Ramon Tremosa

Aquesta setmana hem tingut reunions de grup parlamentari a Brussel·les, preparatòries de la important sessió plenària que tindrem la setmana vinent a Estrasburg. Allà el Parlament Europeu haurà de votar la reelecció de José Manuel Durao Barroso com a president de la Comissió Europea. Aquesta qüestió es presenta especialment interessant per als grups socialista i liberal-demòcrata, atès que hi ha disparitat d’opinions en funció dels diferents països.

Així, al cotxe que m’ha portat del parlament a l’aeroport (una altra nova i bona mesura d’estalvi: en lloc de taxis els diputats fan grups i comparteixen cotxe) he parlat amb un diputat socialista italià, que estima en 1/3 els socialistes que poden votar a favor de Barroso. Després de les dues maratonianes sessions de debat, jo estimo que 3/4 del meu grup liberal-demòcrata poden votar Barroso, gràcies a la llibertat de vot que preval al nostre grup. A la foto teniu Barroso i Guy Verhofstad, ex-primer ministre de Bèlgica i ara president del grup, feta des del meu escó: la foto té el seu morbo, atès que fa cinc anys tots dos van competir pel mateix càrrec.

El grup liberal-demòcrata és el tercer de la cambra amb 84 diputats de 23 països. Aquesta és una dimensió òptima per als debats, atès que tothom té temps per parlar; el grup no és massa gran ni massa petit i el nivell dels diputats és força elevat, atès que hi ha tres ex-primers ministres i tres ex-comissaris europeus que ara són diputats. Amb desigual entusiasme tant els alemanys com els anglesos (12 i 11 diputats) són favorables a Barroso, així com també la majoria dels escandinaus i centre-europeus. Els italians de Di Pietro i els francesos de Bayrou (7 i 6 diputats), en canvi, són més reacis a donar-hi suport: aquests dos polítics estan directament enfrontats a Berlusconi i a Sarkozy respectivament, que són els dos principals avaladors de Barroso.

Cal reconèixer que Barroso ha sorprès positivament: s’ha revelat com un brillant i astut orador, que canvia fàcilment de llengua i que parla amb fluïdesa i eloqüència. Lluny de l’actitud més aviat passiva que sembla haver tingut durant la crisi econòmica, Barroso ha sabut torejar les preguntes més hostils i ha sabut ensabonar els partits liberals més proclius a la seva trajectòria (Barroso ha tingut molt bona relació i col·laboració amb els comissaris liberals, que cal tenir present que són nominats pels Estats). Eloqüent i a estones brillant, segur i apassionat, experimentat i amb gesticulació mediterrània, Barroso s’ha revelat com un gat vell de la política, fent valer els seus llargs anys de diputat al parlament portuguès. I pel que m’explica l’Oriol Junqueras, també al grup verd se n’ha sortit prou bé.

Barroso ha controlat molt bé el temps polític: va forçar els Estats a nominar-lo per a la reelecció tot just abans de les eleccions del 7 de juny. Amb el tractat de Lisboa necessitaria la majoria absoluta dels vots del Parlament Europeu, però amb el tractat de Niça encara vigent en té prou amb la majoria relativa, sense que el parlament tingui dret a presentar un candidat alternatiu. I la votació d’Estrasburg de la setmana vinent s’escau justament dues setmanes abans del referèndum irlandès: l’amenaça d’una crisi institucional si Irlanda torna a rebutjar el tractat de Lisboa plana sobre els diputats, que si ara rebutgen Barroso poden destrempar els irlandesos partidaris del si i estimular els adversaris del no. En aquest cas una crisi política de llarg abast s’obriria a la Unió Europea, crisi que s’afegiria a la crisi econòmica i financera. Curiosament, els diputats dels països de fora de la zona euro són els més contundents en la defensa de Barroso: la setmana passada el ministre suec d’economia va comparèixer a la comissió d’economia i es va pronunciar decididament a favor de l’euro, reconeixent que havia estat un pilar d’estabilitat i que havia fet menys dura la crisi als europeus que el tenen a la butxaca.

D’altra banda, avui els diputats de la comissió d’Economia hem dinant amb Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu. M’hi he presentat com a diputat català i li he parlat breument dels beneficis de la política monetària europea, en contrast amb l’espanyola dels anys 1988-1993 de Carlos Solchaga. El seu discurs ha estat 100% ortodox, en la línia més pura de les receptes de tota la vida del Bundesbank (i bé que ha anat, que els alemanys manin clarament en aquest camp). Finalment una bona notícia: sembla que podré ser membre de les dues delegacions parlamentàries que vaig demanar, la Xina i Israel. A veure si es confirma la setmana vinent!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!