La veritat és que el mig centenar de persones que ens hem aplegat al terrat al voltant dels músics del 4t1a hem conegut un nou grup de pop català, hem comprat el seu cedé, hem xerrat amb ells, hem menjat un súpervermut comunitari i… ara estem fent una difusió acollonant. Som prescriptors, que se’n diu. Apunts a blocs, vídeos a YouTube, fotos a Flickr, etcètera. Com que el temps ens ha boicotejat claríssimament (temperatures molt baixes i pluja impertinent), ens hem quedat glaçats. Afortunadament en Pere Jou, cantant i guitarrista del grup, ha dit “a muerte” quan se li ha preguntat si suspeníem o què. Toca repetir l’experiència a l’estiu, al mateix terrat, amb el mateix grup, perquè així les seves cançons dolces ens connectaran amb aquest primer concert (el seu primer en un terrat, el seu primer sota la pluja, mireu quants rècords!) i l’èpica d’aquest diumenge insòpid recobrarà valor. Caldrà mantenir el nivell gastronòmic del tiberi, i incorporar graus d’alcohol si el concert estiuenc es fa de nit.
Els Quart Primera són molt bons (en Pere Jou, l’Aleix Perdigó, en Lluís Nadal i en Joan Canals). I segurament entraran a formar part d’aquesta onada triomfadora del pop català que als de la nostra generació (a tocar dels quaranta) ens serveix per reenganxar-nos amb aquells anys de joventut en què corríem de vila en vila de festa major en festa major per assistir als concerts d’Els Pets, els Sopa de Cabra, els Sangtraït… Ja no som aquells adolescents que vam participar del boom rocker català, que duïem un munt de cintes al cotxe fent de discjòqueis casolans amb els amics de pub en pub o amb la xicota a altes hores de la matinada mentre el vidre del vehicle s’anava fent opac i les temperatures pujaven a l’interior.
Ara tot això ha canviat. Han passat vint anys, que aviat és dit. O quinze, tant li fot. I per fer un experiment musical com el d’aquest diumenge, amb trasllat de taper cuinat a casa i cadira plegable inclosa, s’han de fer unes maniobres logístiques tremendes, perquè s’han de deixar els nens a casa els avis. Amics, concert i vermut (pluja i fred a banda) no són compatibles amb quitxalla liant-la. I avui l’haurien ben liada…
Queda pendent un debat sobre la gratuïtat dels concerts dels 4t1a i sobre el preu (massa assequible) de 2 euros per còpia, amb el seu cedé amb una fundeta de plàstic i una caratula, què més vols. Si mantenen el ritme d’actuacions hauran d’incrementar el preu de les còpies (diuen que les cançons es poden descarregar gratuïtament del MySpace si se’ls demana per correu) o cobrar un mínim per desplaçament, no sé. En tot cas, han arrencat, amb força, i això no hi ha qui ho pari. L’altre dia, en l’actuació a l’Hospitalet de Llobregat van notar que el públic (paios a qui ells no coneixien) cantaven les seves cançons. És a dir, que públic desconegut (o sigui, ni amics, coneguts ni familiars) se sabien les lletres. El capità poc, els vuit punts (gran anècdota, que em sona com a pròpia perquè jo també vaig ser víctima d’un accident així) i d’altres.
Entre els assistents, per cert, també hi eren els amics i blocaires Oriol Ferran [bloc], Roland Ledo [bloc] i Jaume Marín [bloc], entre d’altres. Amb en Xevi Castellví i amb en Pere Carles hem parlat, música i família a part, del tema de la jornada, és a dir, d’això d’en Joan Carretero, que no ha vingut, però gairebé. I consti que no he tret jo el tema.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!