CAMILO TORRES RESTREPO: EL SACERDOT GUERRILLER

Mural a la Universitat Nacional de Bogotá

Mural a la Universitat Nacional de Bogotá

Fa dues setmanes vaig poder estar present als actes de record i memòria del 50è aniversari de la mort en combat de l’ex- capellà Camilo Torres a la Universitat Nacional de Bogotà, i fa 15 dies vaig poder gaudir dels actes d’homenatge que se li feia a la calorosa i conflictiva Barrancabermeja, capital de lluites històriques d’aquesta Colòmbia rebel. Malauradament la caravana del diumenge de fa 15 dies no va poder arribar a Patio Cemento, el lloc on va ser abatut ara fa 50 anys, en un combat entre l’exèrcit colombià i la guerrilla del Ejército de Liberación Nacional (ELN). Diferents obstacles a la carretera, com troncs i cotxes posats en forma de barricada van interrompre la comitiva de diferents autocars que ens dirigíem cap al lloc on va ser mort en combat en Camilo. A més, alguns homes i dones dels indrets i poblets del voltant van sortir també al pas de la comitiva a crits de “fuera guerrilleros”, agitats per un paramilitarisme i una extrema dreta molt actives durant aquests dies. Finalment, els membres de la comitiva no vam poder arribar al lloc on va caure mort i abatut, però es va fer un digne homenatge i una missa amb el sacerdot Javier Giraldo, a peu mateix del lloc límit on vam poder arribar, no sense dificultats, ja que els combats intermitents i les jornades de lluita que l’ELN havia promogut, posaven més pals a les rodes. El dia abans, hi havia hagut actes i homenatges diversos a la memòria del que és aquí a Colòmbia un mite i un home llegendari de l’esquerra colombiana.

Camilo Torres va ser un sacerdot catòlic colombià, pioner de la Teologia de l’Alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia de Colòmbia i membre i comandant del grup guerriller Exercit d’Alliberament Nacional (ELN). Durant la seva vida va promoure el diàleg i sincretisme entre marxisme i catolicisme.

Camilo va ser també el pare del Front Unit del Poble, una veritable aliança de diferents sectors socials i populars que es va configurar com una oposició des de baix i l’esquerra al bipartidisme dels partits conservador i liberal, amb un èxit considerable. Vestit de sotana llarga negra, omplia places i parcs amb els seus mítings en favor del canvi social. Afirmant públicament frases com “si Jesús visqués, seria guerriller” o “l’oligarquia colombiana te dues opcions; deixar el poder per al poble de forma pacífica, o de forma violenta, per això, ha de triar i  ja”. I va triar la segona opció, i el sacerdot revolucionari en veure que començava a rebre amenaces i pensar que podia tenir el mateix final que el líder liberal revolucionari d’en Gaitán, qui va morir assassinat, va anar-se’n a les muntanyes i va començar a lluitar a les files del naixent Exercit d’Alliberament Nacional (ELN).

Cartell de l'ELN en rècord de Camilo

Cartell de l’ELN en record de Camilo

Camilo, en definitiva, va representar el naixement d’una altra església, d’una església de base, d’arrel popular, que propugnava la transformació social i s’allunyava dels seus covards i punyents privilegis, una església que alhora lluitava amb el moviment popular per aconseguir aquests canvis socials. No en va, a la mateixa Colòmbia, dos anys després de la seva mort en combat naixia a Medellín, el Concili Vaticà II, amb l’anomenada Teologia de l’Alliberament. El sacrifici de Camilo Torres havia mogut molts cristians cap a una posició de lluita pel canvi social. Més tard vindrien els sacerdots bascos i belgues que integrarien massivament les files de la guerrilla salvadorenya del FMLN, i els famosos germans Cardenal, sacerdots tots dos, a la Nicaragua Sandinista. Un d’ells, el Fernando Cardenal, mort fa pocs dies i qui fou Ministre de Cultura d’aquell increïble govern revolucionari que va fer una revolució social al país de Sandino, com poques vegades a la historia s’ha vist i que va enamorar mig món i tota una generació.

Recordo ara fa 3 anys, en el meu darrer viatge a Colòmbia, com sortint de la comunitat de Pau i en Resistència de San Jose de Apartado, a la frontera amb Panamà, el sacerdot colombià Javier Giraldo, un dels màxims exponents actuals d’aquesta altra església, davant la mirada odiosa dels militars de la Brigada XVII, feia una cerimònia en un petit turó a tres joves de la comunitat que no havien pogut aguantar el terror de l’exèrcit i els seus sicaris paramilitars i van acabar integrant-se a les files del V Front de les FARC que opera a la zona. Malauradament, una tarda fosca i tenebrosa, l’exèrcit els va fer una emboscada i allà mateix els va matar, sense judici previ, sense poder desenfundar les seves armes en defensa pròpia. Per molta gent, podrien ser terroristes, però per la gent de la zona i pel mateix sacerdot que oficiava la missa de record, van ser joves valents que de manera encertada o no, van decidir combatre amb tota la seva força a la injustícia i a l’opressió que viuen els camperols de la zona.

