Ramon Tremosa

A Holanda Geert Wilders, líder de l’euroescèptic partit de la llibertat, amenaça d’esdevenir el primer polític a les properes eleccions generals anticipades del mes de juny. Amb un discurs clar i directe en contra de la islamització i de la inseguretat ciutadana, Wilders no només ha penetrat en els barris populars (desplaçant els partits socialistes), sinó que també amenaça de prendre molts vots de les classes mitjanes als partits liberals i conservadors holandesos. Es curiós observar que, mentre a tot Europa els partits euroescèptics van a l’alça per insuficient capacitat dels partits tradicionals de donar eficients respostes als problemes de la gent, a Espanya no apareixen partits antieuropeus. PSOE i PP es proclamen nominalment més europeistes que ningú, però la realitat és que l’Espanya decadent de Zapatero s’allunya d’Europa: en no compartir l’esperit reformista europeu el govern espanyol és incapaç de formular propostes solvents per a sortir de la crisi, i ni tan sols compleix les seves pròpies lleis (des del nou Estatut fins a la llei de morositat). El passat 3 de març Antoni Abad, president de la patronal CECOT de Terrassa, escrivia a La Vanguardia que “o canvia el país, o canviem de país”. El dèficit de lideratge i d’esperit europeu generen des de Madrid una política paternalista i intervencionista, que trasllada a la població una visió màgica i irreal del camí de sortida de la crisi i que ni tant sols tractat d’imitar les millors pràctiques dels països líders. Per què, doncs, a Espanya no hi han florit, si més no fins ara, partits explícitament euroescèptics o eurofòbics a l’estil d’altres països europeus?

Al Parlament Europeu els partits euroescèptics s’integren en dos grups (European Conservatives and Reformists i Europe of Freedom and Democracy), els quals sumen 86 diputats de 736. En opinió meva, si el partits socialistes europeus principalment segueixen fent els seus discursos elitistes i allunyats de la realitat (per exemple, amb la immigració), en el futur aquests partits aniran a l’alça a costa seva: fins i tot en un debat a l’Ateneu Barcelonès amb Raimon Obiols, celebrat fa unes setmanes, vaig aventurar que “si els socialistes seguien així al 2014 tornarien a perdre una altra vegada 40 en diputats en favor d’aquests grups”.

Tot i que nominalment PSOE i PP se solen presentar com a partits profundament europeistes, de fet presenten i comparteixen un considerable esperit antieuropeu. Vegem un exemple clamorós del què aquests dies se’n parla molt als diaris; un exemple dels que indiquen a quina distància sideral estem encara d’Europa i dels que expliquen perquè les distàncies en tants indicadors no s’escurcen, sinó que augmenten. La Directiva 2000/35/EC de morositat (“late payments”) és una de les directives més importants que s’han aprovat en matèria econòmica a Europa i avui s’han revelat clau per a que molts països europeus (no pas l’Estat espanyol) hagin començat a sortir de la crisi.

Aquesta directiva estableix que les factures, ja siguin d’administracions a empreses o entre empreses, s’han de pagar a 30 dies. La major dels països europeus han transposat literalment aquesta directiva a les seves legislacions nacionals, ja que les directives són normes marc que emanen d’Europa i que han de ser després adaptades a les legislacions dels estats membres.

A Espanya, però, feta la directiva… feta la trampa. La llei 3/2004, de 29 de desembre, estableix que “se pagarà a 30 días, salvo acuerdo entre las partes”. Així, les grans constructores madrilenyes de l’IBEX-35, quan subcontracten obra pública de l’Estat a les petites i mitjanes empreses, els fan “acordar” pagaments a 250 dies. Una pràctica semblant duen a terme les grans multinacionals de la distribució amb les pimes agroalimentàries; i de la mateixa manera molts governs regionals, com el d’Andalusia o el del País Valencià, paguen a les empreses farmacèutiques fins a… 600 dies! PSOE i PP s’omplen la boca d’Europa però transposen moltes directives amb un esperit autènticament antieuropeu, que fa que a la pràctica els partits euroescèptics ja copin tot el mapa polític. I en aquest punt també tenim una altra mostra de conflicte territorial a l’Estat espanyol: les grans empreses madrilenyes, d’una banda, i les pimes catalanes de l’altra. De fet, CiU a Madrid porta anys demanant l’aplicació de la directiva europea a Espanya amb esperit europeu… i ara són aquestes grans empreses amb seu Madrid les que pressionen el PSOE (un partit molt més dòcil que el PP amb el gran capital) per a que no vagi endavant la proposta de CiU sobre la morositat.

També el Parlament de Catalunya, amb els vots del tripartit, ha perdut fa pocs dies una ocasió més per a demostrar que estem més a prop que lluny d’Europa… no era tan fantàstic el nou finançament, que no dóna ni per avançar una mica els pagaments de l’administració catalana, aquell que ens va ser anunciat amb repartiment de globus el passat mes de juliol? Ahir al diari Avui la catedràtica de la UPF Teresa Garcia-Milà deia que, si el pla E no s’hagués malgastat llençant ciment sobre les voreres, sinó que hagués servit per a que autonomies i ajuntaments paguessin més ràpidament a les empreses deutores, l’efecte sobre l’atur hauria estat millor i s’haurien impedit molts tancaments d’empreses.

Les diferències de competitivitat entre països s’expliquen moltes vegades per diferències funcionament dels marcs legals, que fan possible o no que l’activitat econòmica prosperi. Avui a Europa els ordinadors són els mateixos, la formació dels treballadors és molt semblant i el tipus d’interès amb què es financen les empreses és el mateix… però són aquestes diferències de funcionament dels marcs legals, eficient o no, el què expliquen en gran part les diferències entre països.

Com poden competir les empreses catalanes a Europa, si han de costejar amb càrrec als seus beneficis el finançament a dos o tres anys vista de les seves vendes? Després algú es preguntarà perquè els catalans fan consultes: l’Estat espanyol, negant-se a europeitzar-se, està donant incentius racionals creixents a més i més catalans a voler-se separar. La frase escrita per Antoni Abad a La Vanguardia ho sintetitza d’allò més bé: “o canvia el país… o canviem de país”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!