Els lectors entren al bloc, alguns s’engresquen i, els més arrauxats, hi pengen comentaris ofensius. Si l’autor del bloc els retira es converteix en un censor. Si els manté, la conversa que acompanya alguns apunts surt de mare i deriva en cridòria i, inclús, insult. Els blocs que tenen pocs comentaris són fàcils de gestionar. Si algú diu cul d’olla o desbarra, li treuen el comentari i punt. “Censor!”, et podrien dir. “I què! A casa meva no vull que insulti ni que m’insultin”, podries respondre. Quan el bloc acumula força comentaris, la cosa es complica. Existeix la censura preventiva —que els comentaris passin primer per un filtre, via correu electrònic— o la despublicació dels estirabots. Fins ara, aquí, en aquest bloc, la conversa ha estat relativament raonable. Algú diu coses que trobo injustes, volent o per ignorància. D’altres confonen l’esperit, el to i la procedència del bloc. La immensa majoria —la multitud silenciosa— entra i surt sense fer cap destrossa. L’espai públic només pateix quan surten al carrer els brètols, alguns d’ells amb interessos inconfessables. El millor és no retirar-los ni censurar-los, els comentaris. El lector intel·ligent, sovint de llarga trajectòria, sap destriar el gra de la palla. Quan els que criden marxin i abandonin la moda dels blocs, quedarà tot al seu lloc, més calmat i tranquil. I si no és als blocs, ja ens inventarem un altre ciberespai per pensar en veu alta i fer-ho tranquil·lament.
Per què dic tot això? Perquè llegeixo, amb gran perplexitat, que els comentaris poden ser motiu de condemna judicial a l’autor del bloc. Que l’amo del bloc sigui responsable del que escriguin els visitants és un despropòsit. Que insultin l’autor del bloc, també. No seria més fàcil fer zàping blocaire?
de tota manera, també caldrà demostrar que l’autor del blog es realment l’autor del blog, no? Perquè ara mateix me’n puc anar a blogspot o a qualsevol altre blogsfera, obrir un nou compte a nom de Perico de los Palotes i començar a penjar-hi comentaris ofensius. Tot sense deixar petjada d’IPs, emails ni res semblant. Quina culpa en tindrà el Sr. Perico, el de debò?
Com diuen els nostres veïns: “no se pueden poner puertas al campo”.
Els insults i estirabots són lamentables de totes totes.
Però, tu Saül ets un referent per a molta gent…. i crec que l’escrit sobre el Basses que has fet aquesta setmana ha decepcionat a més d’un. A mi personalment, no em va agradar gens. Amb tos els respectes crec que et convé vacances…
“No se pueden poner vallas al campo”, recull un comentari, i tant que no!
Que sigui la societat general d’autors, a més, qui plantegi aquesta denúncia, els desqualifica més del que ja fa tems estan.
Crec que aquesta gent, i els qui juguen a voler censurar les, les converses, la parla tranquil·la, el contrast, etc., són rancis de mena. Mostren unes pors que sembla que fins ara justificaven censures, persecucions i assassinats.
Diria que han de mirar-se bé què remenen. I espero no se’n surtin en cap de les seves pretensions i que guanyin les garanties, exigències, possibilitats i bones eines que tenim a la societat de la informació i la comunicació.
L’important no és que la demanda la faci l’SGAE o la comunitat de veins.
No només l’autor del blog és responsable dels comentaris, si no també dels enllaços.
No recordeu la noticia de fa poques setmanes on es va denunciar al responsable d’un web perque un dels enllaços menava a un altre web, que tenía un altre enllaç que menava a un altre web, que tenia un enllaç que… que tenia un enllaç a un web de pederastia?
Entre tant 2.0, la LSSI primer i la LISI ara “impulsen” la societat de la informació cap a un lloc on tots haurem de serem policies i vigilar-nos entre si.
I no crec que sigui censura no permetre comentaris ofensius. A casa, un fa el que creu més convenient. I si algú crida “censura!”, ho té molt fàcil. En 2 minuts es pot fer el seu propi blog i desbarrar tranquilament.