Ramon Tremosa

Al Parlament Europeu aquesta setmana han passat, amb més pena que glòria, els ministres espanyols a presentar les seves prioritats per a la presidència rotatòria semestral espanyol de la UE. He seguit les dues audicions de les comissions de les quals en sóc membre, Economia i Transports, per on han passat respectivament la ministra Salgado i el ministre Blanco, enmig de la indiferència de la immensa majoria dels eurodiputats. I mentre aquesta setmana s’han anat multiplicat les crítiques i les opinions negatives internacionals davant de la ineptitud del govern espanyol per a fer front a la crisi econòmica (Nouriel Roubini, l’economista que va predir la crisi de les “subprime” al 2007, acaba de dir que Espanya ja es una amenaça per a la zona euro), a l’avió de Brussels Airlines veig que la portada de la seva revista titula amb lletres ben grans “Catalan cool”, dedicant un ampli reportatge a la constant evolució de Barcelona. La sortida al desgavell econòmic espanyol (“Spanish mess”) passa, ja m’ho han comentat alguns eurodiputats, per recuperar la capacitat d’influència catalana en la política espanyola. Tant en matèria econòmica com en la descentralització real el govern tripartit ha tingut influència a Madrid i per això hi ha interès internacional creixent en les properes eleccions catalanes (i també a les del Barça!). Aquí teniu una breu crònica de les compareixences, de les meves preguntes i de les respostes obtingudes dels ministres.

Quan la ministra Elena Salgado entra a la sala de la comissió d’Economia una gran part dels seients dels diputats estan buits. Del grup liberal-demòcrata, el tercer de la cambra, no hi ha ningú, i dels grups populars i socialistes hi ha alguns caps de delegació que fan cara de molta mes cara de compromís que d’interès. Olle Schmidt, el veterà diputat suec, al cap de deu minuts d’escoltar la ministra s’aixeca per anar-se’n i em diu a cau d’orella: “aquesta senyora no esta dient absolutament res!!”. El discurs genèric, bonista i inconcret a què tant ens tenen acostumats els socialistes de ZP no desperta gaire interès entre els eurodiputats i les preguntes posteriors gairebé les monopolitzem els eurodiputats procedents de l’Estat espanyol. Quin contrast amb la passada presidència sueca, on el plenari i les sales de comissions estaven plenes de gom a gom, amb gent dreta i asseguda pel terra quan venien ministres suecs i on les hores s’escolaven com si res quan el ministre Anders Borg protagonitzava la sessió.

He preguntat a la ministra tres coses: què pensava de les declaracions de Dominique Strauss Kahn, el president del Fons Monetari Internacional, del passat novembre, sobre les pèrdues ocultes de la banca (que podrien ser equivalents al 50% de les pèrdues totals); què pensava sobre la caiguda dels dipòsits totals de l’economia espanyola, que des del juliol fins al novembre de 2009 han caigut un 4% (fet històric nou i que anuncia una caiguda del crèdit per a famílies i empreses i un encariment del finançament bancari per al 2010); i què pensava de les recents declaracions dels promotors espanyols d’aquesta setmana, on es declaraven en fallida pels 325.000 milions d’euros que deuen a la banca espanyola (xifra equivalent al 30% del PIB espanyol). Resposta de la ministra, això si, sempre una rialla d’orella a orella i sense despentinar-se ni una mica: després de descartar el pessimisme de l’FMI, diu que no contestarà les altres dues preguntes… “hoy no toca hablar de temas locales”.

Senyora ministra, però si a Brussel·les ja es parla d’Espanya com el “proper problema europeu” després de Grècia! Fugir d’estudi és el que menys agrada a la cambra: al ministre suec Borg, quan li preguntaven per l’entrada de Suècia l’euro, era capaç de defensar apassionadament i racionalment la seva posició, sabent que una part important dels suecs no hi volen entrar (les darreres enquestes,després de la crisi econòmica, indiquen una lleugera majoria a favor del si). Sort que la setmana acaba amb un senyal positiu: l’explícita denúncia que ha fet el BBVA al reconeixement de les pèrdues a la banca espanyola procedent del sector immobiliari. Tot i que aquest banc ha reduït el benefici provisionant una part d’aquestes possibles pèrdues, i que per tant ha patit una important caiguda a la borsa, és un primer pas de que ”les pèrdues les ha d’assumir la banca i no les han de pagar els contribuents amb els seus impostos” (Francisco González, BBVA).

