Saül Gordillo www.saul.cat

Mentre Madrid mostra les seves febleses, a Catalunya hi ha símptomes que conviden a un optimisme moderat i prudent. Mentre allà la neu bloqueja la corona del regne que és el nou Barajas, els torrentes brazos tontos de la ley s’espien els uns als altres en plena batalla interna del PP, el palco del Bernabéu s’enfonsa com a escenari del mercadeig entre gomina i puros d’un pam i fracassa com a hàbitat per als negociants de l’especulació immobiliària, el pelotazo descontrolat i l’adjudicació de l’obra pública (¿qué hay de lo mío?), a la Barcelona postfòrum i sotmesa a les cures d’humilitat dels últims anys (ara un esvoranc al Carmel, ara un caos als serveis públics de transport, ara caic ara m’aixeco…) sortia el sol encara que fos tímidament. La boira del Madrid que envaeix la meseta a cops de Poceros i altres espècies del formigó, contrastava amb un horitzó clar, amb un cel net després de la pluja catalana. El sol sortia a l’oasi català després del malson.

Spanair era la icona. Una aerolínia que passava de mans escandinaves a catalanes. Els de la foto de l’IESE havien deixat de rondinar i es decidien a fer un pas endavant. Empresariat català, amb coixí públic, però a Catalunya el coixí públic dóna pel que dóna, i més en els temps que corren, que alçaven la veu i deien: “Deixin pista!”. Com que això de les posicions “determinants” a l’aeroport del Prat suposa el que suposa (autogovern inexistent, perquè és govern, però no auto per incomplet), i com que AENA es mucha AENA y a tí te encontré en la calle, doncs no hi ha més remei. Calia passar a l’acció i fer-se amb una aerolínia per practicar la sobirania aeroportuària per la via dels fets consumats. Tots aquests de l’IESE estaven cansats de llegir el diari i sentir a dir un i mil cops que el centralisme espanyol és molt cruel quan es deixa anar, i que quan les vaques són magres com ara més val apretar a córrer i enlairar-se un solet.

Com que aquells s’espien, es barallen pel control de Caja Madrid (amb una pornografia de la politització de les caixes que aquí ni els exalcaldes ni exministres ni exvicepresidents dels governs socialistes havien aconseguit) i fan del nou Barajas un monument a la inoperància i incompetència aeronàutica, aquí uns quants maquinaven amb la discreció catalana d’abans (ho haveu vist?) i teixien complicitats per evitar la debacle. Spanair és, en el fons, sobiranisme pragmàtic, de supervivència econòmica. Si l’Estat no et va a favor, més val que tinguis pista (amb posició “determinant” o sense) i avions perquè si no és així no hi haurà manera d’omplir hotels ni salons firals. Expresidents del més-que-un-club, empresaris que fan Catalunya desacomplexadament, “fem i fem” diuen, cambres que xifren l’espoli fiscal i el dèficit en infraestructures però que al cap de quatre mesos se n’amaguen, emprenedors i algun que altre polític (l’oportunista, mancat de suport demoscòpic, treu pit com pot a la photo finish) han fet possible aquesta icona de la reconstrucció que és Spanair.

Faltarà pa i mantega, i les guies de la nació fashion que és Barcelona notaran la devallada. Els guiris urbanites no seguiran l’estel·la de Vicky ni de Cristina a la Barcelona escenari de mèdiespros si no hi ha avions, pista i connexions directes. Si AENA et posa plom a l’ala, no hi amaguis pas el cap. Llavors resulta que el model no encaixa del tot, i que mentre fem Alguaires entre boires interiors (la roba bruta, a casa) com a mínim treiem pit i ens reivindiquem. Senyors, ull viu. No s’hi val a badar. La discreció catalana, l’esperit sacrificat i emprenedor, la capacitat de resistència, la llarga durada i alta volada, potser tenen més sentit i més pes que mai. Catalunya pateix, però resisteix. No fa l’espectacle madrileny, aquí no hi ha torrentes ni misèries conspiratives de pa sucat amb oli. Aquí l’atur creix, i els problemes són seriosos i profunds. Però després d’haver estat a l’ull de l’huracà, que ningú no es confogui a les Espanyes. Spanair pot ser només la punta de l’iceberg. A sota ja naufraguen els estatuts, les tardes de dissabte a La Moncloa tissora en mà i una certa eufòria artificiosa a cop de flaix parlamentari vestit de falsa unitat catalana.

(Feia dies que ho volia escriure, però quan bades en un bloc perds l’oportunitat i llavors pot semblar que escrius el que escrius perquè d’altres ho han escrit abans. Però no haver tingut cintura o haver anat mancat de temps tampoc ha de voler dir renunciar a deixar-ho escrit. No és nou ni original, però és. I ja és molt.)