunitat. Hauríem de ser respectuosos
amb el procés en que estem, i ja veiem que hi ha gent que es vol
apropiar indegudament de la realitat, que és una manera de malmetre’l,
de voler malmetre’ns, a parer meu ja que crec que el vent ens va a
favor.”
15 d’abril de 2010:
Tombem la
truita, tombem-la del costat de no castrar ni disfressar el què passa.
30 d’abril de 2010:
Present i
futur de la independència, per Josep Maria Terricabras.
Des dels partits no veig com s’ha de plantejar la coalició, però algun o
altre haurà de començar. CiU intoxica el tema del dret
d’autodeterminació i de la sobirania, i no deixa clar que la seva
prioritat sigui Catalunya per acció, expectativa i discurs. Més que
obrir la porta la tenca (que ja coneixem la inèrcia i interessos). ERC
planteja exigència de compromís per referèndum d’autodeterminació i
surten de seguida les veus dels que canten a tort i a dret que, oh, no
tenen credibilitat, oh…, perquè no han proclamat la independència des
del Parlament …(ni idea de com s’aguanta aquesta exigència i retret,
però encara ronda). Reagrupament segueix mantenint que pot aplegar el
que no aplega, i planteja declaració unilateral d’independència com a
condició de? Coalició? Em sembla que no. Les CUP em sembla que no
confien en presentar-se al Parlament.
(…)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!