Camilo, com tants altres sacerdots que han vingut després ens recorden el compromís d’una església de base d’arrel popular, que viu entre els pobres i que lluita pels pobres. Segurament en una societat que cada cop és més ecumènica, la Teologia de l’Alliberament de l’església catòlica perd part del seu sentit, ja que cal reconfigurar la seva idea i fer-la accessible al conjunt de les religions i sentiments religiosos i de fe que diferents persones i societats poden tenir, però tanmateix, marca un abans i un després en la història d’opulència i de pactes amb dictadures i governs repressius que ha tingut l’església catòlica al llarg de la història.

Els sacerdots obrers i la seva teologia de l’alliberament també van arribar a casa nostra i al conjunt de la vella Europa, tot i que malauradament no ha tingut el paper que a l’Amèrica Llatina ha desenvolupat en el transcurs dels darrers 50 anys, especialment durant aquells durs anys 80’s i 90’s.

Recordant els Països Catalans, penso en que nosaltres també vam tenir el nostre propi Camilo en la increïble figura d’en Lluís Maria Xirinacs, el Xiri, com l’anomenaven molts va ser el nostre sacerdot guerriller. Alhora que també recordo al nostre estimat Pere Casaldàliga, un dels màxims portaveus del que queda  d’aquella Teologia de l’Alliberament i qui des del Brasil, porta més de 40 anys lluitant per la tan anhelada justícia social. I és que malgrat el feixisme reaccionari que ha acompanyat sovint l’església al llarg de la història, també hi ha hagut creients que fidels als seus postulats religiosos, han fet de la seva vida, una lluita constant contra l’opressió i la pobresa.

 

Publicat dins de General | 2 comentaris

PABLO MOLANO ROMERO: CREADOR DE SOMNIS I UTOPIES

Company del Pablo a l'Ateneu la Torna

Companys del Pablo a l’Ateneu la Torna

La imatge del Pablo pels carrers de Barcelona

La imatge del Pablo pels carrers de Barcelona

Com algunes ja sabreu aquesta setmana ha mort el Pablo Molano, el Pablito, el fill de la Clarita de Maloka y de mujeres pa’lante.

Moltes hem compartit lluites i somnis amb la Clarita i el seu fill, el Pablo, moltes brigadistes que hem anat i vingut de la pàtria gran llatinoamericana i d’aquell increïble país que és Colòmbia; una escola de lluita, resistència i també, malauradament, de terror, paramilitarisme i terrorisme d’estat. Així van arribar el Pablito i la Clarita després del seu pas per Cuba, i de la solidaritat expressa del govern cubà que sabia molt bé quins eren els seus orígens familiars de lluita i rebel·lió. No en va, la Clarita era filla d’un important dirigent del partit comunista de Colòmbia i sobretot, neboda, amiga, i confident, d’en Jaime Bateman, el gran líder i comandant de la guerrilla del M-19. La primera guerrilla postmoderna d’Amèrica Llatina que segurament va tenir més de zapatisme que no pas de marxisme-leninisme, en uns anys 80’s on l’esquerra armada o no, tan se val, era vertical i dogmàtica. La Clarita, va ser amiga personal del “Flaco”, tal i com la gent anomenava al gran comandant del M-19, aquell líder “costeño”, bromista, rebel i sempre amb un somriure als llavis que en la versió colombiana de Roque Dalton, creia que una revolució sense humor no era una revolució. La Clara sempre va tenir present els seus orígens i aquí es va vincular socialment i políticament a construir plataformes de suport social i polític a la lluita del seu país d’origen i moltes la vam conèixer llavors; amb la seva empenta, el seu carisma i el seu somriure sempre present. El col·lectiu Maloka, IPO, mujeres pa’lante, entre d’altres, són espais alliberats i autogestionats que moltes hem compartit amb la nostra estimada Clarita. Arran d’aquests somnis, d’aquests anhels d’anada i tornada des de la terra de Bolívar fins als Països Catalans, moltes vam anar coneixent el Pablito que al costat de sa mare va anar creixent i esdevenint un jove, triplement rebel, com la seva mare, com el seu pare, que va patir anys de presó i repressió, com el seu tiet, el gran revolucionari del “Flaco”, el primer comandant de la guerrilla del M-19…  i com ell, sempre duia el somriure rebel, present i solidari en totes les lluites que va participar. Llibertari, anarquista, combatent autònom, dels bons, dels més bons, dels imprescindibles, el Pablo era l’ànima i cor de l’Ateneu cooperatiu llibertari de la Base, però des de feia anys participava activament en molts dels espais alliberats i autogestionats de la ciutat de Barcelona, líder estudiantil i portaveu de les lluites contra el pla Bolonya i contra la privatització de la universitat pública catalana, va estar vinculat activament a les assemblees indignades de la Barcelona rebel, a l’Espai Magdalenes, Okupem les ones, el Moviment del 25, la Universitat Lliure de la Rimaia, la creació del col·lectiu Rereguarda i en okupacions diverses a la ciutat de Barcelona, …el Pablo, el fill de la Clara, com moltes el coneixíem, va ser sempre un jove fidel a la lluita dels nostres carrers i portaveu sempre dels nostres somnis.

