TEMPS D'INCERTESES

Permeteu-me d’entrada una llicència: el centralisme és consubstancial al poder. Ja sé que això no és una veritat absoluta, però se li assembla força.

Quan parlo de centralisme i poder no ho faig només des del vessant polític, on habitualment s’aplica el terme, sinó des de qualsevol parcel·la o lloc de la vida on hom pot gaudir d’un espai més o menys gran de concentració de poder. Perquè el centralisme no és quelcom subjectiu sinó que, com deia en Sebastià Salellas, és un fet objectiu, propi de qualsevol organització o estructura moderna, a la que molt sovint s’arriba quan s’aconsegueix el poder, després d’haver sigut profundament descentralitzador quan no es tenia. Com a fet objectiu, penso que no és just voler-lo etiquetar —com es fa quan ens referim a l’esfera de la política— com a propi d’unes classes socials determinades,  d’unes ideologies concretes o d’uns llocs, uns temps i uns espais prefixats. Tot i les dificultats teòriques i metodològiques que comporten les disquisicions sobre la concentració del poder —la inducció a la submissió, la modificació de les conductes dels altres, l’obtenció del màxim d’adeptes, la creació de cercles viciosos, l’aprofundiment de les desigualtats, etc.—, crec que no és cap fet concret, específic ni aïllat, sinó que, en l’època contemporània ja és un fenomen global, intemporal, interclassista i  multidimensional i, com a tal, cal analitzar-lo per entendre’l en la seva plena dimensió.

El centralisme, tot i els recels i preocupacions que suscita, ha servit sempre al poder, amb total independència de qui el té, alhora que sempre ha estat utilitzat per ell. És un fenomen de win-win, perquè, fonamentalment, el centralisme és la tendència a concentrar l’autoritat i la presa de decisions en un grup reduït de persones —normalment conformat per individus amb amplis lligams interpersonals— i, fins i tot, a voltes, en una sola persona, com succeeix no només en partits polítics, sinó també en àmbits, estructures i organitzacions econòmiques, empresarials o socials, on sovint, a la persona que ostenta el poder màxim li resulta difícil delegar. I, tot i que, com a fenomen polític teòricament ha anat minvant, des que amb la revolució francesa és va considerar el sistema de moda fins als nostres dies en què la teòrica moda sembla ser la de parlar de descentralització, com a fenomen social i econòmic a anat creixent en la mesura en què creixien les grans organitzacions empresarials i les mitjanes i petites s’anaven mimetitzant amb aquelles i prenien l’obtenció d’objectius com a “leitmotiv” i màxim exponent de l’eficàcia i l’èxit.

I, lamentablement, tot això és així perquè la societat i les seves estructures, des dels més complexos sistemes polítics fins a les més simples organitzacions empresarials, han crescut en dimensions i funcions i cada increment es resol amb un creixement de l’aparell burocràtic, tal com deia Norberto Bobbio, és a dir, amb l’augment exponencial d’un aparell amb una estructura jeràrquica i no democràtica, que conforma un poder descendent en lloc d’ascendent. Aquesta jerarquització i burocratització i aquest factor descendent és el que contribueix necessàriament a la persistència del centralisme, ans al contrari, la manca del mateix i, per tant, la consolidació de la dosificació i l’equilibri en el repartiment del poder, podria comportar el debilitament de qui l’ostenta.

Però més enllà d’això, crec que el centralisme també té molt a veure amb la condició humana, entesa no tant en el seu aspecte sociològic o filosòfic, sinó com a fet puntual en relació, per una part, al  que dona de pertinença a una elit i, per altra, a la desconfiança que tenim interioritzada en relació a què siguin altres qui prenguin decisions que afecten la nostra esfera de domini o poder; a la voluntat i necessitat de control absolut que tenim sobre tot allò que considerem que està sota la nostra competència. En definitiva, a la sensació de benestar que es té quan es percep que tot ho tenim sota control. Per això delegar, la paraula que sempre prenem com a exemple quan parlem de descentralitzar, la major part de les vegades s’acaba convertint en quelcom relatiu, perquè, al meu entendre, no estem fets per confiar excessivament que els altres facin bé allò del que se’ns pot responsabilitzar. En aquest sentit és pel que crec que la condició humana té molt a veure en el manteniment del fenomen del centralisme o concentració de poder, atès que, al llarg de la història ha quedat ben acreditat què, el que presideix l’obtenció i el manteniment del poder i del rol que se’n deriva —el “lideratge”—, només s’entén des de la perspectiva de prevalença d’un procés de dominació, del qual és difícil escapar-se sense la recança de perdre allò que tant ha costat assolir.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!