En record i homenatge a Guillem Agulló, Sònia, Paco Ponzán i Luís Eduardo Guerra.

Demà tota la premsa sortirà a treure a l’esfera pública els suposats intrínsecs certs o inventats a mitjes, de la negociació que finalment ha dut a tenir nou govern i nou president de la Generalitat, (esperem que l’últim del règim autonòmic) tal i com ja ha fet Vilaweb i d’altres mitjans avui. Tanmateix, quelcom s’ha trencat, i una espurna mesurada de la lluita política i ideològica que s’acosta de com ha de ser aquesta independència ha sortit a la llum. En aquesta lluita la CUP no ha sortit ben parada i és molt, molt injust les crítiques que ha rebut. És injust com alguns mitjans catalans (públics i privats), les xarxes socials i certes organitzacions independentistes apartidistes, han volcat la culpa del no acord fins a l’últim moment, en la CUP, i han realitzat unes crítiques furibundes i injustes que recorden a les dures crítiques de l’espanyolisme més ranci sobre l’esquerra independentista i anticapitalista: espanyols (com si ser espanyol fos un insult?), membres del CNI, radicals bojos antisistema, … però el més dur, i el més repugnant de tot plegat, han estat els insults i les degradacions personals a les companyes militants portàveus de la CUP, en una dosi de masclisme repugnant que malauradament ens deixa entreveure que no tots els mals venen d’Almansa, i de com entre el moviment independentista hi ha també dosis d’autoritarisme excloent.

Demà tot seran elogis per Artur Mas i per Junts x Si, i a la CUP segurament se la seguirà veient com l’esbojerrada força política que quasi ho tira tot per la borda. Tanmateix, en aquest petit país on sovint tenim memòria de peix, caldria recordar quina força política va provocar la realització de la primera consulta independentista que es va fer en la història de l’Estat Espanyol, quina força principal va empènyer a fer-ne les següents, les més de 500, plantant cara als hereus d’aquell Tribunal de Orden Público franquista, quan alguns ho veien una bogeria, o com i per què va ser possible l’exitosa consulta del 9N, i sobretot recordar com la CUP ha ajudat a eixamplar la base independentista des de baix i a l’esquerra, en aquesta dicotomia que algunes ens neguem a dissociar entre justicia social, alliberament de gènere, i llibertat máxima pel nostre poble.

Per aquells que sapiguen i coneguin una mica d’història i defugin de la histèria col lectiva d’aquests dies, estaria bé que valoressin quina força política es troba al conjunt del país, de forma invariable i sense subterfugis, quina única força política defensa i és present en aquell territori que algunes ens entestem a anomenar en la màxima fusteriana: Països Catalans; i a on es troben la majoria d’aquelles militants valentes que passaren anys de presó per ser independentistes durant els ara, sembla que llunyans, anys 90’s.

A la CUP, se l’ha intentat partir en dos, se l’ha insultat i se l’ha denigrat en unes dosis que mai s’havien vist amb cap altre força política catalana, de forma molt injusta i barroera, i tot, perquè legítimament, de forma horitzontal i assembleària en una dosi de radicalitat democràtica mai vista amb cap altre força política al conjunt del sud d’Europa, s’ha negat a subordinar el procés, a una persona, i a un partit esquitxat per la corrupció, i que fins fa 4 dies no era ni independentista, pactava amb el PP i ha estat els darrers 40 anys en una ambigüitat absoluta en la reclamació del dret a l’autodeterminació d’aquest petit país nostre; brandant un nacionalisme sovint folclòric, de sotana i barretina.

Quan alguns independentistes catalans van mirar cap a Escòcia i van valorar el referèndum perdut en aquelles terres germanes, ni el van saber llegir ni van voler fer valoracions polítiques en clau catalana, però el cert és que a l’única circumscripció on es va guanyar a Escòcia va ser a la de Glasgow, on les companyes de l’esquerra independentista escocesa, dintre de la campanya del RIC- Radical Independence Campaign-, l’equivalent a casa nostra de la campanya “Independència per canviar-ho tot”, van saber associar independència d’Escòcia amb radicalitat democràtica, i sobretot justícia social per un país nou i la seva gent. Demà, o ja avui, alguns vanagloriaran a CDC, i el seu representant, Artur Mas, com el salvador de la pàtria o el redemptor d’un gran pacte, però recordem també que Mas va ser mà dreta de Pujol i Conseller en Cap en els pitjors anys de corrupció d’aquest país, que durant 23 anys vam crear un moviment nacionalista català interclassista presidencialista gairebé messiànic associat al catalanisme polític que ha fet molt de mal a Catalunya per tot el que ha comportat i ha provocat la corrupció de la familia Pujol. No tornem a brandar personatges messiànics, ni discursos hegemònics contra una part de l’independentisme sisplau, i valorem l’esforç titànic que ha fet la CUP per acceptar un pacte de govern in extremis dintre de les seves conviccions polítiques ideològiques legítimes, o si més no, tan legítimes com les d’ERC (que per cert no han ni aparegut en els darrers 3 mesos) o les de CDC.

Salut!