Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
Fa molt que existeix aquesta paraula al nostre diccionari –és la qualitat que té quelcom no clarament definit. Tanmateix, Clark Whelton, coordinador dels discursos d’alguns alcaldes de Nova York –com Ed Koch i Rudy Giuliani–, va convertir-la en un mot definitori de la nostra època. Com explica a City (número d’hivern del 2011), fa vint-i-cinc anys que observa el progressiu deterioriament dels recursos expressius dels becaris que entrevista.
Els tics de la vaguetat com a fórmula expressiva són fàcilment descriptibles: frases inconcluses, la repetició constant de falques, una entonació més interrogativa del que convindria, el suport de sons bucals i de gesticulació excessiva… Whelton va pensar, primer, que es tractava d’un registre de moda entre els joves. Després va adonar-se que l’errava, que aquestes noves fornades d’estudiants creien que l’anglès es parlava de debò així.
A casa nostra, deuen passar fenòmens semblants. Els que treballem en àmbits en què és cabdal l’expressió oral o escrita, ens queixem sovint que trobem joves amb currículums respectables que elaboren textos inconcrets, erràtics, confusos…
Els experts avisen que aquesta deriva és perillosa perquè té dues conseqüències nefastes per a una bona comunicació:
1. Les limitacions del parlant fan que tota la càrrega de comprensió recaigui al damunt de l’oient, que ha de fer un sobreesforç d’interpretació i pot arribar a resultats diferents dels pretesos.
2. Una expressió tan vaga pot reduir la capacitat mental per al pensament abstracte, base del coneixement.
Són anàlisis fetes als Estats Units, però no crec que ens trobem en una situació gaire allunyada. Per això, si volem augmentar el nivell del país, haurem de tornar a donar importància a aquesta cosa tan elemental: aprendre a parlar (i, de pas, a escriure).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com a estudiant de Dret en un universitat pública catalana sempre m’ha estranyat que no hi hagi cap assignatura d’oratòria en el pla d’estudis. Ni tan sols una assignatura optativa!
La gran majoria de classes són purs dictats: un professor/a assegut/da en una taula dictant a una trentena d’estudiants que no alcen el cap durant dues hores. A vegades penso en el percentatge d’alumnes que aproven la carrera sense haver obert mai la boca durant quatre cursos sencers. Sort que no en tenim dades, perquè riuríem!
Amb aquest panorama, permetent que les nostres universitats funcionin així, encara ens preguntem com és que els joves no parlem tant bé com seria desitjable?