Ramon Tremosa

Aquest cap de setmana passat he participat en una delegació de diputats del Parlament Europeu a Israel, en el context d’una trobada de l’European Friends of Israel (www.efi-eu.org). De tots els actes, contactes i reunions que hem dut a terme en destaca el sopar amb el president d’Israel, Shimon Peres. L’històric polític israelià va fer un discurs brillant, ple de lucidesa i experiència, relatiu a la crisi d’Egipte i a les causes que l’han originada, així com a les vies de futur que poden portar la pau a la regió, tot avisant que amb el canvi de Mubarak no n’hi haurà prou. En aquesta delegació vàrem treballar a la Knesset, el parlament israelià, lloc en el qual vàrem escoltar una conferència del primer ministre, Benjamin Netanyahu, així com també del seu ministre d’afers exteriors Avidgor Lieberman i de la jove, brillant i prometedora cap del principal partit de l’oposició Kadima, Tzipi Lipni. La reunió amb la comissió de política exterior israeliana va deixar un regust de pessimisme a l’ambient, ateses les previsions de què la política d’Egipte envers Israel faci un gir notable, en cas que el relleu de Hosni Mubarak passi pels Germans Musulmans. L’ombra d’Iran és allargada, la seva influència a la regió ja està molt estesa per mitjà de Hizbullah al Líban i de Hamas a la franja de Gaza, i si ara actua a través d’algun altre grup islamista radical a Egipte la desestabilització de la zona augmentarà de manera molt notable. El discurs de Shimon Peres, però, convida a l’esperança per la precisió de la seva anàlisi, tot confirmant una cosa que ja intuïa: el nivell i la categoria de la classe política israeliana és de les més altes que he vist.

1.- Shimon Peres voreja els 80 anys i acaba de perdre la seva dona, però el seu discurs serè i brillant del dissabte passat el recordaré molt de temps: les causes del què passa ara a Egipte es vénen covant de fa molt de temps i s’originen en la pobresa creixent d’una població que s’ha triplicat en 50 anys, mentre que la terra disponible és la mateixa i l’aigua del riu Nil disminueix. L’escàs progrés científic i tecnològic del país, la crisi econòmica global, la puixança dels països asiàtics i les restriccions religioses i morals a la creació de riquesa que imposa l’Islam en els seus diferents graus, fan d’Egipte un potencial polvorí que Mubarak, malgrat tots els seus dèficits democràtics, fins ara tenia controlat.

Shimon Peres va dir que “les generacions joves a Egipte s’han armat amb mòbils enlloc de pedres (“iPhones instead of stones”) i això és una gran notícia per als valors occidentals de la llibertat i la democràcia: veure com la globalització econòmica també ha comportat entre la gent jove la difusió a la Xina, a l’Iran i ara a Egipte d’una ànsia de major llibertat política que deriva de la creixent llibertat econòmica”.

Shimon Peres va convidar els palestins a assolir un compromís pacífic i diplomàtic per a construir un estat democràtic a Palestina, basat en la informació i la tecnologia. “A Israel hem demostrar que no hi ha contradicció entre informació i religió: la tecnologia ajuda a superar la pobresa material, de la mateixa manera que la religió pot ajudar a superar la pobresa espiritual”. “Avui Israel avui exporta productes agraris a Rússia amb 2/3 del seu territori àrid o semiàrids, quan fa 50 anys nosaltres n’érem importadors”.

Tot plegat em recorda el llibre de Shimon Peres “Que surti el sol” (Edicions La Campana, 1999): “En el segle XXI els recursos decisius ja no deriven de la possessió de la terra, sinó que són de caire intel·lectual i no coneixen fronteres”. A la ciència no li cal passaport ni a la tecnologia cap visat. “Contra el perill fonamentalista, que és un insult a la santedat de la religió, no hi ha cap resposta millor: la solució passa per tractar les seves causes principals, la pobresa i la ignorància”. Aquest és el repte principal dels països musulmans, que es pot sintetitzar segons Peres així: dos pobles, dos estats democràctics… i científics.

Richard Pipes va escriure un meravellós llibre, “Propietat i llibertat”, en què argumenta que va ser la propietat privada dels grecs antics el que va conferir identitat i consciència dels drets polítics que derivaven de la propietat econòmica. Al meu web www.tremosa.cat , a la secció web acadèmic, i a dins dels articles acadèmics, hi trobareu una ressenya meva d’aquest brillant llibre escrita ara fa uns anys per a la revista Relleu.

