ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Arxiu de la categoria: Jo hi vaig ser

Gigografia (XII)

Operación Triunfo. MediaPark (Sant Joan Despí), novembre 2002

Santana-Ele-Nik-Ain_0068Santana amb tres de les concursants

Una agència madrilenya es va posar en contacte amb mi per proposar-me cobrir la segona edició d’Operación Triunfo. Però la única condició era fer-ho amb una càmera digital i enviar les fotos la mateixa nit. Xavi, benvingut al segle XXI i al món digital..

Kenny G Beth326Kenny G amb la Beth

Al matí del primer programa vaig trencar la guardiola i desencallar una pasta que tenia al banc per fer-me amb la D100 de Nikon. Gairebé sense mirar-me el llibre d’instruccions vaig plantar-me als estudis de MediaPark per fotografiat als nens d’OT. Una tasca que vaig compartir amb el gran fotògraf i millor persona Carles Rodríguez (sí, dos fotògrafs, una càmera) anant-hi cada dilluns. Feina fins la matinada i, sobretot, aprendre que els terminis de lliurament de les tasques cada cop s’anaven reduint més i més, però també descobrir que es podia viure de la fotografia sense haver de dependre dels rodets i els laboratoris.

Bon-Jovi_0082

John Bon Jovi al seu pas pel programa

 

Gigografia (V)

Publicat el 13 d'agost de 2014 per rockviu

The Rolling Stones, Estadi Olímpic (Barcelona), 13 i 14 de juny de 1990

-1990 Rolling-Stones272A la recerca d’un espai on poder publicar les fotos i escriure algunes ressenyes vaig anar a ensopegar amb “Neon”, una petita revista gratuïta que tenia la seva seu a uns baixos del carrer Escudellers. Era una revista que vivia dels anuncis de locals sobretot del Baix Llobregat i aquest garitos s’havien de fotografiar per fer les publis. I aquesta va ser la meva primera tasca: fer fotos a bars i disco-pubs decadents d’extraradi que pensaven que posant un anunci la gent vindria en massa als seus xiringos. De passada vaig poder ficar ma en els continguts de la revista, com per exemple fer un reportatge dels concerts dels  que van fer The Rolling Stones el 13 i 14 de juny a l’Estadi Olímpic. Dos concerts, per cert, fotografiats des del públic i colant la càmera com bonament vaig poder: objectius i rodets camuflats en entrepans i el cos de la càmera amagat allà on no sona.

-1990 Rolling Stones483

La sort em va somriure i la redacció de la revista va quedar lliure (lios de faldilles, matrimonis separats i altres qüestions que tampoc interessen gaire) i me la vaig apalancar. Gràcies a la tasca, i després d’un fracàs amb un PC, va caure el meu primer Mac, un clàssic que encara conservo i que em va costar una petita morterada, però que des d’aleshores s’ha convertit en un estri imprescindible a casa meva.

-1990 Rolling Stones446

Portant la redacció, direcció, maquetació i el que calgués, a Neon hi vaig estar 10 anys, mes rere mes, parlant de discos, concerts i fent entrevistes a tot deu, passant de cobrar una misèria a cobrar una puta merda però a canvi podia acreditar-me allà on pogués i acaparar els discos que queien de promoció. Però tot te un límit, i quan va néixer en Gerard l’any 2000 vaig dir-li al capo de la revista que o em pagava més o que s’oblidés de mi. I es va oblidar de mi.

Podeu veure més fotos d’aquest concert aquí.

 

-1990 Rolling Stones462

 

 

 

 

 

Gigografia (IV)

Publicat el 12 d'agost de 2014 per rockviu

Screamin’ Jay Hawkins, Parc de Can Soley (Badalona), 8 de juliol de 1989

1989 Screamin'-Jay-Hawki037Com que lo de “Sound” es va acabar ràpid era qüestió d’anar buscant una alternativa per anar aconseguint acreditacions i aquesta va sorgir des de la revista “Boogie” de Madrid. La forma de treballar era simple:  correu ordinari per enviar les fotos i, amb una mica de sort, un fax per enviar la crònica. Una revista que va funcionar perfectament (pagaven i tot!) mentre era quinzenal i que es va fotre la gran hòstia quan va canviar el format i van decidir fer-la setmanal.

