Ramon Tremosa

Vaig ser a la Moncloa fa dues setmanes, formant part d’una delegació de 20 eurodiputats del Grup Liberal del Parlament Europeu. El grup liberal, al qual pertany CDC, té com a tradició de fa molts anys una visita al govern que assumirà la presidència rotatòria semestral de la UE. La propera presidència espanyola, la primera devaluada pel nou president permanent del Consell Europeu previst pel tractat de Lisboa, encara no ha enviat a les institucions europees el seu programa detallat de prioritats i per això s’esperava amb més expectació la visita. En sessions d’una hora van passar un darrere l’altre quatre ministres i un secretari d’Estat. Aquí teniu la crònica d’una llarga tarda a La Moncloa, que amplia la notícia que va publicar l’Avui el diumenge passat.

 La vicepresident Fernández de la Vega va aparèixer solemnement a la sala, caminant amb parsimònia i vestida amb un dels seus espectaculars modelets de “beautiful socialism”. El diputat britànic Andrew Duff, però, la va treure de polleguera al primer minut: aquest reputat diputat, un dels millors constitucionalistes del parlament i columnista habitual del Financial Times, li va preguntar quan pensava Espanya reconèixer la independència de Kosovo. La resposta va ser molt crispada: “La posición de España no ha cambiado ni va a cambiar!!”, li va etzibar. Espanya i Rússia comparteixen, a més d’una amplada ferroviària diferent a l’europea, el no a Kosovo. De la Vega no va concretar el programa de prioritats de la presidència espanyola, limitant-se a llegir en castellà una llarga llista d’objectius tan genèrics com grandiloqüents i a donar respostes genèriques a preguntes concretes; això si, amb una gran professionalitat.

 Fa molta calor a la sala i els tècnics de La Moncloa no saben baixar la calefacció. Els diputats britànics són els primers a treure’s l’americana i a obrir les finestres de bat a bat. Ens han fet esperar una hora per a superar els controls de seguretat a La Moncloa i des de l’autocar els diputats es miraven l’immens complex emmurallat: sembla que hi treballen 1.500 persones (un 10% dels funcionaris de tota la Comissió Europea!!). I a la sala on estem reunits no hi ha cabines per als traductors, un fet insòlit a Europa!! Els traductors, que estaven drets, han hagut de parlar en veu baixa i tota la tarda hem estat en una mena de mercat de Calaf, perquè cap ministre s’ha adreçat en anglès als visitants: sentíem els ministres parlant i alhora quatre veus de fons. La sala és molt moderna però aquests petits detalls desllueixen la logística de la solemne trobada.

 Elena Salgado va entrar acompanyada de dos secretaris d’Estat, un dels quals l’inefable Ocaña, que tant ha torejat els catalans amb el “nou” model de finançament (vegeu les recents crítiques de Víctor Sevilla, ex-alt càrrec del PSOE: “aquest nou model és més complex, discrecional, opac i difícil d’entendre que l’anterior”). A Salgado i Ocaña no els van plaure gens les meves al·lusions al comissari Almunia, que va dient per tot Europa que la crisi serà més llarga i dura a Espanya per culpa de les reformes que ZP no fa. I encara menys els va plaure la meva poc patriòtica pregunta sobre la probable insostenibilitat dels dèficits públics espanyols, previstos per als anys 2010, 2011 i 2012, del 10-12% del PIB anual. Enguany el dèficit públic espanyol és comprat alegrement per bancs i caixes, que agafen diners sense límit a l’1% al BCE i compren deute públic sense límit al 3-4% i per això enguany, gràcies a aquesta operació que s’anomena en anglès “carry trade”, els bancs encara presenten beneficis (i per això també escasseja el crèdit a famílies i empreses en el nostre país). El dèficit públic espanyol, per cert, Salgado el va atribuir olímpicament a les comunitats autònomes i als ajuntaments.

 Més incòmoda i vaga va ser la resposta de Salgado a preguntes que feien referència al més que probable “annus horribilis” bancari espanyol del 2010: el BCE ja ha dit que eliminarà el recurs extraordinari de diner barat sense límit al març i insinua que els tipus podrien començar a pujar fins al 2% (encara que no ho sembli, al 2% es desencallaria el mercat interbancari). Dominique Strauss-Kahn, president del Fons Monetari Internacional, va dir aquest dimecres que hi bancs d’alguns països europeus que amaguen als seus balanços grans pèrdues: ¿estava pensant en la morositat camuflada i ajornada del sistema bancari espanyol, que en els darrers anys ha prestat 500.000 milions d’euros (xifra gairebé equivalent al 50% del PIB espanyol!!) al sector immobiliari? Per la via d’ajornar el reconeixement de les pèrdues l’Estat espanyol pot esdevenir el Japó 2.0, pel que fa als col·lapses immobiliaris i bancaris.

