Ramon Tremosa

1.- Alemanya va bé per què funciona com 17 Dinamarques independents

D’Alemanya a Europa també es diu que és un país que va bé gràcies al fet que funciona com 17 Dinamarques independents. Els seus 17 Länder o estats federals disposen d’una agència tributària que recapta tots els grans impostos i, amb els diners a la butxaca, negocien la solidaritat entre regions amb els diners a la butxaca i poden així limitar les transferències al govern de Berlín (el principi d’ordinalitat limita de facto les transferències entre territoris al 3-4% del PIB regional en els estats contribuents nets: un estat contribuent net no pot, després de la distribució, estar per sota en renda per càpita d’un estat receptor net).

Aquest veritable federalisme fiscal, molt semblant al de les tres diputacions forals basques i al de la diputació foral de Navarra, no trenca cap unitat de mercat per aquest fet realment federal: federalisme real segons la definició acadèmica és que les regions recaptin els grans impostos, no només que gastin com aquí.

De la mateixa manera, els 17 lands alemanys són sobirans en la provisió i gestió de les seves infraestructures, podent decidir sobre la construcció d’aeroports o la concessió dels “slots” a les companyies aèries en funció dels interessos econòmics específics (financers, exportadors, turístics…) de cada estat o land. Jo he sentit explicar el president de Deutsche Bahn, Dr. Rudiger Grübe, la més gran companyia dels trens alemanys (i europea), que cada any ha de renegociar 17 contractes regionals de gestió, tot competint amb els 300 operadors ferroviaris que hi ha a Alemanya.

2.- Relació inversa dimensió del país i eficiència econòmica

A l’Europa que al 2009 va sortir de la crisi la gestió individual i de proximitat dels aeroports (ja sigui pública com a Munic o público-privada com a Frankfurt) fa que aquests siguin infraestructures rendibles, com els ports i els trens. A l’Europa que s’arrosssega en la crisi, en canvi, la gestió centralitzada i per tant ineficient de les mateixes és una font constant de dèficit públic, que van erosionant la competitivitat i van destruint la base econòmica sobre la qual descansa l’estat del benestar.

A l’Europa que al 2009 va sortir de la crisi les administracions tributàries operen sobre territoris petits, aconseguint elevats graus d’eficiència i equitat tributàries i bosses petites de frau fiscal. A l’Europa que s’arrossega en la crisi, en canvi, les agències tributàries són grans i per això incapaces de fer front a grans bosses de frau fiscal. I sovint aquestes discriminen els territoris més productius amb inspeccions fiscals assimètriques i abusives, sobre les quals no hi ha transparència per avaluar fins a quin punt castiguen el dinamisme empresarial d’un territori en front d’alguns interessos creats a les capitals.

“Economic integration and political disintegration” és un article de referència que van publicar l’any 2000 a l’American Economic Review els professors del MIT Alessina i Spolaore, que al 2003 van ampliar-lo en el seu ja clàssic llibre “The Size of Nations”. Com més obert i integrat és el món, augmenten els incentius per a que països petits optin per crear un estat propi eficient, més homogeni i governable pel que fa a una gestió eficient de les preferències dels seus habitants (amplis consensos més fàcils d’assolir, major flexibilitat dels mercats de productes i factors…). De tot això Catalunya, en aquesta hora decisiva de revisió del centralisme madrileny novament fracassat, no n’és aliena: de fet, tot el que va bé avui a Catalunya està lligat a l’Europa dels petits estats eficients, mentre que el que no hi va bé está encara lligat per centralismes seculars decadents.

3.- No a la “transfer union”

Ara alguns països ineficients del sud tenen molt d’interès en donar lliçons d’europeïsme als països petits nòrdics eficients, tot apressant-los a que firmin una unió bancària i una unió fiscal. Els països nòrdics, amb Alemanya al capdavant, ja han dit fa vuit dies que no pagaran amb el seu diner públic el forat bancari dels bancs d’alguns països generats en el passat. A partir del moment en què hi hagi una supervisió bancària europea comuna que sigui efectiva, llavors ja en parlarem de fons europeus aportats entre tots per tapar forats bancaris (per cert, a l’Europa nòrdica de “donar diners” a la banca res de res: bancs com ING, que al 2008 van rebre 14.000 milions del govern holandès, ja els ha tornat quasi tots).

De la mateixa manera, si s’avança en una unió fiscal no serà pas seguint el model espanyol de transferències massives entre territoris, sinó més aviat seguint el model dels EUA, on aquestes són de molt petit import. De fet, els fons de cohesió van de baixa per què s’han demostrat molt poc eficaços, en termes de generació de convergència econòmica nord.sud, gestionats en mans de governs que els han invertit sense tenir en compte criteris de eficiència econòmica. “De què han servit 25 anys de transferències massives nord-sud a la UE si, quan ha vingut la primera crisi forta, el sud es despenja del nord“, diuen molts diputats nòrdics. Més Europa no serà, doncs, una massiva “transfer union” a gran escala.

És per això que els fons de cohesió seran reduïts en els pressupostos dels propers anys a la UE (perspectives financeres 2014-2020) i que cada vegada s’aposta més per la col.laboració público-privada per a la construcció de grans infrastuctures de transports, energia i telecomunicació (als EUA el sector privat finança la major part de les grans obres de punta a punta del país). Entre d’altres raons, per què els alguns governs estan tant endeutats que durant molts anys no tindran capacitat de dur a terme faraòniques obres públiques com les que voldrien seguir fent.

FInalment un detall molt important, aqui minimitzat: Angela Merkel replica, quan li diuen que frena la unió bancària i la unió fiscal, que al mateix temps cal avançar en la unió política, per tal de dotar d’una potent legitimació democràtica a la Comissió Europea (una legitimitat que avui no té). Ui, llavors, com callen a Madrid, a París i a Roma…