ROCKVIU

Festival Internacional de Benicàssim, 19 de juliol de 2009

En els darrers anys la imatge del “fiber” està canviant radicalment. Abans l’estereotip era el de un noi amb ulleres de pasta més interessat en descobrir noves propostes que no pas en els caps de cartell. En l’actualitat la mitjana més visible del públic assitent al FIB són estrangers amb la pell color gamba, ebri i amb ganes de passar-s’ho bé sigui qui sigui el que hi hagi a sobre l’escenari.

Ah! gràcies als companys de Muzikalia per fer-me pujar una miqueta més el meu ego en el fantàstic blog del festival que porten minut a minut.

2 MANY DJ’S
Alló s’havia de viure per creure-ho Mai a la vida, ni en els pitjors temps de Chemical Brothers, havia vist a tanta gent sota els efectes de les sustàncies sintètiques.

FRANZ FERDINAND
Un grup que es va crear per fer ballar a les noies. Doncs un any més ho van aconseguir. El millor? “dediquem aquesta cançó a tots els que no siguin turistes anglesos” i va sonar “Take me out”.

TV PERSONALITIES
Una mosta de que les drogues, amb els anys, poden ser dolentes. Com deia aquella iaia “comte amb els porros que he sentit que ara els hi posen drogues!”. Com desafinava el cabró.

THE UNFINISHED SYMPATHY
Quin gran directe que tenen els Unfinished Sympathy, i com llueixen en l’escenari gran. I al igual que en la seva anterior festival al festival van dirigir-se al públic recordant-nos a tots que malgrat que l’anglés sigui la llengua predominant, estem a una població del Països Catalans.

THE MIGHTY STEF
Qué bé, per fin un grup al FIB que te als Rolling Stones entre els seus discos de capçalera. I per això, dues fotos.

RUSSIAN RED
Semblava poqueta cosa en un escenari tan gran… i la veritat és que és poqueta cosa.

MÄXIMO PARK
Una segona oportunitat ben aprofitada. Rock de garrafa servit en grans dosis festivaleres. De matinada un senyor molt borratxo em deia que havien sigut el millor del món mundial i jo no me’l vaig creure.

ELBOW
Possiblement el millor concert vist fins ara en aquest FIB. Una proposta a priori gens festivalera però que va anar calant al públic fins convertir-se en una onada de dimensons considerables amb “One day like this”. Un moment místic en un festival molt carent d’ells i tan faltat de poesia (bé, com gairebé tots els festivals).

RATOLINES

I com ja van sent un clàssic aquest any amb el FIB, AQUÍ teniu la colla d’arreplegats que corren per allà, una raça festivalera que va degenerant nit rera nit. La tria és aboslutamente subjectiva: el pitjor de cada casa, el circ i la galeria dels horrors.

Insisteixo, el millor està a VULL LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE