Kiss, Palau d’Esports (Barcelona), 30 de juny de 1997
Article de Jaume Vidal publicat a El Punt / Avui el dia 4 d’agost de 2010
Els monstres del rock
El
fotògraf i cronista musical Xavier Mercadé publica un llibre d’imatges
que exhibeix la cara més esperpèntica i ‘freaky’ de l’escena del ‘rock
and roll’
04/08/10 10:00 –
Barcelona –
// <![CDATA[
var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy87767 = 'jvidal' + '@';
addy87767 = addy87767 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text87767 = 'Jaume Vidal';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text87767 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
Jaume Vidal
// <![CDATA[
document.write( '‘ );
// ]]>
email protegit
// <![CDATA[
document.write( '’ );
// ]]>
La llegenda diu que els músics del grup Lordi són encara més lletjos sense màscara
Ho diu ben clar la contraportada del llibre Freaks. La cara oculta del rock
(Quarentena Ediciones), del fotògraf i cronista musical Xavier Mercadé:
“Quan Little Richard, amb el seu cabell ple de gomina i un peu damunt
el piano, va xisclar «Awopbopalooboop Alopbamboom» la història de l’espectacle va trontollar i va avisar que el rock and roll era perillós, malaltís i salvatge”.
I
així ha estat. Fins i tot els bons xicots del grup Beach Boys, que la
indústria va voler presentar com la part amable del rock, van trencar
les normes. El rock no seria el rock sense posar en qüestió el bon gust
establert. Quan els Beatles encara sortien a l’escenari amb corbata i
ben planxats provocaven urticària als benpensants que consideraven que
els nois de Liverpool portaven els cabells massa llargs.
De fet, aleshores, la cosa acabava de començar i encara arribaria l’estètica pollosa del hippisme; la contundència del cuir del heavy metal, l’ambivalència estrafolària del glam rock i el salvatgisme estripat del punk.
Cal afegir-hi els pentinats crespats dels nous romàntics i totes les
noves actualitzacions dels corrents anteriors. El rock, com a màxima
representació de l’espectacle popular del nostre temps, ha fet poesia de
l’esperpent provocatiu.
Xavier Mercadé, que com a professional ha
resseguit el món dels concerts des de finals dels anys vuitanta fins a
l’actualitat, s’ha trobat amb un bon grapat de músics que a més de la
seva música lliuren al seu públic el deliri visual d’una estètica i una
actitud provocadora, que fa bona l’expressió de “circ del rock” quan es
tracta de definir l’entorn de la música moderna.
Així, entre els fotografiats per Mercadé hi trobem clàssics com ara Kiss, amb la seva estètica de comic book,
i Alice Cooper, pare de la incorporació del sang i fetge al muntatge
estètic del rock. La conversió de l’escenari en un cadafal va engrescar
per aquest camí moltes generacions de freakies musicals com ara els eurovisius Lordi, de look extret de les vinyetes de La cosa del Pantano i dels qui la llegenda diu que encara són més lletjos quan es treuen les màscares.
Les
fotografies van acompanyades d’un petit text, també de Mercadé, escrit
en clau irònica i que posa una mica de distància entre els retratats i
el fotògraf, tot i la passió que sent l’autor per tots els aspectes que
envolten l’univers del rock.
Mercadé ha catalogat els freakies del rock segons unes divisions que també destil·len freakisme: a “El meu promès es deia Ramon” hi trobem la sexualitat transfronterera de Boy George, Rufus Wainwright, Falete i Josmar –És superfort–.
Per “Companys del metall” hi desfilen Marilyn Mason, Judas Priest i
Wasp. A l’apartat “Els reis del glam” ha convidat, entre d’altres, Devo,
Nina Hagen i Grace Jones.
De les 8.000 referències fotogràfiques que té Mercadé, al llibre Freaks. La cara oculta del rock
n’ofereix 192 de 130 artistes. Només una foto no és seva, tot i que
n’és un dels protagonistes: Mercadé al costat del líder de Monotonix.
T’ha
agradat aquesta entrada? A què esperes doncs per votar-la als Premis
Blocs Catalunya! (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).
Com que lo de “Sound” es va acabar ràpid era qüestió d’anar buscant una alternativa per anar aconseguint acreditacions i aquesta va sorgir des de la revista “Boogie” de Madrid. La forma de treballar era simple: correu ordinari per enviar les fotos i, amb una mica de sort, un fax per enviar la crònica. Una revista que va funcionar perfectament (pagaven i tot!) mentre era quinzenal i que es va fotre la gran hòstia quan va canviar el format i van decidir fer-la setmanal.