Cartell manifestació pel comiat del Pablo

Cartell manifestació pel comiat del Pablo

 

En homenatge al Pablo

En homenatge al Pablo

Aquesta setmana que sembla que tot són homenatges a l’antiga presidenta d’Omnium Cultural, la Muriel Casals, moltes recordem també al Pablo, un autèntic activista i lluitador social que des de baix a l’esquerra ha ajudat a construir poder popular des dels nostres carrers. Sense tenir res en contra amb la Muriel, a qui no vaig conèixer mai personalment i qui segurament ha estat la millor presidenta d’Omnium Cultural, crec que l’única que ha tingut una mínima consciència social i que no ve del món empresarial, algun dia, espero que aviat, el nostre parlament haurà d’homenatjar també personatges com el Pablo i no pas presidents d’institucions com Omnium que per a qui no ho recordi és una institució creada per 2 empresaris falangistes que van fugir de Barcelona a Burgos en plena guerra civil, i que van donar milions i milions al cop d’estat feixista d’en Franco, un empresari corrupte i mafiós,  com el Carulla, i un quart personatge anomenat Luis Millet, pare del millor estafador i corrupte que ha tingut la Catalunya contemporània, i ja se sap que la millor escola és la de casa.

L’homenatge, record, i memòria del Pablo no sortirà a tv3, ni al diari Ara, ni a Vilaweb, segurament ell tampoc ho hauria volgut, però a dia d’avui, quan es parla d’un nou país, d’un camí incert cap a Ítaca que emprenem de forma col·lectiva, quan parlem d’independències múltiples, el seu record, la seva memòria, la seva lluita, i sobretot el seu passat a Colòmbia amb el seu pas per Cuba, els seus orígens familiars, i molt especialment el seu creixement i arrelament entre nosaltres, els nostres carrers i les lluites de totes, cal que tinguem sempre present, a ell, a la Clarita, i a totes les que ens van precedir i ja no hi són físicament, perquè en el seu record hi ha la lluita permanent de moltes generacions d’aquí i d’arreu. I recordant el cantautor veneçolà Alí Primera, tenir sempre en ment, que els que moren per la vida no poden anomenar-se morts i sempre viuen entre nosaltres.

pablo 4

 

Descansa en Pau creador de somnis i utopies,

 

Bogotà 19 de febrer del 2016.

Robert Morral.

https://directa.cat/homenatge-pablo-molano

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Des de Colòmbia, passant per l’Havana: última ronda de converses per un acord definitiu entre les FARC-EP i l’Estat Colombià

Mural polític dels companys de Prensa Alternativa

Mural polític dels companys de Prensa Alternativa

Feia tan sols 15 dies que havia estat jugant amb la petita Natalia dintre de la mateixa cooperativa de la comunitat, mentre que son pare venia l’excedent de cacau que portava de Mulatos, el seu lloc d’origen, situat al mateix cor de la conflictiva Serralada d’Abibe, prop de la frontera amb Panamà; una de les zones més minades de Colòmbia i on la guerra ha estat una cruda realitat els darrers 20 anys. Bolívar, el pare de la Natalia, era un dels pocs camperols resistents que no havien volgut desplaçar-se de la zona alta de la muntanya, per això, l’havien fet líder i portaveu de la zona humanitària de Mulatos. I allà resistia en una zona molt fèrtil i apreciada pels camperols, però alhora d’alta inestabilitat, amb moltes mines i molts combats, entre el 5è front de les FARC i els militars-paramilitars de l’Estat colombià. Dues setmanes abans, la guerrilla, en una emboscada, havia matat més de 20 militars i s’esperava de forma imminent una represàlia de l’exèrcit i els seus paramilitars contra la insurgència. Però malauradament va tornar a passar la història trista i tràgica de les darreres dècades de conflicte armat d’aquest país, i una vegada més, en els següents operatius militars-paramilitars qui va rebre no va ser la guerrilla sinó les comunitats camperoles de la serralada, considerades per l’exèrcit colombià com la base social de les FARC. I aquell fatídic 21 de febrer del 2005 va tornar a succeir, era una massacre anunciada. I 4 menors i 4 adults, dues famílies senceres, van ser assassinades i tallades a trossets pels militars-paramilitars. Entre les quals hi havia la Natalia i son pare.

