És més fàcil trobar un cambrer català a l’Alguer que a Barcelona
A principis de setembre, vaig passar cinc dies a l’Alguer. Va ser un viatge inolvidable, per raons que no venen al cas, però vaig empipar-me de valent amb la Generalitat, el Montilla i la seva política d’aparador. `
M’havien dit que això del català a l’Alguer era poca cosa més que un reclam turístic, però jo el vaig parlar amb molta gent. Uns quants exemples:
– Al taxista que ens va portar des de l’aeroport li vaig preguntar si m’entenia en català. L’home no era ni un activista cultural ni crec que hagués sentit parlar dels Països Catalans, però em va dir que m’entenia perfectament i que la gent de Barcelona era benvinguda, en un català que, després del primer moment de desconcert, era perfectament comprensible.
– Vam estar-nos a l’hotel Catalunya, que es diu així perquè està al carrer de Catalunya. Tots els cambrers i recepcionistes m’entenien perfectament en català. Amb un dels cambrers vem tenir converses força llargues sobre els plats del menú.
– De primer vaig pensar-me que els cambrers de l’hotel parlaven entre ells en italià, perquè la musicalitat de l’alguerès es plenament italiana. Cap al final, vaig adonar-me que en molts casos s’expressaven en català entre ells.
– A l’oficina de turisme, vaig anar-hi gairebé cada matí. De les tres persones que em van atendre, dues noies (d’uns 25 o 30 anys) el parlaven força bé. La tercera no només no parlava català, sinó que va intentar atendre’ns en castellà.
– A la majoria dels restaurants i botigues hi parlava en català, però és difícil dir si m’entenien perquè els italians són oberts i simpàtics i perquè el nivell de la conversa era molt elemental, o si parlaven català.
L’anècdota més significativa va ser a la platja. Estàvem la meva parella i jo prenent el sol i vaig sentir unes senyores d’uns 50 o 60 anys parlant entre elles. No sabiem si parlaven en italià o en català. Vaig acostar-m’hi, i vaig dir-los-hi: “Vigilin el que diuen, no se’ls acudeixi criticar-nos que les entenem perfectament”. Elles es van posar a riure i vem estar una bona estona parlant (en català, és clar).
Vam pregunta’ls-hi si havien estat a Barcelona alguna vegada i elles (Santa-Ryan-Air, que diu la cançó) van dir-nos que moltes vegades, però que allà ja no es parlava el català.
Tenen raó: És més fàcil trobar un cambrer parlant en català a l’Alguer que a Barcelona!
Què té a veure això amb el Montilla? Ja ho explicaré al proper post, que se’m fa tard.
Però que consti estic molt emprenyat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El montillisme ha abandonat Catalunya Nord, l’Alguer, la franja… no fos cas que molestés els capitans de madris
Efectivament. Una anècdota: Vaig anar a passar un dia a Barcelona, després de un sofert treball de dos mesos. Vaig anar Sta.Maria del Mar. Entro en un restaurant que anunciava cuina del pais (Catalunya). Vaig ser molt ben atés, menjar inclós. El client (jo) parlava català i els cambrers castellà, pero almenys, en cap moment vaig tenir de canviar de llengua.
Al sortir vaig anar a fer un “çigaló” d’anís. Entro en una Taverna (que semblava una franquícia basca) i demano al cambrer un “çigaló” d’anís. Reconec que es coneix més com a “carajillo” d’anís, pero jo sempre utilitzo aquesta paraula. El cambrer no amb diu res i amb porta una “sidra”. L’hi dic que havia demanat un “çigaló”. S’emporta la “sidra” i amb porta una canya de cervesa. L’hi dic que soc de poble i que amb disculpi l’atreviment, pero es tracta de una café amb anís. Tot dit en català. Efectivament, el cambrer debia pensar que soc “estranger”. Va cap a l’encarregada i l’hi exposa el cas. Al cap de uns moments tinc el çigaló d’anís. El cambrer fins aleshores mut, comença a cantonejar una cançó que parla de Barranquilla (Colómbia). L’hi pago el “çigaló” i la cervesa de propina. Finalment, surto a passejat pel Fossar de les Moreres.