Commemoració de la primera entrada en batalla del batalló britànic de les Brigades Internacionals en la batalla del Jarama, febrer 1937.
Fa dues setmanes vaig assistir a un dels aconteixements que més recordaré en les properes dècades. No per epectacular, ni per concorregut, però sí per sentit.
Es va commemorar el setantè aniversari de l’estrena de foc dle batalló britànic, en la batalla del Jarama de febrer de 1937. Va ser una batalla cruenta, on molts britànics, entre molts d’altres membres de les brigades i de l’exèrcit republicà hi van deixar l’últim sospir.
La commemoració era un homenatge i un recordatori als voluntaris britànics que, moguts per ideals de llibertat, democràcia, decència i caritat i camaraderia, es van embarcar en una aventura per lluitar per allò en què creien, tot mostrant una valentia, orgull, generositat i decisió que avui ens són extranys i remots…
Durant l’acte es va recordar tot el batalló en general, no només la batalla concreta del Jarama. Hi va haver una introducció al que va suposar l’esclat de la Guerra pels sectors proletaris britànics, de la seva mobilització, i la canalització d’aquest suport a través de les Brigades. Era un lluita paral.lela a la que estaven duent a terme els moviments obrers al Regne Unit contra els feixistes "black shirts" de n’Oswald Mosley, exemplificat en la batalla de Cable Street, en ple East End.
També, a nivell més personal, el què significava per a aquells homes arriscar la seva vida, abandonar unes cases, famílies, amics i entorns, per anar a lluitar contra el feixisme en una terra que era totlament desconeguda i exòtica per a ells. La Guerra Civil es va convertir en la vanguàrdia de la lluita internacional contra el feixisme.
Es van passar uns documentals de l’època, hi va haver discursos, lectures de poemes escrits per soldats al front, es varen cantar cançons, i es va plorar.
Es va plorar d’emoció, i d’orgull, en sentir les lletres d’aquells lluitadors. Es va plorar al sentir el discurs d’agraïment i despedida a les Brigades de la Pasionaria. Es va cantar amb força la tornada d’unes cançons sobre la resistència del poble. Ens van sagnar les mans d’aplaudir amb força les paraules d’un brigadista veterà que va recordar el seu compromís.
A Londres, un dia de febrer de 2007, en un local petit, informal, però a vessar d’assistents, es va recordar els voluntaris que van respirar l’últim alè al Jarama. I els de Brunete. I els de Terol. I els de l’Ebre. Els que s’hi van quedar i els que van poder retornar. Uns homes per a qui falten paraules d’agraïment.
Aquells homes, que van sortir de Liverpool, Glasgow, Whitechapel, Birmingham, Leeds, i van anar a parar a la tragèdia de la República, aquells homes dels quals avui ens en resten ben pocs. Aquells homes, són els nostres herois del segle vint.
En els varis actes d’homenatge es canta una cançó, "The Song of the British Battalion", que a la melodia de "La vall del riu vermell" acaba així;
Now we’ve left that dark valley of sorrow
And its memories we ne’er shall forget,
So before we continue this reunion
Let us stand to our glorious dead".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!