Ramon Tremosa

Europa, i més concretament la zona euro, està vivint uns dies decisius que marcaran el seu futur. El pla de rescat aprovat fa deu dies ha comprat temps i ha guanyat unes setmanes precioses, però tinc la sensació que Europa és al davant d’una de les cruïlles históriques que, fins ara, més o menys cada deu anys se li han anat posant al davant. Una imatge potser val més que mil paraules: som una altra vegada a l’estació i acaba d’aturar-se a la via un tren, que ara porta per nom coordinació de les polítiques fiscals dels estats membres i supervisió financera a escala europea. La qüestió clau és si ara els països europeus pujaran a aquest tren. Fa deu anys, una dotzena de països van començar a caminar amb l’euro, pujant al tren d’una moneda única que fins avui ha comportat molts més beneficis que costos per als seus estats membres. Avui cal recordar que aquell procés tampoc no va ser fàcil ni va estar exempt de moments de gran tensió entre països i de grans especulacions en els mercats financers: sense l’especulació de George Soros contra el Banc d’Anglaterra avui no tindríem l’euro. La ruïna d’aquest banc (es va quedar sense reserves de marcs alemanys en només tres dies) va fer veure a molts bancs centrals estatals que, en un context de perfecta mobilitat de capitals, ja no tenien sentit com a instrument de sobirania eficient. Avui estem davant d’un altre moment històric que afecta els mercats financers europeus, ja molt integrats a escala continental: o bé la UE avança en la construcció d’una supervisió europea o bé aquesta seguirà fragmentada per uns supervisors estatals que han fallat estrepitosament: en no detectar ni actuar davant de les fallides bancàries i o de les bombolles immobiliàries que s’anaven congriant, són uns dels causants principals de l’actual crisi financera.

1.- Aquest dilluns hem aprovat a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu la proposta de directiva sobre els hegde funds (fons d’inversió d’alt risc), que ja és la directiva que ostenta el rècord d’esmenes presentades (1.700). Aquet dimarts els ministres d’Economia de la UE l’han aprovada tot i l’oposició del Regne Unit, comprensible perquè des de la city de Londres es gestionen el 75% d’aquest fons especulatius. La votació, però, no va ser tan clara com en el paquet de supervisió financera (en el qual els quatre grans grups hi van votar a favor): 33 vots a favor i 11 en contra i 2 abstencions, majoritáriament britànics i nòrdics. I és que el ponent francès de la directiva no ha tingut prou en compte que no tots els fons són iguals i que el capital risc dels països nòrdics finança les pimes industrials a llarg termini, i que són molt diferents dels fons especulatius a curt termini. Ja veurem com segueix la negociació.

També el passat dilluns dia 10 de maig, amb l’acord dels quatre principals grups, va ser aprovat a la comissó d’Economia el “supervisory package”, els sis informes per crear una arquitectura de supervisió europea, un dels paquets legislatius estrella de la legislatura. Així, es proposa de crear tres noves agències o autoritats de supervisió europees: bancària, de mercat i valors i d’assegurances i pensions. I també es proposa de crear la Junta Europea de Risc Sistèmic, que observarà i avaluarà possibles situacions d’inestabilitat financera que puguin generar noves crisis. 

Per tal de que els efectes de la propera crisi financera siguin el més petits possibles, i per a que els costos del rescat d’entitats financeres no tornin a recaure una altra vegada sobre les butxaques dels contribuents, cal superar a nivell europeu l’actual fragmentació regulatòria i supervisora estatal. En la crisi de Fortis, per exemple, un banc “cross-border” que opera principalment a Holanda i Bèlgica, els dos bancs centrals respectius van fallar tant en la supervisió de les irregularitats i excessos del mateix com en la col.laboració entre ells per a intervenir-lo. La nova regulació europea que emana del Parlament Europeu proposa que l’autoritat bancària europea tingui capacitat d’intervenir directament sobre una entitat financera concreta gran o petita, saltant-se els bancs centrals nacionals que no actuen, i de la qual se sospiti que pot estar generant un risc sistèmic per al conjunt del sistema financer.

2.- La nova regulació europea també vol permetre que l’autoritat bancària pugui posar un semàfor taronja a una entitat financera, imposant-li un increment de capital o de liquiditat específic en funció del seu excés de risc assumit, com a pas previ al semàfor vermell d’una intervenció del regulador. De la mateixa manera, es proposa també la creació d’un fons de rescat bancari europeu, que finançarien els propis bancs europeus en funció dels seus dipòsits, i que evitaria en primera instància que una nova crisi financera tornés a recaure sobre els contribuents si cal rescatar entitats financeres en el futur. Al mateix temps, també dissuadiria els bancs a comportaments amb excés de risc.

