En record i homenatge a Guillem Agulló, Sònia, Paco Ponzán i Luís Eduardo Guerra.

Durant aquesta setmana passada Antena 3 va crear un muntatge mediàtic a la companya Anna Gabriel per suposadament mirar de desprestigiar la CUP; un reportatge digne de la millor demagògia i escombraria periodística. Una “faena” realitzada per uns periodistes que treballen per la televisió de la família d’aquell José Manuel Lara Hernández que va entrar a Barcelona aquell fatídic mes de gener de l’any 1939, com a capità de la legió espanyola i d’un exèrcit feixista que va afusellar milers i milers de persones innocents i va practicar un terror generalitzat. Un personatge que va participar activament en la repressió política a Catalunya, i esdevingué el cap del Sindicato Vertical de Artes Gráficas, lloc des del qual va aconseguir bastir el seu imperi editorial, amb acusacions d’haver abusat del seu càrrec per aconseguir matèries primeres d’altres editorials. D’aquest terror envers la població catalana i la conseqüent repressió assassina franquista prové l’imperi del grup Planeta, principal soci propietari d’Antena 3.

Cal sempre recordar d’on venim, per saber qui som i cap a on anem, i Antena 3 i la seva línia editorial sap molt bé quina és la seva procedència, qui són els seus amos i cap a on ha d’anar. Ho explicava el mestre Galeano “En la escuela del mundo al revés” o el mateix Malcom X quan afirmava, “si no anem en compte, els mitjans de comunicació ens faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”.

Però el que no saben els suposats periodistes d’Antena 3 és que les militants de la CUP i la seva base social fa molts anys que anem i venim de Venezuela, i esperem que això continui durant molts més anys. Perquè tal i com ens va ensenyar el Che, “la solidaritat és la tendresa dels pobles”, i en aquest cas, la tendresa del poble treballador català envers  els pobles que lluiten a la pàtria gran Llatinoamericana fa anys i panys que dura i,  durant molts anys durarà. Els nostres més grans ja van ser uns enamorats de la revolució cubana, però molt especialment van enamorar-se d’aquella Nicaragua Sandinista on molts dels nostres pares van estimar una revolució feta per poetes que enviava a les tenebres aquella dictadura dèspota de Somoza. D’altres catalanes van anar al Salvador per fer guanyar, com a Nicaragua, una revolució triumfant, i amb ella que pogués arribar per primer cop el dret a viure dignament del poble salvadoreny, i així va morir per exemple l’Elisenda, militant del Moviment Comunista de Catalunya (MCC), catalana internacionalista, qui va anar a treballar per Metges sense Fronteres al país de Farabundo Martí, però veient la injustícia i les bales assassines que mataven en aquells que intentava guarir, va acabar cantant “dale salvadoreño, que no hay pájaro pequeño” i va vincular-se a la guerrilla del FMLN, per morir assassinada per l’exèrcit en la seva lluita per un món més just, solidari i lliure. A Guatemala també hi van anar moltes catalanes, com la Gabriela Serra, ara diputada de la CUP-CC, qui va ser Brigadista per Brigades Internacionals de Pau i militant també, d’aquell històric MCC; una mare i mestre revolucionària a qui moltes admirem i hem seguit des de la seva convicció internacionalista, i qui va estar fins a dos anys durant els durs anys 80’s, en aquella Guatemala indígena i rebel defensant els drets humans d’aquell militar assassí d’en Rios Montt, el genocida procedent d’aquella escola d’assassins nord-americana de “la Escuela de las Américas” on Videla i Pinochet van ser els millors alumnes.