Recordo la petita Natalia com si encara la tingués davant meu. Era una nena de tan sols 6 anys, de pell bruna, ulls grans i negres, amb un esponjós cabell ondulat castany, eixerida i juganera; una nena plena de vida i tendresa. Jugant, vam intercanviar unes paraules i la vaig tenir a la meva falda una estoneta mentre el seu pare preparava el cavall per tornar a pujar cap a Mulatos. Tant jo com el meu company anglès de l’ONG internacional, els vam acomiadar avisant-los de que vigilessin, ja que hi havia molts operatius militars a la zona. En aquell moment, ja feia 6 mesos del meu any de brigadista com acompanyant internacional per una ONG de Drets Humans, fent acompanyament de protecció i dissuasió a comunitats camperoles, indígenes i afro-colombianes que es trobaven en zona de conflicte armat i altament amenaçades. Unes comunitats organitzades de forma comunitària i cooperativa, anomenades Comunitats de Pau i en Resistència, perquè es negaven a desplaçar-se dels seus llocs d’origen i resistien de forma valenta, alhora que es negaven, malgrat la pressió de la guerrilla i de militars-paramilitars, a involucrar-se en la guerra colombiana. Només per això, la comunitat de pau i en resistència de San Jose de Apartadó que em trobava acompanyant havia ja patit un 20% d’extermini de la seva població, amb més de 200 assassinats. Un 80% d’assassinats comesos per part de militars-paramilitars i l’altra 20% per part de la guerrilla, que si bé respectava més la població civil camperola, en un principi no va entendre l’ideari d’aquestes comunitats en la seva lògica bel·licista i també va cometre alguns assassinats selectius contra elles.

