Moreno i companyia

Coses dels Moreno

17 d'octubre de 2014
0 comentaris

Concòrdia o jou?

Concòrdia o jou?

Max Weber justificava el monopoli de la violència com una de les característiques dels estats moderns. Però el savi alemany no considerava la coerció psíquica i moral que pot ocasionar una pseudodemocràcia com aquesta de què “gaudim”. Dic açò perquè el poder alça barrots inflexibles davant el conflicte entre Catalunya i Espanya. Brandar la Constitució com a únic argument dissuasori és un error polític d’abast incalculable. Per això, la contínua exhibició de força provoca, paradoxalment, la reacció que intenta combatre.

Què són, si no, les incessants amenaces de la classe governant o la descarada operació del ministre Wert? Espanyolitzar! Heus ací el quid de la gran qüestió. Però aquesta actitud no és nova. Des de fa segles maniobra pro domo sua sense oposició.

Possiblement intenten aplicar el pensament d’Antonio Gramsci, autor que en els quaderni del carcere expressa: “L’hegemonia és el domini ideològic i cultural aconseguit mitjançant la fabricació d’un consens social bastit a través del control de la cultura i de les institucions del país”.

Ah, però el “quasi” èxit operat sobre nosaltres, els valencians, no ha “fabricat” prosèlits més amunt de Castelló de la Plana. Eixe és el problema! Què més voldrien que valencianitzar Catalunya!

D’altra banda, la univocitat estatal no hauria de legitimar-se sols en el pes de la demografia. Seria contraproduent perquè les societats i els pobles no estan constituïts només pel nombre, sinó per particularitats identitàries inviolables. Respectar-les hauria de ser el màxim objectiu d’una Espanya unida a través de la concòrdia. Però és summament difícil trobar i collir respecte on només creix el derecho de conquista. Del concepte que té el poder estatal de la convivència isonòmica, no en podem esperar altra cosa que la coacció psíquica i física. Condició consubstancial de l’ànima castellana que pensa en termes imperials. En definitiva, el poder centralitzat de la Meseta no vol companyia fraternal: exigeix submissió incondicional. La història en va plena, d’aquestes obsessions. Són cícliques: l’etern retorn de Nietzsche. Trobeu que una persona ben informada pot creure en la bona voluntat d’uns governants que sempre juguen en camp propi i, damunt, designen l’àrbitre?   Concòrdia? That is the question.

Vicent Moreno Mira

Convivència? De qui?
26.12.2018 | 9.57
Inviolable hipòstasi
19.01.2018 | 7.40
Un SÍ seria més eloqüent
15.08.2016 | 9.16

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.