2.- La reunió amb la comissió d’afers exteriors del parlament israelià ens mostra la diversitat de matisos dels diferents partits que composen la Knesset, per bé que arran dels fets que es produeixen a Egipte el pessimisme és molt gran i la preocupació indissimulable. La comparació amb la revolta d’Iran de 1979 sobrevola totes les converses: llavors va caure un dictador corrupte, però el règim teocràtic que ha vingut després ha superat les pitjors previsions. De la mateixa manera que a Rússia, després de l’esperança Kerenski a la primavera de 1917, va venir l’octubre roig de Lenin i els horrors dels soviètics.

Tota la classe política israeliana es mostra molt pessimista: “Mireu el Líban. Després de l’assassinat del primer ministre Rafic Hariri fa pocs anys, avui hi ha més cristians libanesos fora del país que a dins del país”. La neteja ètnica que Hizbullah du a terme silenciosament, i que fa que milers de libanesos estiguin marxant del país, s’esdevé enmig del pitjor pecat occidental: la indiferència. Ja ho deia el rector de la meva parròquia: tant o més greu que el pecat de pensament, paraula o obra és el pecat d’omissió.

Gunnar Hokmark, l’eurodiputat suec que presideix l’EFI, destaca del seu discurs la frase següent: “La nostra nació compartida és la democràcia. Els diferents estats als quals pertanyem per atzar de naixement són menys importants que les idees de llibertat i tolerància que fonamenten els nostres sistemes democràtics”. Aquest argument, que ens pot deixar freds enmig del tedi de les nostres partitocràcies europees, adquireix un inquietant to amenaçador quan el primer que et diuen els israelians és que “cal molta moral per viure en un país de frontera, al qual apunten cohets i míssils per totes bandes, i que ben aviat es trobarà amenaçat nuclearment”.

“Potser les eleccions de Palestina de 2006 van ser un error, un dels pocs errors de Javier Solana: a la franja de Gaza va guanyar Hamas, quan tothom esperava que només faria un 20% dels vots”, em diu un diputat. I un altre recorda clarament que les eleccions a Gaza van ser “poc democràtiques”, segons els usos i costums als quals nosaltres estem acostumats: assassinats, pallisses, coaccions, amenaces… van alterar d’allò més els resultats.

Fins i tot Tsvipi Lipni, la jove líder del partit opositor Kadima, que ens va fer un encès discurs en favor de l’estat palestí, ens va recordar abrandadament la diferència que hi ha entre un soldat d’un exèrcit d’un país democràtic, “que suspèn moltes accions contra l’enemic per no eliminar població civil i un terrorista que explícitament busca la mort dels civils de l’enemic, més que no pas dels seus soldats, i que ensenya la cultura de l’aniquilació i del suïcidi a les escoles des de la més tendra edat”.

3.- Iran i la deslegitimació d’Israel: la visita a l’espectacular Museu de l’Holocaust de Jerusalem (www.yadvashem.org) es produeix enmig de les recents declaracions de Mahmud Ahmadinejad, el president iranià, que acaba de dir que no hi ha lloc a l’Orient mitjà per a israelians i nord-americans. La negació de l’holocaust jueu que aquest personatge s’ha permès el luxe d’insinuar és el pitjor dels presagis per al segle XXI: que l’Iran estigui finançant estudis acadèmics que condueixin al resultat predeterminat que l’holocaust no va existir mai és el que ha portat molts parlamentaris europeus a Jerusalem, per a signar el manifest “Never again”, en el qual es condemna el negacionisme de l’holocaust.

De fet, el museu de l’holocaust s’ha adaptat recentment per a rebatre aquesta barbaritat, havent recollit i identificat una per una els noms de fins a quatre milions de víctimes dels sis milions de morts estimats, que s’exposen en una sala circular espectacular. El museu de l’holocaust és brutal: els diferents grups de visitants es van succeint per les diferents sales, cadascú amb els seus auriculars acompanyats pels seus guies, i el format audiovisual es combina amb fotografies, documents, imatges i miniatures. El silenci i l’emoció continguda es va fent més espès a mesura en què s’avança pel museu cronològicament, en paral·lel a la segona guerra mundial, i es van succeint les proves documentals que avalen la premeditada planificació de la massacre, per part de (atenció!) de doctors universitaris. I especialment escruixidora és la sala que porta per títol: perquè els aliats no van bombardejar les línies de tren que conduïen als principals camps d’extermini?

Un concert a la Knesset va posar punt i final a la visita: una soprano, una contralt i un tenor que també tocava el piano van cantar diferents cançons hebrees, posant l’emoció a flor de pell amb el cant de “Jerushalaim”. En arribar a casa a Barcelona he anat directament a la llibreria i he agafat el llibre de Joan B. Culla, el ja clàssic, “Israel, el somni i la tragèdia”. La seva relectura, aquell plaer reservat només per als grans llibres, serà ara d’allò més refrescant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!