Saül Gordillo www.saul.cat

Quan aquest dimecres esmorzava i llegia la doble plana de Jordi Barbeta a La Vanguardia titulada Convergència, en busca de la ilusión perdida, m’ha cridat l’atenció que el periodista hi posés tant d’èmfasi en el fet que Artur Mas [vídeobloc] encara no havia trobat la seva dona per a la nova direcció de CDC. Zapatero té Leire Pajín. Rajoy té Cospedal. I al PP a Catalunya la pugna era, precisament, entre dues dones: Sánchez-Camacho i Nebrera. Després de molts anys, les dones arriben al poder dels partits. Les cuines dels partits eren exclusivament masculines fins que ha arribat aquesta estiuenca tongada de congressos. A Esquerra van estar-hi a punt, perquè minuts abans que l’sms atribuït a Amorós fos enviat indiscriminadament en el pitjor intent de boicot electoral de la història interna de partits —i el pacte Puigcercós–Benach es trenqués—, qui havia de ser vicesecretària i virtual número 3 dels republicans havia de ser una dona: Llansana.

Les dones estan a les cuines, i no per a rentar plats, sinó com a xefs. A la cuina convergent, la que sortirà aprovada del 15è congrés de Convergència, hi haurà una dona. Ahir em va venir al cap el nom de la dona que Mas buscava desesperadament: Montserrat Candini [bloc i web], la senadora i cap de llista de CiU de la meva ciutat, Calella. “Però si tenen a la Montse!”, m’exclamava internament entrepà en mà. “Potser ets massa poc objectiu, Saül. A tu et sembla que la Montse ho faria molt bé i que té el perfil, però ho dius perquè ets de Calella i la coneixes bé”, em preguntava en un exercici intern d’autocrítica. Pres l’entrepà i el cafè amb llet de rigor, acabat de fullejar el diari, he donat per acabada la cabòria sobre la dona que Mas buscava desesperadament per a la cúpula nacionalista sortint del congrés d’aquest cap de setmana.

Però, vés quina cosa, a mitja tarda a la redacció de l’ACN han començat a circular noms i… hi figurava el de Montserrat Candini [Candini ocuparà la secretaria executiva d’àmbit sectorial en la nova direcció de CDC]. L’havia encertat —internament, en els meus pensaments— de ple. Candini és la Pajín, la Cospedal, de Convergència. I llavors m’ha vingut al cap l’apunt Més Candini, menys Miró Ardèvol que vaig escriure durant la campanya electoral del passat març. Un apunt premonitori perquè mireu les voltes que fa la vida. L’exconseller Josep Miró i Ardèvol [wiki] va demanar als seus cristians ultra conservadors i cercles d’influència que boicotegessin Candini en les votacions per al Senat. La trobaven massa progressista, i calia castigar-la a les urnes. Afortunadament, el boicot no va perjudicar Candini en la seva elecció com a senadora. I al cap d’uns mesos, resulta que Miró i Ardèvol ha abandonat Convergència, mentre la senadora Candini serà escollida com a dirigent del partit, l’única dona a la cúpula, obrint el pinyol, amb el seu perfil progressista i sobiranista, i enllaç perfecte entre Artur Mas i Felip Puig.

[Montserrat Candini. Perfil de campanya]