Saül Gordillo www.saul.cat

Debat de política general al Parlament de Catalunya en un context complicat per al President José Montilla pràcticament en l’equador de la legislatura. La crisi econòmica global i la negociació del finançament català encara no resolta amb el govern espanyol contribueixen a la incertesa generalitzada. Són temps difícils, però el President Montilla ha intentat combatre el desànim a cop de llistín i d’injecció de confiança col·lectiva en el seu segon debat de política general. Montilla ha fet de Jordi Pujol, que farcia els seus discursos d’obertura dels debats de política general amb el llistín telefònic, és a dir, una acurada i extensa relació de tots i cadascun dels projectes i accions de govern. Un llistat que es feia pesat, i això no ha canviat just el dia que el govern espanyol ha anunciat una inversió de l’Estat a Catalunya de 4.626 milions d’euros per al 2009 (no satisfent a tothom). Però a part del llistín pujolià, el President Montilla ha pronunciat una última part de discurs de gran profunditat al marge dels titulars més de gestió [notícies]. Després d’anunciar austeritat, de reiterar les set vegueries, de comprometre’s a resistir amb el finançament i amb els aturats, de predir un alentiment però compliment dels projectes, de generar confiança antiapocalíptica i de llençar una mesura sobre educació, entre d’altres, Montilla ha fet una intervenció de sensibilitat nacionalista. Ha dit coses potents en aquest terreny, però sense la capacitat de seducció suficients. A Montilla crec que li succeirà una cosa curiosa amb els anys. Els seus discursos, seguits en directe són una cosa. Però escrits, i llegits amb una certa perspectiva (penso més en els historiadors que en els periodistes), en seran una altra de molt diferent. La història li farà justícia, perquè ningú no s’imaginava que un president socialista digués el que Montilla ha dit avui al Parlament, o el que ve dient des de fa uns mesos [President en construcció]. També és cert que després de tot el que ha dit, ha deixat entreoberta la porta de l’acord amb el govern de Madrid, gairebé posant la catifa per al pacte. I aquesta dutxa escocesa, molt pujolista d’altra banda, d’una de freda i d’una de molt calenta, pot desconcertar. Però Pujol, quan es lligava la bandera al cap, transmetia una passió i un nacionalisme capil·lar que certament no emet Montilla. L’actual President és més d’ítems com els que ha citat per acabar el seu discurs: treball, tenacitat, rigor i ambició.