El pols de la llengua als Països Catalans

El fet que us narraré fa 16 anys que va passar (en aquell moment ho vaig explicar als mitjans de comunicació de Mataró i ara fa uns anys ho vaig publicar en una pàgina web on es preguntava si havien rebut alguna agressió de tipus lingüístic, arran de la publicació del llibre El català perseguit de David Pagès, i que, potser, haurien de llegir aquests mossos), i que encara em posa la pell de gallina, ja que el fet de mantenir-me en la meva llengua em va representar una detenció policial i rebre insults un darrere de l’altre (uns anys abans, això sí, potser hagués rebut una pallissa…). Això és el que vaig escriure en aquell moment de l’actitud de la policia nacional espanyola -malauradament, sembla que alguns mossos no han entès què representen, a quins ciutadans serveixen i a quin país es deuen i que, quan parlen en castellà, ens recorden uns temps que no voldríem que mai més tornessin…:

“El passat dijous, dia 31 d’agost de 1995, a les 23.30 hores, em dirigia a casa meva, després d’aparcar el meu cotxe en el garatge. Havia deixat ja la família a casa (tinc un nen de 2 anys i mig) i, per tant, anava tot sol.

Quan pujava per la baixada d’en Feliu de Mataró, un cotxe de la policia estatal, que anava en contra direcció i amb els llums encesos, s’aturà davant meu. Davant del meu astorament, em preguntaren “dónde me dirigía y de dónde venía”. Els vaig contestar, òbviament, la veritat. En contestar-los en català, però, un dels policies (l’altre mantingué en tot moment una actitud correcta) em digué que “le hablase en español porque él era castellano y además tenía que tener presente que estaba hablando con la policía española y que estábamos en els Estado español”, per més aclariments, em digué que “era la auténtica policía” (sic). En negar-me a parlar en espanyol, m’aclarí que havia hagut en aquell barri un avís de robatori i que la meva actitud no ajudava gens ni mica a clarificar la situació.

En demanar-me la documentació i jo no dur-la a sobre, m’escorcollaren i només em trobaren dues coses: les claus del cotxe i les claus de casa. En virtut de l’actual llei, per cert aprovada per un partit anomenat socialista, em portaren a comissaria per tal d’identificar-me. En passar per davant de casa meva, i com vaig poder darrere del cotxe, vaig dir-los que jo vivia allà i que si volien la documentació la tenia allà mateix. No em van fer ni cas. Després d’anar amunt i avall darrera del cotxe (la rotonda de la plaça Granollers no l’oblidaré mai), vaig arribar a comissaria. Allà m’aclariren que estava retingut per no dur documentació i jo vaig reclamar el dret a telefonar. Immediatament vaig trucar a casa meva, amb l’ensurt evidentment per part de la meva dona, a la qual vaig demanar que portés, a les 12 de la nit!, el meu carnet d’identitat a la comissaria de Mataró.

Em prengueren les dades, i en contestar en tot moment en català i amb un to de veu potent i enèrgic, ja que creia que la retenció havia estat només pel fet de parlar en català, l’ambient a comissaria començà a caldejar-se. En aclarir la meva professió, professor d’institut, l’agent de la porta em digué, entre d’altres coses, que era un mal educat i que es queixaria al “Ministerio de Educación (!) de tener unos profesores que enseñaban la doctrina de HB”. El meu al.lucinament fou total i més quan em digué que “tenía una cara de terrorista que no podía con ella” y que “había de enseñar la verdad en clase”. Realment, a hores d’ara encara no sé a què es referia i només puc pensar que alguns policies de la comissaria de Mataró tenien l’anomenada síndrome del País Basc i que no han entès, encara, que els catalans tenim tot el dret de parlar en català quan i amb qui vulguem.

Quan arribà la meva dona amb el carnet d’identitat, varen procedir a la identificació (anteriorment, m’havien dit que no trobaven les meves dades a la comissaria, tot i que jo m’hi havia fet el carnet) i varen comprovar, òbviament, que no tenia cap antecedent. Aleshores, vaig demanar-los que, si ja m’havien identificat, què hi feia jo, en aquell lloc. Immediatament, em van deixar anar, després de demanar-me si volia signar un registre d’entrada i sortida, el qual no vaig voler firmar per considerar que havia estat tot plegat un gran injustícia.

En sortir, a les 0.20, aproximadament, i en aclarir-li a l’agent de la porta que seguiria parlant sempre en català, començà a increpar-me i la meva dona i jo abandonàrem la comissaria per tal d’evitar més problemes”.

Nois… és això el que enyoreu?