Colòmbia, malauradament, pateix des de fa anys la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental. És el segon país del món en desplaçats interns a causa de la guerra, amb més de 5 milions de persones que deixen la seva llar, fugint de la violència i ha patit centenars de milers de morts els darrers anys a causa del conflicte armat més antic del planeta, amb més morts per any que no pas durant tota la dictadura de Pinochet o Videla; és el quart país del món amb mines antipersones; té milers de nens soldat i hi ha més sindicalistes assassinats a Colòmbia que no pas a la resta del món sencer; i és malgrat les positives xifres de creixement econòmic, el país més desigual de Llatinoamèrica i un dels més desiguals del planeta amb la segona concentració de terra o gran latifundi més important del món. Un país marcat per la guerra i la violència des del seu naixement, i que alberga actualment dintre del seu territori la guerrilla o exèrcit armat d’oposició més antic i un dels més nombrosos del planeta; les FARC-EP, (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia- Ejército del Pueblo) amb uns 10.000 homes i dones alçats en armes en forma d’exèrcit popular a més d’uns altres milers de milicians confosos entre la població civil, lluitant tots ells contra l’Estat. Una guerrilla que cal recordar, malgrat les violacions al DIH i algunes accions armades indiscriminades, té una connotació clarament política i de transformació social, especialment del camp, i que sorgeix l’any 1964, com a oposició i resistència de camperols i liberals contra les massacres i assassinats dels exèrcits privats conservadors o grups paramilitars contra tota oposició política. Una guerrilla que va intentar deixar la lluita armada durant la dècada dels 80, en el que era el primer intent de procés de pau seriós, creant un projecte social i polític d’Unitat Popular, anomenat “Unión Patriótica” (UP). Però la Unió Patriòtica va ser exterminada literalment i uns 5.000 membres d’aquest projecte polític transformador varen ser assassinats pel paramilitarisme i el mateix terrorisme d’Estat; regidors, diputats i fins a 3 líders presidencials varen ser assassinats a sang freda. Imaginem-nos per exemple que a l’Estat Espanyol, amb una població semblant a la colombiana, uns 45 milions de persones, un dels tres partits d’àmbit estatal PP, PSOE o IU, hagués patit uns 5.000 assassinats de llur militància, us imagineu la barbàrie? Alhora que cal denunciar que el 97% d’aquests assassinats es troben amb total impunitat, sense que ningú pagui penes de presó per la mort d’aquests 5.000 colombians. Un genocidi en tota regla de l’esquerra colombiana més combativa, fins i tot reconegut per les mateixes Nacions Unides i que va fer refermar la lluita armada i la idea de prendre el poder per les armes de la principal guerrilla colombiana. Però la guerra és molt dura i després de milers i milers de morts, i de la impossibilitat de cap dels dos bàndols de poder guanyar, sembla que per fi les dues parts arribaran a negociar una solució dialogada i pacífica al conflicte armat que dessagna aquest increïble país des de fa dècades.  Just avui comença un nou cicle de negociacions a l’Havana que ja ha de ser el definitiu i el darrer punt de l’agenda de les converses de Pau, i les mateixes NNUU van emetre una resolució fa pocs dies de que durant aquest mes de febrer arribaran al país per verificar la treva bilateral i definitiva entre les unitats de la guerrilla de les FARC-EP i l’exèrcit colombià. a més de l’abandonament que no pas entrega, de les armes de la insurgència. Segurament aquest fet no portara la tan desitjada Pau a Colombia, perquè la pau no és absència de violència armada, sinó justícia social  i política per als pobles i per a la seva gent. Durant els anys 90 i encara avui, els països Centreamericans després de signar els processos de pau, sobretot al Salvador i Guatemala van tenir encara els següents anys quotes d’assassinats i de morts semblants als pitjors anys de la guerra. La pau és un camí sovint molt llarg, massa llarg. Tanmateix, el que és més important per a la construcció d’una pau estable és el fet de poder donar garanties plenes per de participació política a la guerrilla en un país on la vida d’un dirigent sindical o dels moviments socials, no val ni la bala que el mata. La insurgència ja fa més de 3 anys que esta preparant juntament amb una bona part del moviment social i  l’esquerra colombiana una nova plataforma política de lluita: la Marxa Patriòtica. Un moviment que va néixer durant el 2012 i on l’esquerra independentista catalana, de la mà de la CUP, va ser-hi convidada i hi va ser present en el seu primer acte. Una plataforma de lluita social i política que vol representar la Unitat Popular combativa i transformadora de l’esquerra colombiana i que des dels Països Catalans hem d’acompanyar per a que no torni a succeir la historia tràgica de la UP, ja que malauradament durants aquests 3 anys i mig, 85 companys de la Marxa ja han estat assassinats pel paramilitarisme. Tan sols durant l’any passat més de 70 defensors de ddhh van ser assassinats per la lacra del narco-paramilitarisme que encara esquitxa bona part de la societat colombiana.

Mural de les FARC-EP a zona alliberada

Mural de les FARC-EP a zona alliberada

Però si malgrat els entrebancs existents que hi hauran, les converses de pau arriben a bon port, serà una sorpresa observar què passa amb la Colòmbia post-conflicte: podrà la guerrilla arribar al poder per la via de les urnes com ho ha fet el FMLN al Salvador, desprès de 18 anys de l’abandonament de la lluita armada, o succeirà com a Guatemala on l’antiga guerrilla de la URNG no treu ni el 3% dels vots? La guerrilla colombiana, cal dir-ho també, ha comès greus errors en algunes zones del país; la lògica de la guerra és molt dura… i sovint amb conflictes tan i tan llargs en el temps, el mitjà de la violència i de lluita armada que els mateixos jesuïtes d’El Salvador van acabar justificant per aconseguir una desitjada justícia social i política, acaba esdevenint una finalitat en sí mateixa, i s’acaben cometent alguns errors fatals i irreparables. La guerrilla ha de tornar a respectar l’autonomia de les comunitats indígenes i camperoles, fora de la lògica militarista, i apostar pels principis del seu ideari fundacional de justícia social i reforma agrària, a més d’entendre i practicar un nou llenguatge urbà sovint llunyà de les seves zones rurals de control. I a dia d’avui,  la guerrilla de les FARC sembla que ha entès una bona part del missatge i està fent un gran esforç per esdevenir solament, el que l’Estat colombià no li va deixar mai ser a causa del terrorisme d’Estat, una organització política des de la legalitat. Pero hi hauran garanties aquesta vegada?

