El pols de la llengua als Països Catalans

Fa 7 anys vam escriure el text que us adjunto i, potser, ara el veig un punt ingenu, carregat de massa bones intencions, però què voleu que us digui en molts punts encara el veig molt actual -potser massa actual i tot-, sobretot si tenim en compte tot el que ens està queient al damunt de sentències de tribunals constitucional, suprem, superior (i el que ens caurà quan arribin les sentències contra la llei del cinema, d’acollida, d’educació…). De tota manera, la lectura del text també ens permetrà veure que moltes de les coses que s’hi apuntaven s’han acabat fent, encara que, potser, no s’ha sabut explicar prou bé.

Qui assumeixi les regnes de la política lingüística d’aquest país segur que sap que davant tindrà un repte difícil, dificilíssim, perquè, a més de les nostres mancances i contradiccions com a país, se li ha de sumar un rearmament jurídic (i ideològic) contra la llengua catalana que, de ben segur, voldrà mobilitzar sectors de la societat -a Catalunya mateix- contra els “excessos” d’una normalització que, malauradament, mai no ha acabat de reeixir del tot.

Si fem cas de les declaracions dels nostres polítics[1], és evident que una de les qüestions “estrella” que s’haurà d’afrontar en aquesta legislatura és el sempitern tema de la llengua. La immensa majoria d’estudis ens indiquen que l’ús del català no únicament no avança, sinó que en molts àmbits retrocedeix. I retrocedeix perquè el català, a hores d’ara, no és la llengua necessària per viure a Catalunya. Certament, cal, si es vol un futur per a la llengua catalana, treballar decididament per fer-la, justament, necessària.

Les mesures a prendre haurien d’abastar tots els àmbits de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. Per fer-ho possible pensem que caldria, en primer lloc, reubicar la Direcció General de Política Lingüística en una Conselleria que li permetés una transversalitat que no ha tingut en les passades legislatures (quan depenia de Cultura). Aquesta transversalitat s’hauria de potenciar també en la resta de Departaments. Pel que fa a l’actual Llei de política lingüística, s’hauria d’aplicar de manera exhaustiva, amb una especial atenció a l’activitat socioeconòmica, fins a l’aprovació d’una nova llei que hauria de preveure un pertinent règim de sancions. En aquesta línia, caldria redefinir també el paper del Consorci de Normalització Lingüística, per tal d’impulsar, de nou, campanyes per afavorir l’ús social de la llengua.

 Sens dubte, l’àmbit de l’ensenyament ha estat un dels puntals de la política lingüística del nostre país. Ara bé, malgrat que hom pugui pensar que en aquest àmbit tot està resolt, la realitat no és sempre tan afalagadora. Caldria tornar a potenciar els programes d’immersió lingüística a l’ensenyament infantil i primari. Aquest impuls hauria de permetre contrarestar pedagògicament l’impuls de l’espanyol que s’estableix en el desplegament de la Ley de Calidad, aprovada pel Partit Popular. D’acord amb el punt anterior, s’haurien de redefinir els plans de formació inicial i permanent dels mestres del país, per assegurar una formació lingüística i didàctica que garanteixi un professorat realment capacitat per fer docència al sistema educatiu català.

 En aquesta línia de continuar vetllant per l’ús de la llengua a l’ensenyament, caldria fer un seguiment exhaustiu, des de l’administració educativa, del compliment dels projectes lingüístics dels centres educatius d’infantil, de primària i, especialment, de secundària (on es detecta un grau més alt d’incompliment de la normativa vigent). En el cas de l’ensenyament concertat, el no compliment de la normativa lingüística hauria de comportar la pèrdua de la subvenció pública. Tot aquest seguiment hauria d’anar acompanyat d’una més gran dotació de recursos humans i materials per atendre l’ensenyament de la llengua (en el cas de l’alumnat d’immersió lingüística i en el cas dels alumnes procedents de fora de l’àmbit lingüístic català i que s’incorporen tardanament al nostre sistema educatiu). Caldria també acabar amb la anormalitat històrica que significa que, encara ara, alumnes de fora dels Països Catalans puguin estar exempts de la qualificació de llengua catalana. Es pot donar, per exemple, la paradoxa que un alumne rus que arribi a primer de batxillerat (i que, teòricament, faci tot l’ensenyament en català) estigui exempt de la prova de llengua catalana a primer de batxillerat i a les proves d’accés a la Universitat (a segon se li farà una avaluació ponderada), mentre que, en canvi, mai no podrà estar exempt de les proves de llengua espanyola. Quina llengua interpretarà que és la més important de Catalunya?

 També en el camp de l’ensenyament caldria incorporar programes específics de llengua catalana en la Formació Professional, ja que actualment no se n’hi ensenya. També s’haurien d’introduir en els Programes de Garantia Social i similars, com a pas imprescindible per a la presència del català en el món laboral. En la formació d’adults, tant la que depèn de la Generalitat com la dels Ajuntaments, caldria apostar decididament per l’ensenyament en llengua catalana.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics, l’altra gran joia de la corona de la normalització lingüística, pensem que caldria promocionar, sense complexos, els productes culturals en català i d’arreu dels Països Catalans (especialment la música, el teatre i el cinema). Aquesta política també s’hauria d’afavorir en els mitjans privats. Uns mitjans que haurien de promoure, a més, pautes d’ús lingüístic favorables a la llengua catalana i que haurien de potenciar models lingüístics de qualitat (com fan tots els mitjans de les llengües “normals”).

 Finalment, creiem que tot aquest seguit de mesures haurien d’anar acompanyades d’una política efectiva que treballés pel conjunt de l’espai lingüístic català (amb convenis de col·laboració, quan sigui possible, amb la resta de regions catalanes). En aquest sentit, cal, d’una manera decidida i sense complexos (ho tornem a repetir!), assumir el terme Països Catalans com a denominació normal de la nostra comunitat lingüística, i acabar amb l’omissió vergonyant i sistemàtica del mot en els nostres mitjans de comunicació públics.

 La llengua necessita, en definitiva, d’un nou impuls social i, com diria el recordat Joan Fuster, o ara o mai.

 
Pere Mayans és membre de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua) de Mataró

——————————————————————————–

[1] Aquest article ha estat escrit el novembre de 2003.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!