Ramon Tremosa

Sovint a Catalunya ens lamenten de que l’Estat, entès com a govern central, és encara massa poderós i que l’autonomia real dels catalans avança (és un dir) molt lentament. El que hem viscut la setmana passada al parlament d’Estrasburg (derrota per només un vot de la moció sobre la concentració de mitjans de comunicació a Itàlia) ha estat per a mi un exemple alliçonador: com els alts funcionaris dels Estats i els interessos i les pressions de les altes diplomàcies estatals han acabat doblegant la voluntat dels eurodiputats. Ara que ha passat una setmana d’aquella votació, i que ja disposem del vots nominals de tots els diputats, és possible de fer un relat de com Berlusconi va salvar-se, per només un vot, d’una moció que criticava la seva clara posició de domini en els mitjans de comunicació a Itàlia.

Un cop al mes els eurodiputats passem una setmana a Estrasburg, on se celebren els plens del Parlament Europeu. Els diputats italians de Berlusconi, integrats al grup popular europeu, han seguit una hàbil tàctica de desgast parlamentari des del dilluns passat a la tarda, quan van forçar una primera votació per mirar d’alterar l’ordre del dia de la setmana de sessions. He batejat aquesta pràctica com a “catenaccio parlamentari”, en al·lusió a la tàctica futbolística ultradefensiva italiana, que tan bons resultats ha donat històricament als equips italians. I és que l’experiència viscuda a Estrasburg la setmana passada m’ha fet recordar a Johann Cruyff donant un pronòstic, davant d’una semifinal de l’Eurocopa entre Itàlia i Holanda d’ara fa uns anys, en els termes següents: “Itàlia no pot guanyar Holanda, però Holanda pot perdre perfectament amb Itàlia”. I així va ser: Itàlia va guanyar la final als penals, després d’un partit i d’una pròrroga sense gols.

En els dos dies següents les negociacions i les trucades al Parlament Europeu anaven en augment. El passat dimecres al matí es van votar les moltes esmenes escrites presentades pels diputats populars italians, que havien de ser votades una per una: el grup liberal-demòcrata, votant amb socialistes, verds i esquerra, va començar guanyant les votacions per una marge de 20 a 40 vots. A mitja votació alguns diputats populars van començar a fer ús de la potestat de presentar esmenes orals, la qual cosa va anar allargant el debat.

A mesura que avançaven les votacions el marge de vots s’anava reduint, fins al punt que les darreres esmenes havien estat aprovades per marges de 5 a 10 vots, amb un nombre d’abstencions en augment dins del bloc de la majoria, al mateix temps que s’anaven reduint les abstencions inicials en els grups eurofòbics i euroescèptics, que començaven a votar en bloc amb els populars. Finalment, després d’unes llargues intervencions orals de diputats popular d’altres països, que qüestionaven la legitimitat de la discussió a nivell europeu d’un “afer intern només italià” i clamaven sobre possibles conseqüències en futurs debats d’altres països si prosperava la moció contra Berlusconi, es va arribar a la votació de la moció en la seva totalitat.

Finalment, l’esmena presentada per Italia dei Valori (integrats al nostre grup liberal) va ser posada a votació i el resultat final va ser d’empat a 338 vots, amb 8 abstencions; en cas d’empat la moció no prospera i, per tant, guanya Berlusconi. La resolució conjunta de liberals, socialdemòcrates i verds tampoc no va prosperar per 3 vots: 335 vots a favor, 338 en contra i 13 abstencions.

En conèixer-se a la tarda el nom de les abstencions la desolació es va apoderar dels diputats italians del nostre grup: tres abstencions corresponien als tres diputats liberals del grup ALDE, en concret del partit que ara governa Irlanda, el Fiánna Fail!! La reunió del grup posterior a la votació va ser llarga i tensa, amb moments d’oratòria brillant i tensa (qui ho diu, que era avorrit el Parlament Europeu?): diferents països havien anat presentant esmenes per a suavitzar la nostra moció contra Berlusconi i cap diputat irlandès no hi havia presentat cap al·legació (fins i tot la tarda abans de la votació els tres diputats irlandesos havien ofert un Irish wiskhy al grup per a celebrar el Sí d’Irlanda al tractat de Lisboa!!).

S’intueix que les pressions de Berlusconi al govern d’Irlanda han estat fortíssimes al darrer moment per aconseguir l’abstenció d’aquests tres diputats, que finalment deurien pensar que, en un parlament de 736 diputats, la seva abstenció no seria decisiva i que passaria inadvertida. La votació, però, va ser ajustadíssima, tal com preveien els nostres diputats italians. Com passa tan sovint a les guerres, el foc amic acostuma a ser el més letal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!