ROCKVIU

Joan Manuel Serrat + Glaucs, L’Auditori-sala Oriol Martorell, (Barcelona), 21 d febrer de 2008

Començaven ja a semblar-se a Sau que sempre anunciaven a bombo i plateret "l’última gira" (abans de començar-ne un altre) o "l’últim concert" (quan acabaven la gira).

segueix + crònica

A Glaucs ja els vaig acomiadar el 6 de desembre de 2002 a La Mirona
quan els vaig fer les fotos del corresponent disc en directe, Glaucs (1994-2003).
El desembre de 2006 van tornar per celebrar els deu anys del primer
disc i el passat mes de novembre els vaig tornar a veure a la Sidecar
en motiu de l’edició del disc Antologia.

Pel que sembla el d’ahir va ser el comiat definitiu per la banda de
Begur. Esperem que, tal i com els va dir Serrat "no torneu cada any com
fan el Duo Dinámico".

Crònica publicada a El Punt el dia 24 de febrer de 2008

L’última ovació

música
GLAUCS / XAVIER MERCADÉ.

Glaucs
van acomiadar-se del seu públic i dels seus seguidors el desembre del
2002 quan van enregistrar a la sala La Mirona de Salt el disc en viu Glaucs (1994-2002),
però no han pogut evitar la temptació d’unir-se de nou en ocasions
determinades. Primer va ser l’any 2006 a la sala Mariscal de l’Estartit
per celebrar els deu anys del seu primer disc, i també al final de
l’any passat per a tres concerts –Barcelona, Girona i Manresa– amb
motiu de l’edició del disc retrospectiu Antologia. Amb el
concert de dijous a la sala Oriol Martorell de L’Auditori barceloní,
Glaucs van voler posar punt i final a la seva trajectòria amb un
concert solemne, nostàlgic i emotiu.

Excepte en el concert del
novembre passat a la sala Sidecar, Glaucs mai no havien actuat a la
ciutat comtal en condicions, sinó que sempre ho havien fet en cartells
compartits, fent de teloners de Sau o en festivals. «Bona nit,
Barcelona. Tenia moltes ganes de dir-ho per fi», va saludar el públic
només començar l’actuació un Jofre Bardagí amb la seva inseparable
gorra de llana. Una actuació en què el grup va fer un repàs exhaustiu
als grans èxits compilats a Antologia, en un escenari per on
van passar tots el músics que han format part de la història de la
banda de Begur. Jofre va estar flanquejat tota la nit per les guitarres
de Lluís Alsina i Alexandre Reixach, i el teclat de Daniel Ferre,
mentre que el baix José Luís Vadillo va ser substituït en dues cançons
per Miquel Sospedra, baixista en l’última època del grup. La sorpresa
va ser veure que el lloc de la bateria era ocupat per un suplent de
luxe, Jimmy Pinyol dels Lax’n’Busto en substitució d’Àngel Valentí,
víctima d’una malaltia dels ossos. Valentí, però, va protagonitzar una
de les sorpreses de la nit en acceptar el repte d’enfrontar-se a la
part final del concert, abans que Jofre el presentés plorós.

Un
cop més, i seria ja l’últim, Glaucs van demostrar la força d’un
repertori que no va tenir la sort que es mereixia. Treure cinc discos
en cinc companyies diferents no ajuda gaire la promoció, i de record
quedaran peces com ara Tot el que m’agrada, La teva/meva vida, Creus, Ho tornaria a fer, No em sents, Nit de reis o Històries curtes,
encara que aquesta última la definissin com «un error de joventut». La
sorpresa va arribar en la primera tanda de bisos, quan després de fer
una versió d’Helena de Joan Manuel Serrat el seu creador va pujar a l’escenari per fer una lectura més aviat improvisada de Els teus ulls glaucs,
que va acabar amb Serrat i Bardagí partint-se de riure. «De veritat que
aquesta és l’última? Feu més comiats i últims concerts que el Duo
Dinámico!», va comentar Serrat al fill de Mestre Bardagí. I justament
el record de Josep Maria Bardagí, mort ara fa set anys, va fer aflorar
les llàgrimes al seu fill quan va acomiadar el concert amb el sentit
homenatge al seu pare que amaguen els versos de L’última ovació.