Debat de política general al
Parlament de Catalunya en un context complicat per al President
José Montilla pràcticament en l’equador de la legislatura. La crisi econòmica global i la negociació del finançament català encara no resolta amb el govern espanyol contribueixen a la incertesa generalitzada. Són temps difícils, però el President Montilla ha intentat combatre el desànim a cop de
llistín i d’injecció de confiança col·lectiva en el seu segon
debat de política general. Montilla ha fet de
Jordi Pujol, que farcia els seus discursos d’obertura dels debats de política general amb el
llistín telefònic, és a dir, una acurada i extensa relació de tots i cadascun dels projectes i accions de govern. Un llistat que es feia pesat, i això no ha canviat just el dia que el govern espanyol ha anunciat una inversió de l’Estat a Catalunya de
4.626 milions d’euros per al 2009 (
no satisfent a tothom). Però a part del
llistín pujolià, el
President Montilla ha pronunciat una última part de discurs de gran profunditat al marge dels
titulars més de gestió [
notícies]. Després d’
anunciar austeritat, de
reiterar les set vegueries, de comprometre’s a
resistir amb el finançament i amb
els aturats, de predir un
alentiment però compliment dels projectes, de
generar confiança antiapocalíptica i de llençar
una mesura sobre educació, entre d’altres, Montilla ha fet una intervenció de sensibilitat nacionalista. Ha dit coses potents en aquest terreny, però sense la capacitat de seducció suficients. A Montilla crec que li succeirà una cosa curiosa amb els anys. Els seus discursos, seguits en directe són una cosa. Però escrits, i llegits amb una certa perspectiva (penso més en els historiadors que en els periodistes), en seran una altra de molt diferent. La història li farà justícia, perquè ningú no s’imaginava que un president socialista digués el que Montilla ha dit avui al Parlament, o el que ve dient des de fa uns mesos [
President en construcció]. També és cert que després de tot el que ha dit, ha deixat entreoberta la porta de l’acord amb el govern de Madrid, gairebé posant la catifa per al pacte. I aquesta dutxa escocesa, molt pujolista d’altra banda, d’una de freda i d’una de molt calenta, pot desconcertar. Però Pujol, quan es lligava la bandera al cap, transmetia una passió i un nacionalisme capil·lar que certament no emet Montilla. L’actual President és més d’ítems com els que ha citat per acabar el seu discurs: treball, tenacitat, rigor i ambició.
Entre no dir res i el que ha dit no hi ha cap diferència. Només més del mateix: paraules buides de contingut. A sobre, encara pretén donar-nos lliçons els que cada dia treballem i sí que patim la crisi de veritat, no com ell i tota la cola d’endollat k no la notaran pas. I sí, s’ha disfressat del Pujol menys reivindicatiu. Fins i tot CDC ha donat per superat el pujolisme, i ara sembla que el Psc-PSOE s’hi agafa, sense entendre que les necessitats són molt però k molt diferents. Pobre discurs, sense cap mena de reivindicació. Molt mal futur ens espera.
ES DIFICIL ENTENDRER LAS RAONS DE PASCUAL MARAGALL,AL EMPENYA A ZP. A PRESIDIR EL P.S.O.E.. PERO LAS DEL SROS. ZARAGOZA I ICETA ENVERS A MONTILLA,SON INIMAGINABLES