Parlem de somnis

captura-de-pantalla-2014-11-01-a-les-19.53.38-304398

Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que il·lusionin, que ens facin somniar, que donin (i ens donin) esperança.

Durant anys, fins i tot dècades, un dels projectes col·lectius que ens ha fet somniar a molta gent ha estat, precisament, el de la construcció europea (quina millor manera de superar anys de guerres, sang i destrucció que amb un projecte comú, amb objectius compartits i destins entrelligats?)

Però avui aquell somni ha quedat, si més no, estancat. La gran mobilització euroentusiasta de fa uns anys es debat cada cop més entre l’europaciència i l’eurodecepció, i deriva, de manera preocupant però inalterable, cap a l’euroescepticisme, o directament l’eurofòbia.

Vista amb les ulleres d’un ciutadà com ara jo, català, amb fermes conviccions socials i ambientals i defensor de realitats construïdes sobre la base del respecte dels drets i les llibertats, la construcció europea és, avui per avui, una bona idea inacabada, mal executada, i que corre el risc de descarrilar.

Paral·lelament, a Catalunya, un altre projecte està guanyant espai en els anhels individuals i col·lectius de molta gent: la construcció d’un nou país.

No són somnis incompatibles. O almenys això és el que defenso aquí.

El lema de la Unió Europea és: ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic i que comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea actual fa temps que ha quedat relegat a la categoria d’eufemisme, més que no pas a la d’eslògan. No en la definició, certament, però sí en la seva concreció institucional i política. I és que l’euro-realitat actual és una unió, sí, però només d’Estats. Els pobles i les persones hem passat clarament en un segon terme.

Aquest és, a parer meu, un dels principals problemes que expliquen la crisi europea, sinó el més important, i la raó per la qual tanta gent que un altre moment havia cregut en aquest projecte, i l’havia defensat amb merescut entusiasme, se’n senti ara decebuda, allunyada i, fins i tot, emprenyada.

Per què? Doncs perquè, entre d’altres coses, la gent responsable de pilotar el projecte sembla haver oblidat en gran mesura l’interès comú i la responsabilitat compartida, aspectes clau, ambdós, per consolidar un demos europeu creïble i inspirador envers la ciutadania.

Molts dels Estats actuals, o més ben dit, els governs d’aquests, treballen amb agendes polítiques i econòmiques supeditades a cicles electorals curts (màxim quatre anys), interessos electoralistes locals i, a més, sovint molt condicionats per les vel·leïtats i als interessos d’uns altres actors de nul·la credibilitat democràtica com són les grans corporacions financeres i econòmiques.

La pregunta aquí és: si Catalunya fos un Estat, enlloc de ser una part d’un altre, actuaria diferent a com ho fan els actuals? Segur que hi ha molta gent que, legítimament, creu que sí, que seria diferent. Personalment no ho tinc tan clar. I això, que no amago en absolut que m’amoïna, suposa tot un desafiament. Els problemes europeus actuals són de caràcter estructural i s’han de resoldre amb mentalitat europea transestatal i, fins i tot, supraestatal.

Ara bé, no considero que això que acabo d’apuntar sigui, ni de bon tros, motiu per no seguir avançant en el procés de consolidació nacional engegat. És més, desitjo que l’etapa final d’aquest sigui la concreció d’una Catalunya Estat integrada, malgrat tots els malgrats, i això que en són molts, a la Unió Europea.

És legítim, reitero, que hi hagi qui pensi que ens trobem confrontats a una contradicció i que no té cap sentit apostar, com alguns ho fem, per esdevenir un Estat. Un més, se’ns diu sovint. Discrepo, però, d’aquest escepticisme, i malgrat que sóc ben conscient de les dificultats i els entrebancs que comporta aital opció, considero que en cap cas aquests són insalvables.

M’explico: tal i com ho veig, la voluntat de convertir-nos en un Estat, igual com ho són la resta dels que actualment formen la Unió Europea i amb els quals hem de poder parlar de tu a tu, suposa un risc i una oportunitat alhora. El risc seria, per a mi, que les ambicions nacionals catalanes derivessin cap a un model d’Estat que fos una simple rèplica dels que existeixen ara i que, per tant, en repetís alguns dels comportaments i tics que considero anacrònics. L’oportunitat, en canvi, consistiria a aprofitar el moment històric que aquest procés ens brinda per tal de corregir, ja de partida, alguns d’aquests errors.

És així com encaro aquesta etapa que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes.

És possible, de fet n’estic convençut, avançar amb un doble objectiu al punt de mira: un, esdevenir Estat (la qual cosa depèn fonamentalment de nosaltres, país i ciutadans/es); i dos, ja més complex, que aquest Estat s’integri en realitats institucionals i polítiques supraestatals, millorades i democràtiques, com la Unió Europea, per tal de poder fer front a les complexitats socials, econòmiques, culturals, lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals, mediambientals, i competencials actuals.

En altres paraules, allò que algunes i alguns reclamem és una UE en què Catalunya pugui decidir i incidir, amb veu pròpia, sense interferències innecessàries de l’Estat espanyol, i a la vegada amb total voluntat de construir una identitat col·lectiva superior (l’europea) a partir de la singular complexitat d’una intrínsecament pròpia (la catalana).

És possible, és raonable, és democràtic, però, sobretot, és una demanda ciutadana a la qual les institucions i els partits polítics han de fer front amb rigor, valentia i sentit de la responsabilitat històrics.

(NOTA: Aquest text forma part del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa‘, Ed. Rosa dels Vents, 2014) 9788415961338

Autors fotografies: Superior: Artur Ribera (Tot Sant Cugat / Diari de Sant Cugat); Inferior: Rosa dels Vents.