I uns anys més tard, una nova generació que érem uns marrecs adolescents quan aquell hipòcrita i dictatorial mur de Berlín queia, davant la incredulitat de molts dels nostres pares, vam anar a cercar nous models de lluita, nous models socials, econòmics, polítics que ens il lusionessin per poder creure i lluitar despres per uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes… i moltes vam anar a Xiapes, i vam veure una nova revolució a la pàtria gran llatinoamericana, aquest cop, feta des de baix i a l’esquerra; pels més humils de la terra, per aquella població indígena humiliada i desamparada des de fa més de 500 anys… i ens vam enamorar, com ho havien fet els nostres més grans uns anys abans a Nicaragua, però ara, nosaltres crèiem i ens empapàvem d’un nou concepte polític “el mandar obedeciendo”, i coneixíem el zapatisme i la comandante Ramona i el textos poètics del Subcomandante Marcos i amb ell, apreníem d’en Galeano, el mestre de mestres…

Uns anys més tard, arribaria “Chávez”, i el Xavisme per fer creure per primer cop als “nadie” aquells que com deia Galeano no valen ni la bala que els mata, que la població de les comunes també té dret a l’educació, a la vivenda, a la salut, a la cultura… vam veure i algunes treballar fins i tot, en les “misiones” que es feien en els barris populars i vam aprendre dels errors i encerts d’una Revolució Bolivariana que va treure milions de persones de l’extrema pobresa, va constuir un milió de vivendes, va erradicar la xacra de l’analfabetisme i per primera vegada a la història va donar coberbura sanitària i va erradicar múltiples malalties endèmiques al país caribeny. Venezuela a més, va ser la punta de llança de diferents governs progressistes que per primera vegada posaven per davant conceptes com educació, sanitat, vivenda i cultura per a grans capes de població que per no tenir, no tenien cap tipus de documentació, ni existència legal, perquè ni tan sols comptaven als registres oficials. I moltes militants de la CUP i del conjunt de l’Esquerra Independentista i Anticapitalista hem anat i vingut durant tots aquests darrers anys des de Venezuela, Bolivia, Ecuador, i del conjunt d’aquesta Llatinoamèrica rebel als PPCC, aprenent i desaprenent, dels errors i dels encerts, de la lluita d’uns pobles que durant molts anys han estat sotmesos per la dictadura de la Troika d’un deute impagable i il legitim, amb unes minories privilegiades corruptes que ostentaven el poder de forma dèspotica, i que malgrat imposicions, intents de cops d’estat i guerra econòmica des de l’antiga metròpoli, democraticàment han canviat el seu curs de la història i han deixat de ser vassalls dels mercats, de l’antiga metròpoli colonial, i de les èlits locals corruptes.

I per a nosaltres, aquesta és una escola per aprendre i desaprendre, d’errors i encerts, perquè l’Europa del Capital, de la Troika, del deute il legítim, de les minories extractives que socialitzen les seves pèrdues però privatitzen beneficis és avui aquella Llatinoamèrica de la dècada pèrduda dels 90 abans de que l’onada de canvi aixequés el vol de l’esperança… perquè no volem ser independents del Regne d’Espanya però dependents dels bancs alemanys ni ser vassalls dels mercats financers ni de la senyora Merkel, ni tampoc volem la independència de Grècia, Portugal o Irlanda… volem ser els únics destinataris del nostres somnis. Per això anirem a Venezuela a valorar amb els nostres ulls, sense manipulacions informatives d’antena 3, el que funciona i el que no, així com anirem als altres països de l’Alternativa Bolivariana (ALBA) per ser crítics amb països que són demonitzats, per voler com nosaltres, ser lliures d’imposicions externes, per ser propietaris de la seva llibertat i llur capacitat de decidir el seu futur.

Des de Colòmbia… amb certa recança per no poder estar a casa ara mateix, i després de 7 mesos fora… una abraçada gegant Anna…

Salut!

Demà tota la premsa sortirà a treure a l’esfera pública els suposats intrínsecs certs o inventats a mitjes, de la negociació que finalment ha dut a tenir nou govern i nou president de la Generalitat, (esperem que l’últim del règim autonòmic) tal i com ja ha fet Vilaweb i d’altres mitjans avui. Tanmateix, quelcom s’ha trencat, i una espurna mesurada de la lluita política i ideològica que s’acosta de com ha de ser aquesta independència ha sortit a la llum. En aquesta lluita la CUP no ha sortit ben parada i és molt, molt injust les crítiques que ha rebut. És injust com alguns mitjans catalans (públics i privats), les xarxes socials i certes organitzacions independentistes apartidistes, han volcat la culpa del no acord fins a l’últim moment, en la CUP, i han realitzat unes crítiques furibundes i injustes que recorden a les dures crítiques de l’espanyolisme més ranci sobre l’esquerra independentista i anticapitalista: espanyols (com si ser espanyol fos un insult?), membres del CNI, radicals bojos antisistema, … però el més dur, i el més repugnant de tot plegat, han estat els insults i les degradacions personals a les companyes militants portàveus de la CUP, en una dosi de masclisme repugnant que malauradament ens deixa entreveure que no tots els mals venen d’Almansa, i de com entre el moviment independentista hi ha també dosis d’autoritarisme excloent.