1989 Screamin'-Jay-Hawki054

Una de les primeres fotos que hi vaig publicar va ser de l’històric Screamin’ Jay Hawkins al parc de Can Solei de Badalona. Un dels shows més impactants que he vist mai, tant  durant l’actuació com abans del concert als camerinos, ja que vaig estar fent fotos de l’entrevista que va realitzar Trashmike i Ignasi Julià del Ruta 66, una revista amb la que també vaig començar a col·laborar en aquella època i on avui en dia hi segueixo publicant les meves fotos amb la mateixa il·lusió que fa un quart de segle.

1989 Screamin'-Jay-Hawki013

Gigografia (III)

Publicat el 10 d'agost de 2014 per rockviu

Glenn Medeiros, Discoteca Apocalypse (Barcelona), gener de 1989

1989 Glenn Medeiros540

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un dia a la passejada dominical pel Mercat de Sant Antoni el meu proveïdor oficial de K7’s pirates de concerts em va dir si volia comprar fotos també. Eren material de primera del desaparegut fotògraf argentí Gonzalo Goizueta. Li vaig dir que no calia, que jo tenia les meves pròpies. Es va interessar en el meu arxiu i em va demanar alguna mostra per algun projecte. El seu pare tenia una editorial dedicada al porno pur i dur (sí, tenien una revista que es deia “Pajas”, sense embuts!) i el nen tenia el somni de fer una revista musical. Així va néixer “Sound” i pel primer número em va encarregar una feina bruta: Glenn Medeiros, l’infecte autor de “Nothing Gonna Change my Love for you”, un clàssic one-hit-wonder amb un munt d’adolescents disposades a perdre la virginitat per ell. La feina va se divertida però el resultat no gaire. Les fotos que adjunto al post són una mostra del que he pogut recuperar d’aquelles diapos. Lamentable. De totes maneres en va sortir una portada per un número que es venia als quioscs juntament amb el llibre “Un año de rock” com a esquer… Llàstima que era l’edició d’un parell d’anys abans.

1989 Glenn Medeiros548
A partir del segon número es va començar a muntar una mica de redacció amb companys com Aitor Ramos, Pepa España, Julia o un jove Jordi Bianciotto, preparats per treure una revista que amb una mica de sort sortia cada dos mesos. Allà vaig descobrir el funcionament del tema d’acreditacions de concerts i que quan demanaves discos de promoció no els havies de tornar a la discogràfica i te’ls podies quedar. Això em va posar les piles i si ningú estava interessat en cobrir un concert o fer ressenyes de discos, me’ls quedava jo. Així va començar a augmentar la meva col·lecció de vinils i es va iniciar la meva afició a anar a tota mena de concerts. La revista només va durar cinc números, els justos per relligar els sobrants, posar-hi una portada nova i tornar a col·locar-ho als quioscs un any i mig després.

1989 Glenn Medeiros533

 

Gigografia (II)

Publicat el 7 d'agost de 2014 per rockviu

El Último de la Fila, Bellaterra, 8 de novembre de 1986

1986 Ultimo de la fila488 copia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un avió trencava el cel mentre el grup tocava “Aviones plateados”, la màgia sobrevolava l’ambient, era migdia i feia un sol que torrava el clatell. En Qumi va fer un salt i jo el vaig captar. Possiblement sigui el meu primer salt fotografiat. M’acompanyava la Katy, companya de l’escola de fotografia de l’EMAV (actualment directora de l’agència teatral Escena Viva i una especialista en la cultura japonesa). Ella va contactar amb el management d’El Último de la Fila i ens van demanar si els hi podíem enviar algunes fotos. Uns mesos després al comprar el disc “Nuevas mezclas” veig que surt la foto a la carpeta interior, ben petita, molt petita comparada amb la il·lusió que em va fer veure-la allà publicada. Després també s’utilitzaria com a contraportada del single “Son cuatro días”/”¿Para qué sirve una hormiga?”.

