Ramon Tremosa

Mentre aquest dijous ZP resava a Washington, la borsa espanyola patia la caiguda més gran des dels inicis de la crisi, tan gran que va arrossegar a la baixa les altres borses europees i la cotització de l’euro. Aquest daltabaix borsari té el seu punt irònic, com si una fúria bíblica s’hagués desfermat en contra de la hipocresia i de la frivolitat de tan anticlerical personatge, que és capaç de tot per una foto amb Obama. La coincidència dels millors economistes internacionals sobre el desastre econòmic espanyol és total: des de Nouriel Roubini, el primer que va preveure la magnitud de la crisi (“Espanya ja és una amenaça per a la zona euro”) fins al premi Nobel Paul Krugman i economista demòcrata i pro-Obama (“Espanya està en col·lapse econòmic”), l’any 2010 ha mostrat cruament la buidor retòrica de ZP com si del rei despullat del conte d’Andersen es tractés. Tan sols una dada addicional, que em facilita l’amic Jordi Molins, jove financer català amb molts anys d’experiència en finances internacionals: mentre aquest dijous el comissari Almunia igualava Espanya amb Portugal i Grècia, el cost en els mercats internacionals d’assegurar el risc d’impagament del deute públic (els famosos CDS, “credit default swap”) del Regne d’Espanya va superar…. el del Regne del Marroc!! I mentre ZP seguia resant, en aquells mateixos moments pujava en gairebé mig punt percentual (del 2,1% al 2,6%) el tipus d’interès que el Tresor espanyol havia de pagar per col·locar les seves emissions de deute públic espanyol del dia. Mai una pregària, certament, havia tingut un impacte tan negatiu en els mercats financers internacionals.

Espanya ja és el país de l’OCDE líder en el que l’agència internacional Moody’s qualifica com l’índex de la misèria: en només dos anys ha esdevingut el país de l’OCDE amb la combinació més gran d’atur (20%) i de dèficit públic (12% del PIB)!! I això que al 2005 l’Estat espanyol encara presentava equilibri pressupostari i al 2007 encara es vantava de créixer més que ningú a Europa! Ara es veu amb cruesa, però, els peus de fang del ”model miraculós de creixement econòmic espanyol”: nul increment de la productivitat, aposta desbocada per la construcció i el turisme, abandó dels corredors seculars industrials, generadors de competitivitat, català, valencià i basc… El que inquieta realment, en el cas espanyol, és la gran velocitat amb què s’està produint la caiguda, així com també la incapacitat del govern espanyol per a prendre nota de la gravetat de la situació. ZP va dir, la segona setmana de gener, que “la economía española está saliendo de la crisis, si es que no ha salido ya”. (?!?)

Ahir explicava Jesús Cacho (www.elconfidencial.com) que, al sortir de la seva pregària a Wahington, van informar ZP del daltabaix borsari de les accions del banc de Santander: “però si el banc acaba de presentar uns grans beneficis!”, va dir. Li van respondre: “La borsa cau amb força pel risc país d’Espanya, senyor president”.

Si bé Grècia ha canviat fa poc de govern i ara aquest pot començar a preparar la recuperació, d’Espanya preocupa el deute global  de l’economia, tan del sector públic com del sector privat. Del sector públic tenen molt poca credibilitat internacionals les previsions del govern, de que Espanya tornarà al 2013 al 3% de dèficit públic, segons el  famós pacte d’estabilitat europeu (per cert, no havia presentat el senyor ZP uns pressupostos fantàstics al desembre passat, amb suport de tot el govern tripartit català? per què ara cal retallar en 50.000 milions la despesa, més ben dit, d’inversió pública?). I del sector privat preocupa el brutal endeutament de les promotores immobiliàries espanyoles amb la banca del país: 325.000 milions d’euros (30% del PIB espanyol del 2009). Si més no, una bona notícia: en vistes de que el Banc Central Europeu tancarà aquest mes de març la barra lliure de diners, BBVA i Santander han provisionat quasi 3.000 milions dels seus beneficis per a cobrir impagats immobiliaris i Francisco González ha dit que aquestes pèrdues “les han de pagar el banc i els accionistes, no el contribuent”.

