Al darrera la nevera

“Potser no hi ha periodistes” Grup Barnils: 10 anys from Grup Barnils on Vimeo.

Si el passat mes de març commemoravem el desè aniversari de la mort de Ramon Barnils, aquest mes de juny celebrem el desè aniversari de la creació del Grup de Periodistes que du el seu nom. Ho hem fet de tres maneres diferents: d’una banda, presentant el primer Anuari Mèdia.cat amb els temes més silenciats pels mitjans de comunicació l’any 2010. Una iniciativa que ha tingut el suport de la Fundació Escacc i del Col·legi de Periodistes, que n’ha finançat una edició impresa. En segon lloc, fa una setmana vam fer públic el video que us enganxo en aquest post, Potser no hi ha periodistes, que hem fet córrer per la xarxa i que ja acumula gairebé 3.000 visites. En poc més de tres minuts, una colla de membres del Grup -no tots, perquè hauria estat impossible i interminable- intentem donar quatre claus d’allò que ens uneix, i ho fem a partir de frases escrites pel propi Ramon Barnils en els seus articles. I en tercer lloc, aquest divendres 1 de juliol organitzem una petita festa, oberta a tota la professió i a tots els qui simpatitzin amb el Grup, a la cava del restaurant Carmelitas, al carrer Doctor Bou del barri del Raval de Barcelona. Esperem que us hi deixeu caure i fem un gintònic plegats. Potser no hi ha periodistes… o potser si.

Potser no hi ha periodistes…
O potser és que els mitjans de comunicació continuen de bracet amb els poders i no amb la gent.
Potser per evitar ser un periodista fàcil no n’hi ha prou en haver nascut al periodisme en temps dificils.
El gremi de periodistes em sembla el mes corromput i fàcil de manipular de tots, més que els mateixos politics.
Els periodistes trobem a faltar enemics, és a dir, polítics, de talla. La que gasten habitualment els polítics és insultant.
El 100% dels periodistes, com a prolongació que som dels mitjans de comunicació, som manipulables.
Tot i així, tremolen.
Qui es pensi que un periodista és més que un assalariat no sap què és un periodista ni sap què és un assalariat.
El secret professional són les garrofes i amb això la gent no hi juga.
Si és veritat que la persuassió i la disuassió que abans duien a terme els exèrcits ara la duen a terme els mitjans de comunicació, tot el que afecti aquest mitjans és, literalment, de vital importància.
Alguns periodistes considerem que ja fa anys que els mitjans no diuen la veritat.
No diuen la veritat perquè en diuen massa, de veritats. Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mor és qui es mor de set com qui es mor ofegat.
Si la informació és fiable amb poca n’hi ha prou. Perquè si n’hi ha massa en realitat el que volen no és informar-te, sinó que no vagis informada.
L’excés de llum no hi fa veure: encega.
En un periodisme que respongui al motiu pel qual existeix, que és saber-ho i explicar-ho tot, qualsevol pregunta toca.
Toca sempre, tan si és oportu per al polític com si no ho és. Sobretot si no ho és, d’oportú, per al polític.
La cultura hauria de forma part visible de la vida quotidiana de les persones.
Els nostres mitjans haurien d’estar més atents a la clientela: els ciutadans.
Si no és que la seva clientela no són els ciutadans, sinó les minories dominants.
Al periodista, el dilema que li planteja el país no és fer periodisme en català o fer-lo en espanyol, sinó de fer de periodista o no poder-ne fer.
Deixar Espanya de banda no és una qüestió política ni ètica, ni de dretes ni d’esquerres: és una simple qüestió de bon gust.
No se si quan la gent dorm hem de cridar amb pamflets i mots incendiaris: no ho crec.
Qui ho diu que els joves d’avui passen de tot i no saben res?
El que si és segur es que ara ja ha arribat el moment de bastir-nos d’un coneixement de totes les realtiats.
El dia que ens n’adonem serem a tocar de la llibertat.
És la nostra gran ocasió per dir que nació és llibertat, que la llengua és un mitjà de comunicació i essencialment un mitjà d’expressió, que la cultura, sinó sempre ve de baix, mai ve de dalt.
Per molt pessimisme que intentin inocular-nos els pessimistes de sempre, sempre salta una espurna d’esperança que ens justifica, als optimistes.
Ells com sempre, doncs. I nosaltres, anar fent. Ei, si pot ser.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!