1986 Ultimo de la fila475

Era la meva primera foto publicada en un disc, i a sobre en un treball del meu grup preferit. Peles? Crec que poc o res, però això no importava, la pasta me la fondria en cerveses, en canvi la foto encara hi és. I el que el meu nom no s’acredités tampoc em va importar gaire. Avui en dia muntaria un bon cristu, però en aquell temps sabia que aquella foto era MEVA, i amb això en tenia prou.

1986 Ultimo de la fila458

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Gigografia (I)

Publicat el 4 d'agost de 2014 per rockviu

Són ja trenta anys amb una càmera formant part de la meva silueta, i aprofito aquestes dades estiuenques per fer un repàs als moments claus de la meva biografia entre bolos i actuacions (gigs en anglès): la meva gigografia. Començo pel principi i seguiré cronològicament.

15.06.1984 El Grito Acusador + Ultratruita a les Cotxeres de Sants 1984 El Grito Acusador475

Ja ho he explicat moltes vegades, però no ve de fer-ho una vegada més. L’any 1982-83 vaig començar a fer els meus propis fanzines. Al principi amb els companys del cole però després vaig decidir fer-m’ho jo solet. Era la manera de fer alguna cosa per moure l’ambient i fer créixer l’escena musical barcelonesa. Després de fer ‘zines amb diferents noms (“Wild Puppets”, “Kulthura Muzical”, “Papers”, “Eructos de Barna”…) vaig decidir plantar-me amb “Voll-ker”, un acrònim entre la cervesa Voll-Damm i el pòker. Per il·lustrar els meus textos seguia la norma del talla i enganxa deixant les revistes que tenia a casa trinxades i amb evidents forats. Vaig pensar que era l’hora de donar un pas endavant i crear jo el meu propi material. La càmera de la família em serviria i ja que sempre estava a primera filera només calia pitjar el botó. Al menys això és el que pensava. El 15 de juny de 1984 em vaig estrenar amb el concert d’El Grito Acusador i Ultratruita, un concert dins d’unes jornades cinematogràfiques a les Cotxeres de Sants.

1984 Ultratruita479

El resultat? Ja em servia per el fanzine, que era la meva única intenció. Però fer les fotos i portar-les a revelar entrada dins d’un pressupost que la setmanada no podia assolir. Aleshores vaig decidir baixar de l’armari un laboratori que era el meu germà Josep i que, poc abans de morir, em va ensenyar a utilitzar-lo. Amb un llibre a les mans, uns líquids que desconeixia i un coneixement nul del mitja sorprenentment va donar els seus fruits. Un aprenentatge autodidacte i un sorprenent descobriment que va aconseguir que m’endinsés apassionadament al món de la fotografia i que decidís l’any 1986 entrar a estudiar fotografia a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona sota les ensenyances de Jordi Peñarroja.

Novocaina per a l’ànima

Publicat el 28 d'abril de 2010 per rockviu

Eels, sala Bikini (Barcelona), 2 d’abril de 1997

Feia ja molt de temps que tenia ganes de llegir “Cosas que los nietos deberían saber” (Blackie Books), ell llibre autobiogràfic de Mark Oliver Everett, també conegut com a E o com el creador de l’univers sonor dels Eels. Per sort Sant Jordi ha vingut a solucionar el problema i actualment estic endinsat llegint el resultat d’una vida caótica redimida per la música, un llibre escrit amb optimisme tot i la tragèdia que s’amaga darrera la vida de Mark Everett.

Per cert, la foto que obre aquest post és una de les que sens dubte posaria en un rànquing personal de les fotos que estic més orgullós, feliç i content d’haver fet.

 

Ciutat podrida ens portes la nit i la por, ara que ets adormida els carrers són plens de foc

Oficial Matute, sala KGB (Barcelona), 28 de setembre de 1990

Avui serà una nit per recordar, ens ho passarem bé, riurem molt i la part baixa de les Rambles cremarà quan soni “Ciutat Podrida”.  Una d’aquestes nits que guararem en la memòria. En Morfi diu que aquest serà el darrer concert de La Banda Trapera del Rio, que aquesta vegada ja és definitiu…
Però passi el que passi i sigui com sigui, aquesta nit tots trobarem a faltar al Tio Modes i la seva guitarra.
Va per tu, mestre!

