Moreno i companyia

Museus i símbols

Els mitjans reprodueixen veus mel·líflues i discursos destrempats que estigmatitzen aspiracions absolutament legítimes.

Són les mateixes que s’escaroten davant el lamentable robatori perpetrat en el Museu de Belles Arts de València.

No entraré a adjudicar responsabilitats al governants anteriors, però sí que formularé  algunes objeccions. Com és que no badaven boca quan els pressupostos estatals marginaven descaradament la segona pinacoteca d’Espanya? Per què acceptaven estoicament les ridícules assignacions que Madrid determinava per al museu més important del món en pintura medieval?

La darrera encarregada del centre  –ignore els coneixements que té sobre la metodologia museística– ¿podria explicar als valencians quina és la raó per la qual les obres d’ampliació fa dècades que estan aturades, mentre que el Museu del Prado les executa  en un tres i no res? I qui diu el Prado, pot estendre l’enigma museològic a la resta de la Espanya Nacional (nosaltres som l’Espanya Assimilada, segons cartografia editada i impresa a Madrid)

Sóc ben conscient que quan dic nosaltres m’estic alineant amb el  jove conseller d’Educació. Si expressar un desig polític és un delicte, ja poden anar als tribunals de justícia i denunciar-lo a ell i a mi. Somniar utopies és propi de nobles sentiments. Avant, doncs i  ni un pas arrere.

M’interessa el projecte confederal sempre que es respecten les peculiaritats del País Valencià o Regne de València. De manera que sí: Països Catalans. I què?

Així mateix, l’oracle que criminalitza el conseller esmentat  parla de “ofensas a los símbolos que ofenden a todos los valencianos”.  Home, obviant el pleonasme, la gosadia d’incloure en un mateix sac a  todos, em sembla una hipèrbole desafortunada.

Pel que fa a la llei de símbolos, que esgrimeix la gola profunda, no podem oblidar que fou fruit d’una conspiració agònica gestada en estat terminal. El text –si algú és capaç de llegir-lo– és la convulsió extrema que intenta blindar la prostració permanent dels valencians. És per això que em trobe en la situació moral  de no obeir cap article. Entre altres raons perquè la llei s’autoinvalida ella sola ja que li manca el pacte imprescindible. Els símbols, dels quals la llengua és el més determinant, exigeixen  consens. Però és que, a més, la meua dignitat m’impedeix  ofrenar res a qui m’ofega. No sé si m’explique. És clar que, d’un polític que, damunt, aporta el lubricant,  no se’n pot esperar gran cosa.

No m’estendré més. Des de l’humil crèdit que m’atorga la passió per la terra,  aconselle a les majories governants –municipals i de país– que no entren en l’espiral de la supèrbia. Perquè l’arrogància tendeix a criar monstres: experiència empírica que constatem quan som denominats “levantinos”. Posem atenció, doncs.  

V. M. i M.