ROCKVIU

U2, Camp Nou (Barcelona), 2 de juliol de 2009

Digue-m?ho ben clar des d?un principi: els U2 són uns classistes i discriminadors. Per a ells ?la mida si que importa?.

La sorpresa d?ahir (al tanto, com sempre parlo a nivel professional com a reporter gràfic) va ser de bones a primeres saber que els fotògrafs estem segregats, que hi ha dos grups: els d?objectiu curt i els de teleobjectiu, sempre segons la llista que tenien els encarregats de premsa. Això vol dir qui la te més llarga? no pas, allà no hi havia ningú amb una cinta mètrica. Teleobjectiu volia dir situar-nos a la quinta forca i objectiu curt era al foso frontal de l?escenari.

Com ja es podia suposar, la distinció entre fotògrafs ha estat molt clara i contradictoria: els diaris i les agències (els que habitualment tenen un equip fotogràfic més potent i car) al davant, la púrria de la premsa musical (un grapat de morts de gana que ho fem més per afició que no per les peles) ens han col·locat a prendre per cul. La culpa? com sempre la figura mítica del ?guiri?, sense veure la incongruència que aquesta decisió suposava. Doncs a fer fotos amb unes precioses vistes generals de la grapa amb tot de mòbils, Mochilaman’s i braços al mig. Per sort també tenim recursos per posar-nos a l?alçada del 95% del públic que anava armat amb les seus propis artilugis per captar imatges.

I el concert? massa per tant poc. Quan ja passem a parlar d?espectacle més que de concert, d?escenificiació més que de cançons, cal treure-li tot el suc a l?espai creat expressament. I aquests U2 no ho han fet.

Jo sóc d?aquells que els va veure al 1987 al Bernabeu (aquí ho vaig explicar) quan van anar a Madrid a presentar el ?The Joshua Tree?, i amb aquesta era ja la cinquena vegada que els veia i per tant tinc un cert conexiement de causa. He vist altres vegades triomfar als irlandesos amb un escenari pelat sense més escenografia que Bono il·luminant a The Edge amb un focus de cinema. Però el d?ahir va ser un despropòsit de ferralla desaprofitada. Si et muntes un circ d?aquesta mena a la teva mida, al menys et podries recòrrer tots els racons. Un treç del públic podria demanar que els hi tornessin el preu de l?entrada ja que l?únic que han vist ha estat l?esquena de Bono i companyia durant dues hores i mitja. Tantes passarel·les per no res, per quedar-se quiets com estaquirots mirant el tot moment el gol nord de l?estadi com en un concert estàndard. Un dinosaure amb les urpes sense ungles.

El repertori correcte, no m?esperava ni més ni menys d?ells. Em va agradar especialment el moment ?Desire?, mentre que l?homenatge a Michael Jackson va incloure un fragment de ?Billie Jean? i de ?Don?t Stop ?til get enough?

Moment més odiós? ?Volem ser els vostres amics, però amics de veritat i no com Bruce Springsteen o Coldplay?. Ridícul, senyor Bono, ridícul, semblava un nen ric al pati d’una escola pública fent amics amb la seva bossa plena de gogos, caps i tazos de Ben 10.

… / …