Shake Your Money Maker

The Black Crowes, sala Zeleste (Barcelona), 6 de desembre de 1992

El post d’avui està dedicat a Enric Rivero Armengol, autor del comentari número 1.000 de Rockviu. Aquí tens una foto del primer cop que van venir a tocar a Barcelona per presentar el segon disc “The Southern Harmony And Musical Companion”.

El que més greu en sap d’aquest concert no és que el revelatge del rodet sigui de jutjat de guàrdia (vist, es clar amb la distància de 18 anys) i que de 96 fotos que vaig tirar només es puguin aprofitar  tres o quarte. No, el que em sap més greu és no haver estat a l’aguait amb la càmera quan el grup en acabada l’actuació els germans Robinson van decidir fer un darrer bis pujats a la furgoneta de la gira. I jo encara estava dins la sala apurant la darrera cervesa.

L’infern

Nine Inch Nails, sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de juny de 2005
 

Ningú que hi vagi ser oblidarà mai aquell concert. L’infern es va
instal·lar a la sala Razzmatazz una nit en que van conjugar-se l’ovebooking, la fallada de l’aire condicionat i el rock en el seu estat més extrem.

Una temperatura que va superar tots els màxims imaginables i amb una humitat relativa del 150%. Però ningú es va moure de lloc a no ser que fos per treure’s totes les peces de roba possibles o anar a la barra o al ban per llençar-se qualsevol líquic al cap (l’aigua es va convertir en un bé de primera necessitat): Trent Reznor estava signant l’actuació més memorable que ha fer a Barcelona.

Paraules amb sabor

Brighton 64, sala Studio 54 (Barcelona), 27 de febrer de 1987

Aquest dies estic absolutament enganxat en la lectura de “Pista Lliure” (Pagés Editors), la primera novel·la d’Albert Gil. Mods, concerts, drogues, música escrit de manera coral. Molt recomanable. I ja que hi som recordem als Brighton 64 al moment clau de la seva trajectòria, quan eren al banda de “La casa de la bomba”…
  

Non Stop Festival

Nacho Campillo, Sot del Migdia (Barcelona), 21 de juny de 1996

Hi ha nits que passen a la història. Algunes per bons motius, d’altres per resultar total i absolutament desastrossas. El que sempre he tingut clar que em vaig equivocar al no comprar la samarreta del festival que no va interessar a ningú (bé, a 89 espectadors): el Non Stop Festival.

Es va anunciar com un festival Non Stop de 34 hores entre els dies 21 i 23 de juny, amb un cartell que no te l’acabaves (de Marc Parrot a Sopa de Cabra, passant per Paul Carrack o David Byrne, ininterrompudament en dos escenaris) i tots els serveis possibles en un festival urbà. El dia abans en una roda de premsa triomfant els organitzadors parlàven de 8.000 entrades anticipades venudes.

El dia del concert vaig arribar amb la moto i em vaig adonar que hi havia més moviment al veí cementiri de Montjuïc que no pas al Sot, on aconsegueixo aparcar sense cap problema a la porta. Fora no hi ha ningú, ni fent botellada a la porta, ni comprant entrades… però la organització sembla que funciona, hi ha gent de seguretat a les portes i sona algun soroll dins del recinte, sembla que Los Rebeldes ja estan tocant. Quan entro em trobo l’inmensa esplanada completament buida, allà no hi ha ni dèu, només un bon grapat de periodistes i unes decenes d’espectadors despistats amb cara de mala llet i d’haver fotut la pota. Fins i tot n’hi ha algún amb cara de incredulitat que porta el sac de dormir a sobre disposat a passar tota una nit de concerts.

Del cartell només va tocar un grup de Sarajevo anomenta Konvoi i Los Rebeldes. Els organitzadors van fer passejar a David Byrne pel recinte, però el fracàs estava més que cantat. Nacho Campillo (exTam Tam Go!) ho va intentar, però ho va deixar còrrer no sense que jo abans li fes alguna foto… allò no hi havia qui ho salvés. Les barres eren plenes de bidons de cervesa que mai s’obririen. En un xiringuito n’hi havia un que llençava decenes de xoriços a les brasses per fer entrepans que ningú es menjaria. Què en farien de tants xoripans?