El ministre Blanco s’ha mostrat nerviós i ha divagat llargament entre molts papers, a diferencia de l’experimentada ministra Salgado, que ha mostrat rodatge i bones formes mentre tirava totes les pilotes fora. S’ha notat molt que Blanco no ha preparat prou bé els temes europeus que ara estan sobre la taula a la comissió de Transport, havent de reconèixer que no tenia idea sobre algunes de les demandes plantejades per eurodiputats holandesos o alemanys (problemes de tràfic fluvial, normatives relatives als líquids als aeroports i a les sancions per infraccions dels camioners…). Quan Izaskun Bilbao, eurodiputada del PNB, li ha preguntat sobre la Y grega ferroviària basca el to de la resposta ha estat crispat, un to impropi al Parlament Europeu, on les diferències més contundents es mantenen amb unes formes exquisides. En la meva pregunta sobre el tren europeu de mercaderies Estocolm-Algesires, del qual en forma el corredor mediterrani, el ministre ha donat una resposta reveladora: no ha confirmat si aquest tren acabaria a Algesires (i no a Almeria, com pretén el ministeri), i ha dit que canviar el “ancho ibérico” amplada internacional era molt car. Senyor ministre, més car serà pujar trens de mercaderies fins a 1.000 metres d’alçada i fer el túnel de 55 km de la Travessia Central dels Pirineu!

Els ministres espanyols no han tingut sort: la decapitació de la candidata búlgara ha endarrerit la votació de la nova Comissió Europea, que no serà feta fins la segona setmana de febrer a Estrasburg. En condicions normals ZP hauria despatxat temes concrets i prioritats de la presidència rotatòria amb Barroso, i els ministres haurien despatxat temes concrets amb els comissaris corresponents. Quan els nous comissaris s’hauran instal·lat i posat en marxa vindrà setmana santa i amb prou feines podran presentar i impulsar alguna cosa i ja vindrà l’estiu i el relleu de la presidència belga… al PSOE se li ha acabat la sort.

Finalment, un acte estrella: la reunió de dimecres de la comissió d’Economia s’ha fet al plenari de Brussel·les, amb l’hemicicle ple de diputats, assistents i periodistes. La causa de l’èxit era la conferència de Jacques de Larosière, el gran expert en el sector financer que inspira les reformes supervisores i reguladores que estan en curs, i que aquest trimestre ja passaran per la comissió.

En els darrers anys una política monetària de baixos tipus d’interès ha alimentat bombolles d’actius físics i financers en molts països, que en esclatar han provocat la crisi econòmica que ara estem patint. I això és el que vol mirar d’evitar en el futur: si bé les crisis financeres seguiran existint, cal que el sector financer sigui més robust i les aguanti millor (talment avui l’economia real ha resistit millor la crisi que als anys 30). La globalització econòmica, especialment intensa pel que fa als moviments de capital, ha modificat profundament els mercats financers. Els bancs centrals han de seguir mantenint el seu objectiu tradicional, que és el control de la inflació, i per això disposen d’un instrument molt potent: la fixació del tipus d’interès. Però la llibertat de moviments de capitals ha reforçat extraordinàriament les relacions entre el sector monetari i el sector financer. Aquesta nova situació obliga els bancs centrals a incorporar un nou objectiu a la seva agenda: l’estabilització dels mercats financers. Ara bé, haver d’atendre a dos objectius (estabilitat de preus i dels mercats financers) és impossible només amb l’instrument tipus d’interès. Aquest instrument ha estat eficient per a controlar la inflació, però no per a evitat la generació de les bombolles abans esmentades.

Els bancs centrals necessiten un nou instrument i s’ha anat forjant un ampli consens en què aquest instrument ha de ser la regulació del sistema bancari i del sistema financer. Com explicava fa poc el catedràtic de la UB Eduard Berenguer, fa molts anys que existeix la regulació financera, però aquesta s’ha mostrat en la globalització inadequada i insuficient. Així, es debat la conveniència de millorar la solvència de les entitats financers, forçant-les a augmentar les seves reserves de capital i de provisions, i fins i tot es parla de fixar un límit màxim al seu palanquejament, és a dir, als crèdits que un banc poc concedir.

A Europa la tensió política està servida: l’euro va despullar els bancs centrals nacionals de totes les seves competències (emissió de moneda, fixació dels tipus d’interès, elecció del sistema de tipus de canvi…), menys la funció supervisora i reguladora. País a país, han fallat els reguladors estatals en prevenir fallides bancàries o bombolles immobiliàries. A Europa els més europeistes demanem que el Banc Central Europeu, que ha guanyat prestigi en la gestió de la crisi, absorbeixi més funcions supervisores i inspiri una millor regulació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!