Demà tot seran elogis per Artur Mas i per Junts x Si, i a la CUP segurament se la seguirà veient com l’esbojerrada força política que quasi ho tira tot per la borda. Tanmateix, en aquest petit país on sovint tenim memòria de peix, caldria recordar quina força política va provocar la realització de la primera consulta independentista que es va fer en la història de l’Estat Espanyol, quina força principal va empènyer a fer-ne les següents, les més de 500, plantant cara als hereus d’aquell Tribunal de Orden Público franquista, quan alguns ho veien una bogeria, o com i per què va ser possible l’exitosa consulta del 9N, i sobretot recordar com la CUP ha ajudat a eixamplar la base independentista des de baix i a l’esquerra, en aquesta dicotomia que algunes ens neguem a dissociar entre justicia social, alliberament de gènere, i llibertat máxima pel nostre poble.

Per aquells que sapiguen i coneguin una mica d’història i defugin de la histèria col lectiva d’aquests dies, estaria bé que valoressin quina força política es troba al conjunt del país, de forma invariable i sense subterfugis, quina única força política defensa i és present en aquell territori que algunes ens entestem a anomenar en la màxima fusteriana: Països Catalans; i a on es troben la majoria d’aquelles militants valentes que passaren anys de presó per ser independentistes durant els ara, sembla que llunyans, anys 90’s.

A la CUP, se l’ha intentat partir en dos, se l’ha insultat i se l’ha denigrat en unes dosis que mai s’havien vist amb cap altre força política catalana, de forma molt injusta i barroera, i tot, perquè legítimament, de forma horitzontal i assembleària en una dosi de radicalitat democràtica mai vista amb cap altre força política al conjunt del sud d’Europa, s’ha negat a subordinar el procés, a una persona, i a un partit esquitxat per la corrupció, i que fins fa 4 dies no era ni independentista, pactava amb el PP i ha estat els darrers 40 anys en una ambigüitat absoluta en la reclamació del dret a l’autodeterminació d’aquest petit país nostre; brandant un nacionalisme sovint folclòric, de sotana i barretina.

Quan alguns independentistes catalans van mirar cap a Escòcia i van valorar el referèndum perdut en aquelles terres germanes, ni el van saber llegir ni van voler fer valoracions polítiques en clau catalana, però el cert és que a l’única circumscripció on es va guanyar a Escòcia va ser a la de Glasgow, on les companyes de l’esquerra independentista escocesa, dintre de la campanya del RIC- Radical Independence Campaign-, l’equivalent a casa nostra de la campanya “Independència per canviar-ho tot”, van saber associar independència d’Escòcia amb radicalitat democràtica, i sobretot justícia social per un país nou i la seva gent. Demà, o ja avui, alguns vanagloriaran a CDC, i el seu representant, Artur Mas, com el salvador de la pàtria o el redemptor d’un gran pacte, però recordem també que Mas va ser mà dreta de Pujol i Conseller en Cap en els pitjors anys de corrupció d’aquest país, que durant 23 anys vam crear un moviment nacionalista català interclassista presidencialista gairebé messiànic associat al catalanisme polític que ha fet molt de mal a Catalunya per tot el que ha comportat i ha provocat la corrupció de la familia Pujol. No tornem a brandar personatges messiànics, ni discursos hegemònics contra una part de l’independentisme sisplau, i valorem l’esforç titànic que ha fet la CUP per acceptar un pacte de govern in extremis dintre de les seves conviccions polítiques ideològiques legítimes, o si més no, tan legítimes com les d’ERC (que per cert no han ni aparegut en els darrers 3 mesos) o les de CDC.

Salut!