Per una Pau amb Justícia Social, de les companyes de Prensa Alternativa

Per una Pau amb Justícia Social, de les companyes de Prensa Alternativa

En el rècord de la meva memòria em ve el cap la petita Natalia i el meu amic i líder i portàveu de la comunitat de camperols de San Jose de Apartadó, Luis Eduardo Guerra. Un home increïble, d’unes clares i fermes conviccions polítiques en favor de la pau amb justícia social… un dels últims membres de la UP a la zona i un camperol que amb prou feines podia escriure correctament sense faltes ortogràfiques, però que donava una lliçó magistral sobre política, coherència i dignitat a qualsevol llicenciat de la millor universitat europea. Un home que vaig acompanyar els darrers 3 mesos de la seva vida, però que fatídicament fou assassinat i tallat a trossets a cops de matxet per militars-paramilitars, juntament amb el seu fill i la seva companya. Però els assassins no en van tenir prou, que 2 hores mes tard en el mateix operatiu militar-paramilitar assassinaren també el Bolívar, la seva dona, l’Alejandro i els fills de la parella: la petita Natalia, de nomes 6 anys i el seu germanet, el petit Santiago, de tan sols 18 mesos. Tots varen ser degollats i tallats a trossets… una imatge que tinc gravada a les entranyes de la memòria, perquè vaig haver de ser present en el procés d’exhumació acompanyant i donant cobertura i seguretat internacional als advocats i membres de la comunitat presents en el procés d’exhumació,… malauradament, per ells la possible pau arriba massa tard, però per ells i perquè la seva mort no sigui en va, la pau ha de ser en majúscules: PAU AMB JUSTÍCIA SOCIAL.

Mural per la Pau a Bogotá

Mural per la Pau a Bogotá

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les militants de la CUP fa molt de temps que anem a Veneçuela, i què?

Mural al barri de la Vega: Caracas

Mural al barri de la Vega: Caracas

 

Durant aquesta setmana passada Antena 3 va crear un muntatge mediàtic a la companya Anna Gabriel per suposadament mirar de desprestigiar la CUP; un reportatge digne de la millor demagògia i escombraria periodística. Una “faena” realitzada per uns periodistes que treballen per la televisió de la família d’aquell José Manuel Lara Hernández que va entrar a Barcelona aquell fatídic mes de gener de l’any 1939, com a capità de la legió espanyola i d’un exèrcit feixista que va afusellar milers i milers de persones innocents i va practicar un terror generalitzat. Un personatge que va participar activament en la repressió política a Catalunya, i esdevingué el cap del Sindicato Vertical de Artes Gráficas, lloc des del qual va aconseguir bastir el seu imperi editorial, amb acusacions d’haver abusat del seu càrrec per aconseguir matèries primeres d’altres editorials. D’aquest terror envers la població catalana i la conseqüent repressió assassina franquista prové l’imperi del grup Planeta, principal soci propietari d’Antena 3.

Cal sempre recordar d’on venim, per saber qui som i cap a on anem, i Antena 3 i la seva línia editorial sap molt bé quina és la seva procedència, qui són els seus amos i cap a on ha d’anar. Ho explicava el mestre Galeano “En la escuela del mundo al revés” o el mateix Malcom X quan afirmava, “si no anem en compte, els mitjans de comunicació ens faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”.

Però el que no saben els suposats periodistes d’Antena 3 és que les militants de la CUP i la seva base social fa molts anys que anem i venim de Venezuela, i esperem que això continui durant molts més anys. Perquè tal i com ens va ensenyar el Che, “la solidaritat és la tendresa dels pobles”, i en aquest cas, la tendresa del poble treballador català envers  els pobles que lluiten a la pàtria gran Llatinoamericana fa anys i panys que dura i,  durant molts anys durarà. Els nostres més grans ja van ser uns enamorats de la revolució cubana, però molt especialment van enamorar-se d’aquella Nicaragua Sandinista on molts dels nostres pares van estimar una revolució feta per poetes que enviava a les tenebres aquella dictadura dèspota de Somoza. D’altres catalanes van anar al Salvador per fer guanyar, com a Nicaragua, una revolució triumfant, i amb ella que pogués arribar per primer cop el dret a viure dignament del poble salvadoreny, i així va morir per exemple l’Elisenda, militant del Moviment Comunista de Catalunya (MCC), catalana internacionalista, qui va anar a treballar per Metges sense Fronteres al país de Farabundo Martí, però veient la injustícia i les bales assassines que mataven en aquells que intentava guarir, va acabar cantant “dale salvadoreño, que no hay pájaro pequeño” i va vincular-se a la guerrilla del FMLN, per morir assassinada per l’exèrcit en la seva lluita per un món més just, solidari i lliure. A Guatemala també hi van anar moltes catalanes, com la Gabriela Serra, ara diputada de la CUP-CC, qui va ser Brigadista per Brigades Internacionals de Pau i militant també, d’aquell històric MCC; una mare i mestre revolucionària a qui moltes admirem i hem seguit des de la seva convicció internacionalista, i qui va estar fins a dos anys durant els durs anys 80’s, en aquella Guatemala indígena i rebel defensant els drets humans d’aquell militar assassí d’en Rios Montt, el genocida procedent d’aquella escola d’assassins nord-americana de “la Escuela de las Américas” on Videla i Pinochet van ser els millors alumnes.

