ROCKVIU

Kitty, Daisy & Lewis, sala Apolo (Barcelona), 29 de març de 2010

Kitty, Daisy & Lewirs tenen la partida de l’estètica  guanyada, són joves i reivindiquen una imatge propera als anys cinquanta on no hi faltem americanes amb hombreres i vestits quecos. Però falla el contingut i sobretot van fallar estrepitosament en la seva presentació en directe, després del bon regust que van deixar al passat Primavera Sound quan es van convertir en la raresa gairebé exòtica del festival.

I es pot assimilar l’amateurisme d’una banda sempre i quan demostre espontaneïtat a sobre l’escenari, ganes de passar-s’ho bé i encomanar-ho al públic. Existeixen unes lleis no escrites de la música en directe, i alguna cosa greu falla quan la balança de les forçes del concert estava totalment desequilibrada a favor d’un públic disposat a la festa i en contra d’un grup que semblaven alumnes del Taller de Músics concentrats en que la següent nota sonés una mica millor que la primera i aturant-se quan cometien un error.

No sorprenia ni el camí de la nostàlgia, i molt menys quan queien de
cap a la patxanga amb un trompetista que faria tots els honors a
qualsevol banda que comencés pel prefixe Ska-, o quan van anar a
empantanegar-se en les aigües del rock steady. Benvinguts a uns dels hype de l’any.

Ben diferent va ser el paper dels The Nu-Niles com a teloners, però d’aquesta és una altre història, ja en parlarem un altre dia.