Diletant i dissonant

El coronel Reginald Cox, cap de reclutament de Fort Carson, que té jurisdicció sobre una àmplia regió de l’oest dels Estats Units, està content perquè ha cobert els seus objectius del 2006. Confessa que no ha tingut tants problemes com pateixen els seus col·legues d’altres zones del país.

No és el moment més favorable per a convèncer els joves que ingressin a l’Exèrcit. Tant la bona marxa de l’economia com una guerra prolongada lluny de les pròpies fronteres solen tenir efectes desmobilitzadors i ara coincideixen tots dos fenòmens. Però ell no els ha notat. L’explicació que dóna del seu particular èxit és nítida: Aquesta és una regió patriota.

Vet aquí que el coronel Cox ha fixat un senzill indicador del grau de patriotisme d’una comunitat: com més fàcil és reclutar-hi soldats, més patriota hi és la gent. No em sorprèn, esclar, aquesta visió. Segurament és compartida per militars de tots els països del món. Al capdavall, la majoria d’ells ha optat per aquesta carrera professional motivats per una voluntat de servei a la pàtria que identifiquen amb la disposició a donar la vida per ella.

El que em sorprèn és que tots ho acatem sense més ni més, que ho fem bo amb el nostre silenci. No qüestiono que la gent que s’allista sigui patriota, sinó que només ho sigui ella i que, a través d’aquesta premissa, arribem a la mateixa conclusió que el coronel Cox.  ¿No hauríem d’afirmar que una societat també és més patriota quan, per exemple, té més ciutadans fent activitats de voluntarietat social? Que és més patriota com més responsable és pagant els seus impostos o participant activament en els processos electorals? Que és més patriota com més importància atorga a l’educació dels seus infants o més atenció presta als seus desvalguts? ¿No hauríem de fer una activa i compromesa croada a favor d’uns indicadors de patriotisme molt més coherents amb el model de societat que volem tenir?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!