I uns anys més tard, una nova generació que érem uns marrecs adolescents quan aquell hipòcrita i dictatorial mur de Berlín queia, davant la incredulitat de molts dels nostres pares, vam anar a cercar nous models de lluita, nous models socials, econòmics, polítics que ens il lusionessin per poder creure i lluitar despres per uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes… i moltes vam anar a Xiapes, i vam veure una nova revolució a la pàtria gran llatinoamericana, aquest cop, feta des de baix i a l’esquerra; pels més humils de la terra, per aquella població indígena humiliada i desamparada des de fa més de 500 anys… i ens vam enamorar, com ho havien fet els nostres més grans uns anys abans a Nicaragua, però ara, nosaltres crèiem i ens empapàvem d’un nou concepte polític “el mandar obedeciendo”, i coneixíem el zapatisme i la comandante Ramona i el textos poètics del Subcomandante Marcos i amb ell, apreníem d’en Galeano, el mestre de mestres…

Mural a Kaika-Shi: barri de la Vega

Mural a Kaika-Shi: barri de la Vega

Uns anys més tard, arribaria “Chávez”, i el Xavisme per fer creure per primer cop als “nadie” aquells que com deia Galeano no valen ni la bala que els mata, que la població de les comunes també té dret a l’educació, a la vivenda, a la salut, a la cultura… vam veure i algunes treballar fins i tot, en les “misiones” que es feien en els barris populars i vam aprendre dels errors i encerts d’una Revolució Bolivariana que va treure milions de persones de l’extrema pobresa, va constuir un milió de vivendes, va erradicar la xacra de l’analfabetisme i per primera vegada a la història va donar coberbura sanitària i va erradicar múltiples malalties endèmiques al país caribeny. Venezuela a més, va ser la punta de llança de diferents governs progressistes que per primera vegada posaven per davant conceptes com educació, sanitat, vivenda i cultura per a grans capes de població que per no tenir, no tenien cap tipus de documentació, ni existència legal, perquè ni tan sols comptaven als registres oficials. I moltes militants de la CUP i del conjunt de l’Esquerra Independentista i Anticapitalista hem anat i vingut durant tots aquests darrers anys des de Venezuela, Bolivia, Ecuador, i del conjunt d’aquesta Llatinoamèrica rebel als PPCC, aprenent i desaprenent, dels errors i dels encerts, de la lluita d’uns pobles que durant molts anys han estat sotmesos per la dictadura de la Troika d’un deute impagable i il legitim, amb unes minories privilegiades corruptes que ostentaven el poder de forma dèspotica, i que malgrat imposicions, intents de cops d’estat i guerra econòmica des de l’antiga metròpoli, democraticàment han canviat el seu curs de la història i han deixat de ser vassalls dels mercats, de l’antiga metròpoli colonial, i de les èlits locals corruptes.

I per a nosaltres, aquesta és una escola per aprendre i desaprendre, d’errors i encerts, perquè l’Europa del Capital, de la Troika, del deute il legítim, de les minories extractives que socialitzen les seves pèrdues però privatitzen beneficis és avui aquella Llatinoamèrica de la dècada pèrduda dels 90 abans de que l’onada de canvi aixequés el vol de l’esperança… perquè no volem ser independents del Regne d’Espanya però dependents dels bancs alemanys ni ser vassalls dels mercats financers ni de la senyora Merkel, ni tampoc volem la independència de Grècia, Portugal o Irlanda… volem ser els únics destinataris del nostres somnis. Per això anirem a Venezuela a valorar amb els nostres ulls, sense manipulacions informatives d’antena 3, el que funciona i el que no, així com anirem als altres països de l’Alternativa Bolivariana (ALBA) per ser crítics amb països que són demonitzats, per voler com nosaltres, ser lliures d’imposicions externes, per ser propietaris de la seva llibertat i llur capacitat de decidir el seu futur.

Des de Colòmbia… amb certa recança per no poder estar a casa ara mateix, i després de 7 mesos fora… una abraçada gegant Anna…

Salut!