Com a catalans aquest fons seria una gran notícia: en frase meva que faig servir sovint al grup, perquè he vist que agrada, “per als catalans sempre serà millor un paraigües europeu que no pas un paraigües espanyol”. Cal recordar que la fallida de la Caja Castilla La Mancha va buidar el Fons de Garantia de Dipòsits espanyol d’una sola tacada (5.000 milions d’euros) però que els seus responsables nomenats pel PSOE circulen tranquil.lament pel carrer, mentre que ja veiem quin ús electoralista fan els socialistes catalans del cas Millet. Aquest senyor era una artesà, robava els bitllets manualment!! (el cas Millet es 35 vegades inferior en volum al cas de la caixa esmentada).

He estat ponent d’un dels sis informes del “supervisory package”, més concretament aquell que fa referència al paper del Banc Central Europeu en la supervisió financera europea. A falta d’un Tresor Únic Europeu i d’una major coordinació de les polítiques fiscals dels Estats membres, com passa als Estat Units, avui a la UE el BCE és l’única institució europea independent que té l’autoritat moral i material per dur a terme, de manera efectiva, una millor supervisió financera (cal tenir present que la supervisió financera és molt més important que la regulació financera. 

3.- Elena Salgado va comparèixer ahir a la Comissió d’Economia. En els seus 30 minuts d’exposició es va limitar a fer una crònica dels fets recents sobre Grècia com la que hem llegit aquests dies als diaris. Aquesta perfecta buròcrata sense ánima ha tornat a decebre, en no formular cap opinió, valoració o interpretació política dels fets. Quina diferència amb la passada presidència sueca, on el jove ministre d’economia Anders Borg feia que les hores passessin volant!! Ell opinava i interpretava, a partir dels fets i d’un profund coneixement teòric i pràctic, sobre la crisi, l’euro i la construcció eurpoea. Un altre greu error de ZP: “todos podemos liderar”. No senyor, tots podem presidir rotatòriament però només els millors poden liderar. I Suècia, tot i ser un país petit, lidera: té coses a dir perquè ha predicat amb l’exemple, superant ràpidament la greu crisi immobiliària i bancària de 1992-1993. Per això tothom encara porta pel parlament la corbata de la presidència sueca mentre que ni els eurodiputats espanyols porten la corbata que ZP ens va enviar el passat gener.

A l’hora de les preguntes els meus companys se sorprenen que no demani la paraula, ja que al febrer recorden que vaig ser molt incisiu amb els diferents ministres espanyols que van venir: els dic però que aquesta senyor no té criteri i que no contesta les preguntes. Tal dit, tal fet, tot pelgat molt espanyol. Els eurodiputats d’altres països li tiren en cara que la Salgado no contesta les preguntes. Abans d’acabar molts diputats se’n va, els liberals marxen tots a escoltar Mario Monti, que ahir al grup ens va exposar el seu magnífic informe, encarregat per Barroso, sobre el rellançament de l’internal market. Un informe, per cert, excel.lent i ple d’esperança per als catalans pel que fa al mercat únic ferroviari i logístic europeu.

Després de la reunió els sis ponents del paquet de supervisió ens hem reunit amb la ministra Salgado i el secretari d’Estat d’economia José Manuel Campa. Quina decepció!! El mateix ZP, que va venir al gener a Estrasburg dient pomposament “vengo a relanzar Europa”, ara està a punt de deixar passar el tren de la supervisió financera. La Salgado està completament desbordada i del que diu es desprèn que en cap moment no han provat de liderar el Consell en cap moment. La Salgado no vol escoltar els dos brillants eurodiputats espanyols que han accelerat tot el procés (José Manuel García-Margallo i Antolín Sánchez Presedo porten 20 anys al parlament i tenen un gran prestigi) i que li posen en safata a ZP un gol cantat, l’única medalla decent que li permetria vendre un gran éxit per a la presidència espanyola.

En el fons, la Salgado no se’ls va creure mai, quan li van dir que al febrer que del Parlament Europeu sortiria un paquet coherent i ambiciós, votat pels grups popular, socialista, liberal i verd, per a que anés preparant el terreny. Quina diferència i quin poc nivell, Felipe González no hauria deixat de marcar aquest gol a porteria buida. ZP és un pobre ignorant arrogant sobre temes europeus: al gener a Estrasburg es va voler reunir només 5 minuts amb els eurodiputats espanyols i va dir literalment: “no quiero distraeros de vuestras intensas obligaciones, para que luego no se diga que no trabajáis”.

