La socialista Chacón recentment ha al·ludit amb menyspreu i sorna burleta l’edat del candidat de CiU a l’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias. Ha estat una observació impertinent, apolítica, banal i estúpida. D’aquí aquest apunt d’Elogi als polítics que han viscut i viuen els seus 60 anys amb dignitat i generositat.
Per a Chacón, jove aparatxik-PSOE, tenir 60 anys és un defecte, una debilitat, un fet risible, un obstacle per a l’exercici de la política que invalida per a ser Alcalde o treballar per a la ciutat on hom ha nascut i viscut. Per a ella és més meritori tenir menys de 40 anys que tenir-ne 60, oblidant que els anys viscuts donen l’oportunitat a la ciutadania de jutjar-ne el contingut, el treball i les obres i valorar-ne la seva pesada i qualitat.
Gosaríem contradir el que si als 30 anys una persona és intel·ligent, amb més anys pot ser-ho més; si és bona, podrà ser millor, si és culta i ha esmerçat bé el temps serà més cultivada?. Si compositors escriptors, artistes, arquitectes produeixen obres esplèndides i admirades en la seva maduresa vital, si ensenyants, metges són apreciats per la seva experiència, si qualsevol treballador, en les circumstàncies idònies, és millor en el seu treball, per què no ho ha de ser un polític en l’exercici de la política?.
Per què els nostres candidats i candidates cauen en el parany de devaluar els anys?, els cabells que blanquegen i les arrugues que subratllen l’expressió del rostre són el retrat de la seva vida i de la manera com han enfrontat la gran aventura de la maduresa Deien els clàssics que la vellesa duu en ella l’autoritat però no pas per l’edat ni les arrugues sinó pels fruits que pot presentar d’una vida honesta, també en la funció política.
Ben segur que amb els anys la diputada Chacón ho entendrà… (Aquí hi ha qui ho ha entès en fa ja un bon grapat!)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament és un error el de la senyora Chacón.
A més d’una demostració de manca de sensibilitat.
Dissortadament però, aquesta senyora no ha fet sino repruduïr un "valor" assumit per bona part de la societat, la qual cosa em sembla prou preocupant i que arriba, de la mà d’una publicitat molt sovint irresponsable, a la manipulació del propi cos.
L’exaltació de la joventut, de la força, del "paso ligero" (quants dirigents no hem vist fent "jogging" davant les càmeres?), és una reminiscència, em sembla a mí, d’èpoques feixistitzants, que formava part del seu ideari.
Bona tarda Carme.Laura,
estic completament d’acord amb les teves paraules.
Penso que els adults hem de tenir cura de com parlem de les persones
més grans que nosaltres perquè els nostres nens i nenes de seguida
capten els nostres pensaments.
Jo, a l’escola, m’he trobat més d’una vegada i més de dues havent de
fer reflexionar a alguns nens i nenes de perquè fan mofa d’alguna
persona vella.
Estic segura que segueixen una inèrcia perquè de seguida que els dic
que pensin amb el seu avi o la seva iaia que tant els estima veig com
canvien completament d’actitud i s’adonen de que no hem de valorar a
les persones per ser altes o baixes, grasses o primes, joves o velles.
Les hem de valorar per la bonesa que transmeten. Oi?
Els nens i nenes ho entenen de seguida, no sé si la Chacon ho entendrà amb els anys, jo crec que li costarà…
Una vegada vaig veure una picabaralla en la cua de la caixa del "súper". Una senyora d’uns 35-40 anys va queixar-se tot cridant (però cridant de debó que va haver gent que passava pel carrer que va entrar a veure que passava) que una senyora bastant gran se li havia colat.
No se qui tenia raó, però no era una qüestió per a fer-se gaire mala sang i menys per a començar a insultar a la senyora gran de forma molt barroera ("Vieha, que no sabes lo que haces, so vieha" i coses pitjors).
La resposta de la senyora va ser boníssima. Amb tota la calma li va dir "Espero que no arribis mai a la meva edat si tan poc t’agrada".
Bé, tothom va riure (les noies caixeres encara en feien conya dies després) i a la (relativament) dona jove (a la qual conec de vista ja que viu a prop meu) no l’he tornada a veure mai més pel "súper".
Una vegada, en un programa de ràdio que vaig codirigir sobre la història de l’anarquisme, i en concret sobre el 19 de juliol de 1936, vaig tenir l’oportunitat de comptar amb la participació de Francisco Piqueras, aleshores membre de les Joventuts Llibertàries. En el tracte era un home afable i vital (va morir fa relativament poc), i era un anarquista entusiasta. Ara bé, quan parlava de la seva neta, se li il·luminava la mirada. Malgrat ser socialista (era evident que no s’empassava el PSOE), ja corrent l’any 2001 em confessava meravelles d’aquella "noia brillant que arribaria lluny". Tot i això, tenia el defecte d’assemblar-se molt a ell: se li escalfava la boca amb molta facilitat, i actuava abans de pensar. Lògicament, xocaven cada dos per tres.
Això d’escalfar-se la boca ho vaig poder comprovar ben aviat. En ple programa va proclamar, després que l’Abel Paz (més perillós amb un micròfon que amb un AK 47) l’animés, va deixar anar en mig del programa, que aquell juliol se’n penedia de "no haver pelat prou capellans". I en va dir unes quantes més de grosses.
Francament, jo crec que aquell home era del tot inofensiu. Tanmateix, l’escalfament verbal, els estirabors, deuen estar al fons d’alguna part de l’ADN, que es tranmet d’avis a néts.
Carme-Laura,
No recorda el ridícul que va fer la Chacon a les eleccions catalanes de 2003 a TV3? Va cantar victòria després de la primera enquesta i després els resultats els van anar baixant. Això no li va passar a una persona de 60 anys!!!
L’any 2005 em van concedir un premi de recerca històrica sobre "La renaixença del català literari a Tortosa" i me’l va lliurar ella, que era l’invitada d’honor del sopar literari. A qualsevol altre li hauria estat un honor, per a mi va ser una "putada", ja que és ambaixadora a Espanya. Lamentable que jutgi l’edat de les persones.
salut,
emigdi
L’edat no és un mèrit. És una circumstància
Com tu dius, és una mostra de aparat de partit. I jo afegiria… i no res més que això. A tots els partits n’està ple però el PSC n’és el cas paradigmàtic. Gent com la Chacon o el sr. Zaragoza i d’altres dirigents de primera fila destaquen per la seva grisor i els seus enfocaments sempre parcials i d’un partidisme de poquíssima volada.
Bén cert, una sortida de molt mal gust, que denota una deficiència preocupant en la formació de la persona de qui parlem. Pel que té de falta de respecte implica una mancança de qualitat moral, pel que té d’equivocada comporta pobresa d’enteniment.
Amb tot el menyspreu envers aquesta "senyora" Chacón (amb accent) per part d’un membre "al que se li ha passat l’arròs" , nascut el 1947: L’avantatge de les persones que hem arribat a la seixantena és allò, que hi hem arribat. Potser que ella s’hi quedi pel camí.