Diletant i dissonant

El nou arquebisbe de Varsòvia, Stanislaw Wielgus, va ser confident de la policia secreta de Polònia durant 20 anys. Ho ha reconegut quan les proves acusatòries ja eren inqüestionables.

No sé què és més greu: si la col·laboració amb la policia d’un règim que el Vaticà condemnava o la negació sistemàtica quan n’era acusat. Finalment, ha intentat resoldre el tema d’una plomada.

No sé si ha fet examen de consciència i acte de contrició. Ara bé, ha confessat el pecat i ha manifestat propòsit d’esmena (no tornarà a col·laborar amb la polícia comunista) i, amb aquest pas, espera l’absolució social ?la de l’Església ja la té. En una línia evangèlica que escau a aquest comentari, aplicaré allò de no jutgeu i no sereu jutjats.

Tanmateix, sí que hi ha un aspecte que fa temps que em ronda pel cap i que aquest episodi em reitera. Està molt bé que la gent demani perdó pels errors comesos, per les actuacions inapropiades i, fins i tot, pels efectes inesperats de les seves decisions. Tinc, però, la sensació que, en determinats ambients, aquesta possibilitat d’excusar-se afavoreix que s’emprenguin iniciatives sense prou reflexió prèvia, com si ja estigués assumit que, en cas de pifiar-la, es demana perdó i ja està.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!