Si fins i tot ZP se’ns ha mostrat aquest trimestre com un neocon: al mes de març ja estava llesta la ponència dels hegde funds, per tal de que s’avancés tot el procés negociador amb el Consell i la Comissió, però a ZP el va trucar Gordon Brown. Aquest li va demanar que ajornés dos mesos tota la negociació i ZP, per fraternitat socialista, hi va accedir. Resultat: ni Brown va evitar el seu daltabaix electoral ni ZP podrà lluir aquesta medalla en el balanç de la presidència espanyola. Però si fins i tot diputats francesos i espanyols havien accedit de treballar en anglès per a no perdre temps i per poder aprovar ràpidament aquesta directiva!! Quina frena la construcció europea?

4.- Si el dilluns dia 10 de maig al vespre votàvem el paquet de supervisió, el dimarts al matí següent ja van començar els anomenats “trialogues” (trílogs, en català) entre el Parlament, la Comissió Europea i el Consell Europeu, abans de que el text passi al vot en plenari. Ha sorprès als dos organismes esmentats que els quatre principals grups polítics del Parlament (demòcrata-cristià, socialista, liberal i verd) acabessin signant conjuntament una proposta ambiciosa i proeuropea després de sis mesos d’intensos debats, en molts casos no exempts d’una alta tensió. Ara comença una maratoniana guerra de desgast físic, en què els seus arguments tècnics seran contraposats als nostres arguments polítics… i amb dubtes raonables sobre si els Estats membres tenen interès en avançar, en pujar al nou tren europeu que hi ha aturat a l’andana: Anglaterra per una banda i molts països de l’est de l’altra, temen perdre negoci i sobirania en aquest nou procés de construcció europea.

5.- Herman van Rompuy va venir dimecres passat al grup liberal i vàrem tenir un intercanvi de dues hores amb ell. Als qui no el coneixíem ens ha sorprés per la tranquil.litat però sobre tot per la claredat, la convicció i la precisió amb què ha parlat dels esdeveniments recents. Els polítics belgues no estan sobrerepresentats perqué sí a les institucions supranacionals… estan bregats en un país complex i acostumats a les negociacions maratonianes com ningú (“desgraciadament som belgues, ha dit per a rialla de tothom, però som alhora els reis del pragmatisme”).

Europa, ha dit, no és un estat federal encara, sinó una unió d’estats i per això fins ara només ha avançat a cop de crisi. Però la sensació predominant entre els eurodiputats més europeistes és que el tractat de Lisboa ja s’ha quedat curt: és un bon tractat per a maniobrar amb una UE ampliada fins a 27 països, perquè elimina les unanimitats, però no és un bon tractat per a coordinar polítiques fiscals i avançar cap a un Tresor únic europeu i cap als eurobons. Ha dit que han estat extremadament curosos per no tenir problemes legals amb Alemanya i també ha semblat que reconeixia que la “purga de mercat” que s’ha deixat fer a Grècia ha acabat “estovant” el seu govern (demana ajut el 24 d’abril) i ha rebaixat les pretensions franceses de no permetre que el FMI hi intervingués… i és aquest protocol el que ha acabat forçant a en ZP avui!! Van Rompuy ha dit que el cap de setmana passat ha estat molt important per a la història europea.

De fet, l’eurozona com a conjunt no presenta desequilibris macroeconòmics profunds si es compara amb UK o els EUA (la meitat de déficit públic en relació al PIB i compte corrent equilibrat) per bé que ha repetit vàries vegades que els països amb una situació de comptes públics fràgils havien d’accelerar molt ràpidament la seva estabilització. Ha parlat no només d’aplicar els plans d’estabilitat (3% de déficit al 2012) sinó també de preparar el continent per a l’envelliment, com ja han començat a fet els danesos. En la meva intervenció li he proposat revisar els comptes públics espanyols i pressionar en favor de les reformes estructurals, però també fer atenció a l’elevat endeutament privat (que encara no ha començat a reduir el seu palanquejament) i a revisar els comptes de la banca espanyola (el millor sistema financer del món, va dir a Nova York ZP: quan ho he dit al grup tothom ha flipat), i que encara avui no ha aflorat pérdues). Van rompuy no ho ha dit clarament, però de la seva resposta genèrica es dedueix que l’euro i Alemanya li imposen a Espanya el camí de les reformes. Amb l’excusa de que l’euro no sobreviurà a una altra crisi com aquesta, això és el millor que ens podria passar als catalans, impotents avui com som d’influir decisivament (com entre 1993 i 2000) en la política econòmica espanyola. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!