L’amic Jordi Molins em facilita també un altre blog de gran interès. Si voleu conèixer més detalls del “mal espanyol”, podeu consultar el blog del professor de la London School of Economics Luís Garicano, amb un currículum excel·lent (cito una font espanyola, no sigui dit que els catalans fem llenya interessada de l’arbre caigut: http://www.nadaesgratis.es/). Garicano està d’acord amb què les previsions del govern espanyol presentades a la Comissió Europea són molt optimistes, especialment el seu anàlisi de sensibilitats (anàlisi de riscos): “molt poc professional i esbiaixat”. Garicano acusa el govern espanyol de presentar unes previsions de creixement econòmic per als propers anys a la Comissió Europea increïblement optimistes i de generar per tant una gran pèrdua de credibilitat internacional. Garicano fins i tot posa xifres a les possibles pèrdues totals del sistema financer espanyol: 240.000 milions d’euros, és a dir, un 24% del PIB espanyol. Aquesta xifra es contraposa amb les estimacions, molt més baixes, que ha fet el sistema financer espanyol mateix sobre les seves possibles pèrdues en crèdit promotor: dels 325.000 milions d’euros famosos de crèdit promotor, la hipòtesi fins ara era una móra del 17%, i d’aquests crèdits morosos, unes pèrdues del 30%. Això resultaria en unes pèrdues totals de 17.000 milions d’euros, una xifra alta però controlable (un 2% del PIB).

Ara bé, el professor Garicano fa un altre argument, ben diferent: el crèdit promotor (el nostre subprime) tindrà una móra del 70%, perdent aquests crèdits promotors morosos un 70% del seu valor. Sobre 325.000 milions això significa una pèrdua de 160.000 milions d’euros, un 16% del PIB. Una pujada considerable respecte els 17.000 milions. Però les institucions financeres espanyoles no només tenen crèdit promotor: a més dels 325.000 milions en crèdit promotor, hi ha aproximadament 1,6 bilions d’euros (ho escric en xifres per a veure la magnitud: 1.600.000.000.000 euros) en crèdits totals. Suposant unes pèrdues totals del 5% per la morositat, les pèrdues del crèdit no-promotor pujarien a uns 80.000 milions d’euros addicionals. Sumant 160.000 més 80.000 milions tenim la estimació de 240.000 milions, un 24% del PIB espanyol. Fixeu-vos que el FROB, en preveure uns 90.000 milions d’euros d’ajut al sector financer, suposaria també una estimació molt optimista sobre els mals del sector bancari… i divendres passat “la Caixa”, en la seva presentació de resultats del 2009, anunciava que al 2010 vindrà la segona gran onada de morositat…

Jordi Molins, d’alta banda, em fa parar l’atenció en un altre punt important: el risc que està prenent el Tresor espanyol en finançar-se a curt termini en una proporció molt alta en les seves emissions de deute públic (lletres del Tresor en un 70%). Espanya s’està finançant a nivell públic amb deutes a molt curt termini, d’una manera molt descompensada. Fins i tot Grècia està més protegida en aquest sentit que nosaltres: una empresa, un banc o un Estat poden fer fallida no només per una crisi de solvència (els actius valen menys que els passius en el seu balanç); fins i tot essent solvents es pot fer fallida per una crisi de liquiditat: tot i que els actius valen més que els passius, si els actius són a llarg termini i ningú no ens els compra, però els nostres passius són a curt termini (hem emès bons a curt per a finançar-nos), podria succeir que no tinguéssim prou líquid per a pagar els passius a curt termini.

Llavors, com que les lletres del Tresor (els deutes a curt termini) rendeixen un 1% aproximadament, i els bons i les obligacions (els deutes a llarg termini) rendeixen un 4% aproximadament, com que és molt més barat pel Tresor pagar un 1% que un 4%, el Tresor espanyol ha decidit, basats en el seu irredent optimisme, que és millor finançar-se majoritàriament a curt termini. Jordi Molins em recorda que Lehman va fer fallida bàsicament per una crisi de liquiditat, no pas de solvència. I ara que ja estem immersos en un ambient de crisi, que probablement durarà temps, no ens podem permetre el luxe de finançar-nos tant a curt i exposar-nos a una crisi de liquiditat: no tant perquè haguem de fer fallida per falta de líquiditat (en Molins no creu que això ens passi), sinó perquè els inversors internacionals, quan ens veuen exposats per un finançament tant a curt termini, creuen menys en la nostra possible recuperació i per tant, inverteixen menys en nosaltres: veuen que serà més difícil sortir del pou.

Avui marxo cap a Estrasburg, on tenim la sessió plenària delmes de febrer i on votarem la nova Comissió Europea de Barroso. El nou comissari d’economia, el finès liberal Oli Rehn, ja està preparant el seu escamot grec per a intervenir en aquell país… miraré d’estar al cas, a veure quin xarop donen als grecs, per què després hi anem nosaltres…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!