TEMPS D'INCERTESES

Feia anys, molts anys, que no ens havíem vist. Ens vam trobar per casualitat i ens vam asseure a prendre un cafè. El vaig notar molt desmillorat. Semblava evident que la brillantor del seu temps d’esplendor havia quedat enrere, i vaig pensar que, en el fons, ja només era la representació d’un alifacat comunista cansat de ser-ho. Sabia, per pròpia experiència, que ser comunista era tan pesat com el fet d’haver de carregar, pels anys dels anys, el cansament del compromís ideològic i la derrota, fins a caure en l’oblit. I ell, n’era l’evidència.

El vaig escodrinyar amb la mirada i vaig veure la complexitat emocional d’un individu que, malgrat ser la representació viva d’un temps i d’un país, del compromís i la integritat, de “l’homme révolté” de l’Albert Camus, havia arribat a un punt crític de la vida. Sempre havia estat fidel a l’ideal que un dia va abraçar amb passió i convicció, però ara es veia oprimit per la pesantor dels moments que li havia tocat viure. Era com si hagués carregat sobre les seves espatlles les derrotes i les lluites de tota una època, fins al punt que, sentint-se exhaust i abatut i, vell i vençut, es fes ombra amb la seva mateixa ombra.

No tenia cap crisi interna, ni dubtava del que creia. Només era un comunista cansat de ser-ho i cansat de lluitar pels canvis i la justícia social que sempre anhelava i mai arribaven. Cansat d’haver de pair i patir el fet que tots els ideals sobre els quals havia construït la seva vida, es diluïssin amb l’edat.

Portava a sobre el pes de la derrota, no només la personal, sinó també la col·lectiva. Va viure períodes de gaudi i plenitud, temps heroics de resistència i de conspiracions per la llibertat, però també de foscor, de clandestinitat i repressió i, a l’acabament, va haver d’experimentar la desil·lusió de veure com els somnis socialistes s’esvaïen. Observant-lo, vaig tenir la sensació que aquesta càrrega emocional se li havia convertit en una llosa pesant. Estava esgotat de buscar contínuament el significat de tot plegat, d’haver de redescobrir constantment la seva pròpia identitat més enllà de l’etiqueta política.

Pareixia un vell xaruc, estellat i abatut, que havia adquirit la crostera aparença dels homes que no han assolit el que desitgen.

No obstant això, quan em va fitar de cua d’ull i em va somriure, vaig tornar a albirar en aquell rostre el reflex de la dignitat de tots els homes dignes. Dels homes que han tingut la sort de poder fruir d’una perspectiva perfecta i única sobre la intersecció entre les creences polítiques i l’experiència humana, i que han sabut mantenir la integritat que els ha permès allunyar-se d’aquest joc de casino en què s’ha convertit l’actual democràcia. De tots els homes honestos que, malgrat les derrotes, han sabut donar sentit a les seves vides.

Amb tot, però, no vaig poder amagar una certa tristor en pensar quan diferent hagués pogut ser tot si en lloc d’entrar a la història amb aquells que, quan van canviar les circumstàncies, ben aviat van oblidar-se del que pensaven, i de tota la plèiade de complaents funcionaris polítics que van aparèixer de sobte per riure’ls les gràcies —i que estaven encantats d’haver-se conegut—, ho haguéssim fet sense haver d’arrossegar el fracàs dels nostres somnis. Ho haguéssim fet, poden mirar endavant, amb una mirada neta i nítida, sense necessitat d’enrojolar-nos per haver oblidat els cadàvers dels herois que es van anar quedant pel camí, al voral del fracàs, i que avui resten en el més menyspreable dels oblits al que els ha condemnat l’entramat de tota l’elit social que ha generat aquesta desconcertant democràcia.

L’homme révolté, el meu amic comunista, és la resta d’aquells anhels, d’aquells ideals. D’aquell món que no va poder ser, perquè els temps i la vida van prendre altres dreceres. Potser sí que el seu temps s’ha acabat sense que se n’adoni, i que ja no hi ha espai pels càntics èpics que foren l’himne de tota una generació ni per creure en els temps nostàlgics de la lluita final. Però, sigui com sigui tot plegat, ell sempre encarnarà el miasma revolucionari d’abans, aquell efluvi que, per més que sembli mort, mai morirà.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!