El pols de la llengua als Països Catalans

Des del proppassat 21 d’abril i fins al 21 de juny d’enguany, podeu veure a la sala d’exposicions del Palau Moja (Portaferrissa, 1 de Barcelona) l’exposició Literatures de l’exili, retorn a Catalunya. Una exposició que, després d’un llarg recorregut, que l’ha portada a Buenos Aires, Santiago de Xile, Mèxic DF i Santo Domingo,  torna a Barcelona molt enriquida.

L’objectiu de l’exposició és mostrar les diferents maneres en què van viure l’exili els escriptors i els intel·lectuals en general que van haver de fugir del nostre país després de la derrota del 39. Com es van organitzar, com van aportar el millor d’ells al nou país d’acollida, l’esperat retorn (que en alguns casos mai no es va fer)…

En paraules de Julià Guillamon, uns dels comissaris de l’exposicó, “l’exili és un desastre, perquè es trenca una línia cultural i es dispersa pel món gent molt valuosa. Catalunya no es refarà mai d’aquest exili…”. I això justament és el que cal recordar a tots aquells que encara gosen dir que ara a Catalunya es fa el mateix que a l’època de Franco però al revés.

Per a mi, aquest és l’interès sociolingüístic d’aquesta exposició a la qual caldria portar el màxim nombre d’alumnat de batxillerat possible. Cal recordar, cal fer entendre què va passar en aquest país a la generació dels avis. Si no, difícilment tindrem argumentats per contrarestar les mentides que un dia sí i un altre també fan des d’alguns mitjans de comunicació d’abast estatal. Quants països del món han vist com la part més important, més brillant, de la seva intel·lectualitat ha hagut de fugir del seu país i no poder-hi retornar, si és que no s’han mort pel camí, fins molt gran? Quants països han perdut totes les seves estructures culturals i formatives durant quaranta anys? Quants països han vist apartada la seva llengua de tots els àmbits públics formals? Però ara sembla que això tothom ho oblida…

Per treballar l’exposició prèviament, podeu fer servir el dossier didàctic que ha editat el Departament d’Educació. 

I, si voleu un detall colpidor: a l’exposició fixeu-vos en la corbata del professor de matemàtiques i de llengües Pere Vives que va conservar durant tot l’exili Agustí Bartra. Li va donar quan van sortir del camp francès de concentració d’Adge. Pere Vives va morir d’una injecció de benzina al cor al camp de concentració de Mauthausen (a la dedicatòria del llibre K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella podem llegir-hi: “A en Pere Vives i Clavé, assassinat pels nazis el dia 31 d’octubre del 1941, en memòria d’una amistat fraterna”)… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!