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Carta a Vilaweb: en defensa de la CUP

Fotografia de Jordi Borras, a l'acte central de la CUP de les eleccions del 27S

Fotografia de Jordi Borras, a l’acte central de la CUP de les eleccions del 27S

Demà tota la premsa sortirà a treure a l’esfera pública els suposats intrínsecs certs o inventats a mitjes, de la negociació que finalment ha dut a tenir nou govern i nou president de la Generalitat, (esperem que l’últim del règim autonòmic) tal i com ja ha fet Vilaweb i d’altres mitjans avui. Tanmateix, quelcom s’ha trencat, i una espurna mesurada de la lluita política i ideològica que s’acosta de com ha de ser aquesta independència ha sortit a la llum. En aquesta lluita la CUP no ha sortit ben parada i és molt, molt injust les crítiques que ha rebut. És injust com alguns mitjans catalans (públics i privats), les xarxes socials i certes organitzacions independentistes apartidistes, han volcat la culpa del no acord fins a l’últim moment, en la CUP, i han realitzat unes crítiques furibundes i injustes que recorden a les dures crítiques de l’espanyolisme més ranci sobre l’esquerra independentista i anticapitalista: espanyols (com si ser espanyol fos un insult?), membres del CNI, radicals bojos antisistema, … però el més dur, i el més repugnant de tot plegat, han estat els insults i les degradacions personals a les companyes militants portàveus de la CUP, en una dosi de masclisme repugnant que malauradament ens deixa entreveure que no tots els mals venen d’Almansa, i de com entre el moviment independentista hi ha també dosis d’autoritarisme excloent.

Demà tot seran elogis per Artur Mas i per Junts x Si, i a la CUP segurament se la seguirà veient com l’esbojerrada força política que quasi ho tira tot per la borda. Tanmateix, en aquest petit país on sovint tenim memòria de peix, caldria recordar quina força política va provocar la realització de la primera consulta independentista que es va fer en la història de l’Estat Espanyol, quina força principal va empènyer a fer-ne les següents, les més de 500, plantant cara als hereus d’aquell Tribunal de Orden Público franquista, quan alguns ho veien una bogeria, o com i per què va ser possible l’exitosa consulta del 9N, i sobretot recordar com la CUP ha ajudat a eixamplar la base independentista des de baix i a l’esquerra, en aquesta dicotomia que algunes ens neguem a dissociar entre justicia social, alliberament de gènere, i llibertat máxima pel nostre poble.

Per aquells que sapiguen i coneguin una mica d’història i defugin de la histèria col lectiva d’aquests dies, estaria bé que valoressin quina força política es troba al conjunt del país, de forma invariable i sense subterfugis, quina única força política defensa i és present en aquell territori que algunes ens entestem a anomenar en la màxima fusteriana: Països Catalans; i a on es troben la majoria d’aquelles militants valentes que passaren anys de presó per ser independentistes durant els ara, sembla que llunyans, anys 90’s.

A la CUP, se l’ha intentat partir en dos, se l’ha insultat i se l’ha denigrat en unes dosis que mai s’havien vist amb cap altre força política catalana, de forma molt injusta i barroera, i tot, perquè legítimament, de forma horitzontal i assembleària en una dosi de radicalitat democràtica mai vista amb cap altre força política al conjunt del sud d’Europa, s’ha negat a subordinar el procés, a una persona, i a un partit esquitxat per la corrupció, i que fins fa 4 dies no era ni independentista, pactava amb el PP i ha estat els darrers 40 anys en una ambigüitat absoluta en la reclamació del dret a l’autodeterminació d’aquest petit país nostre; brandant un nacionalisme sovint folclòric, de sotana i barretina.

Quan alguns independentistes catalans van mirar cap a Escòcia i van valorar el referèndum perdut en aquelles terres germanes, ni el van saber llegir ni van voler fer valoracions polítiques en clau catalana, però el cert és que a l’única circumscripció on es va guanyar a Escòcia va ser a la de Glasgow, on les companyes de l’esquerra independentista escocesa, dintre de la campanya del RIC- Radical Independence Campaign-, l’equivalent a casa nostra de la campanya “Independència per canviar-ho tot”, van saber associar independència d’Escòcia amb radicalitat democràtica, i sobretot justícia social per un país nou i la seva gent. Demà, o ja avui, alguns vanagloriaran a CDC, i el seu representant, Artur Mas, com el salvador de la pàtria o el redemptor d’un gran pacte, però recordem també que Mas va ser mà dreta de Pujol i Conseller en Cap en els pitjors anys de corrupció d’aquest país, que durant 23 anys vam crear un moviment nacionalista català interclassista presidencialista gairebé messiànic associat al catalanisme polític que ha fet molt de mal a Catalunya per tot el que ha comportat i ha provocat la corrupció de la familia Pujol. No tornem a brandar personatges messiànics, ni discursos hegemònics contra una part de l’independentisme sisplau, i valorem l’esforç titànic que ha fet la CUP per acceptar un pacte de govern in extremis dintre de les seves conviccions polítiques ideològiques legítimes, o si més no, tan legítimes com les d’ERC (que per cert no han ni aparegut en els darrers 3 mesos) o les de CDC.

Salut!

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 3 comentaris