 El ministre Miguel Sebastián va començar tot dient que “no hay ningún partido liberal en España”. Davant dels mig somriures còmplices de molts diputats, que em van mirar, Sebastián em va veure i em va reconèixer, tot fent cara de “aquest és l’eurodiputat convergent i pertany al grup liberal!”. Sebastián em va fer fàcil la meva pregunta, en haver dit durant la seva intervenció que “será una prioridad de la presidencia española eliminar las barreras físicas que limitan el comercio internacional”. En preguntar-li si això volia dir que el govern espanyol es decidia finalment a europeïtzar l’ample de via del tren de Portbou en avall, per a permetre multiplicar els  tràfics ferroviaris de mercaderies amb Europa, la cara de Sebastián va mostrar una sincera sorpresa: com si mai abans se li hagués passat pel cap! Va respondre literalment: “la presidencia española no contempla ninguna actuación sobre el ancho de vía ferroviario, entre otras razones porque este es un debate técnicamente superado” (!?!). Els eurodiputats suecs encara estan atònits: allà el 40% dels contenidors es mouen en tren i encara els sembla poc i volen que la UE posi sancions als camions… i en dir-los que a l’Espanya verda i progre de ZP només el 2% dels contenidors van en tren, encara van quedat més astorats amb la resposta del ministre; el mateix que fapoc va recomanar comprar productes espanyols per sortir de la crisi (tal com deia el ministre franquista d’Indústria Lopez Bravo).

 Sebastián va fer constants apel·lacions als cotxes elèctrics i a les noves energies sostenibles, sense fer cap menció a la indústria tradicional ja existent, sobre la qual Europa està construint el seu canvi de model productiu i energètic. En aquest sentit, li vaig dir també que en els darrers anys semblava com si els governs centrals haguessin cercat fer del sector de la construcció el motor principal del creixement econòmic espanyol, mirant així de separar-se dels tradicionals motors industrials català, valencià i basc. Sebastián no hi va donar una resposta contrària clara i va parlar vagament sense concretar res. Però l’aposta espanyola per fer de la Travesía Central de los Pirineos el primer corredor ferroviari de mercaderies amb ample europeu, que tants recursos rep del govern de ZP, confirma any rere any l’estratègia centralista de sortir directament a Europa per Aragó, marginant alhora els corredors naturals més fàcils mediterrani i atlàntic per la possible desafecció futura de catalans i bascos. Qui es vol separar de qui?

 Diego López Garrido, secretari d’Estat per a la UE, va fer un bon discurs europeu i així li ho vaig reconèixer abans de fer-li la meva pregunta. Parla amb propietat d’Europa perquè la coneix bé i és l’únic que va contestar preguntes en anglès i en francès. Però Diego López és castellà i va parlar sis vegades d’Amèrica, sense citar cap cop la Mediterrània. En fer-li avinent que no calia anar tant lluny per a descobrir mars emergents, i que trobava a faltar referències a un mar europeu, proper i amb un gran potencial de creixement com la Mediterrània, em va contestar parlant vagament sobre el bloqueig del diàleg entre israelians i palestins. No hi ha cap estratègia espanyola sòlida per a la Mediterrània.

 Finalment, la ministra d’igualtat Bibiana Aido va embruixar literalment els liberals europeus: parlant “andalú rajao” a tota pastilla (els traductors van haver de demanar sis vegades que s’aturés), va voler alliçonar països que fa dècades que practiquen amb normalitat la igualtat, tot movent els braços i el cos amb una gran agilitat. Només ha dit obvietats i vaguetats, però amb quin “gracejo” parlava! Cap diputat no prenia apunts, però tots la miraven fixament, com qui mira un ball de flamenco. Per cert, en el CV lliurat per la ministra, tan sols hi figurava això: directora general de la Junta d’Andalusia de promoció internacional del flamenco.

 A la sortida planava clarament la sensació de que s’ha acabat la festa espanyola, del creixement econòmic fàcil i del crèdit barat i il·limitat, i de que el govern espanyol va molt despitat, sense saber què ha de fer per sortir de la crisi i per trobar un nou lloc al món. Al sopar amb diputats de CiU i del PNB al Congrés, al gran Casino, la preocupació s’insinuava en els rostres més lúcids: en el pitjor dels escenaris Espanya pot esdevenir un autèntic problema europeu. Una Europa que ja comença a recuperar-se perquè constantment està reformant mercats, sectors i institucions, enfront d’un Estat espanyol que no fa res i que es limita a esperar que escampi la boira. Jo, per si de cas, havia enviat la setmana abans un power point als 84 eurodiputats del grup, per tal de prevenir-los de la pluja de propaganda optimista que els caurà de ZP: sense text, el power point conté 20 slights amb quadres i gràfics de l’Eurostat, de la Comissió Europea i del Banc Central Europeu, referides a la pèssima evolució de l’economia espanyola dels dos darrers anys… i que dibuixen un esdevenidor com a mínim preocupant. Una tarda llarga i intensa, amb trets tragicòmics a La Moncloa… però que va ser suficient per calibrar la insostenible lleugeresa de l’actual govern espanyol. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!