Diletant i dissonant

Ara fa 300 anys, es van unir Anglaterra i Escòcia. La commemoració d?aquest aniversari no ha passat desaparcebuda. Fins i tot, s?han fet enquestes sobre l?estat de la unió: aproximadament la meitat dels escocesos voldria obtenir la independència d?Anglaterra i aproximadament la meitat dels anglesos voldria obtenir-la d?Escòcia.

Els escocesos creuen que són econòmicament explotats i políticament menystinguts pels anglesos. Els anglesos, en canvi, opinen que els costa molt car el caprici escocès de l?autogovern i s’indignen perquè, havent-lo obtingut, encara continuen influint en les decisions polítiques nacionals. Oi que ens són familiars aquests arguments?

Potser Catalunya es fixarà en Escòcia els pròxims anys. Com va fer en Eslovàquia o en Lituània en altres moments de la història recent. Els seus processos d’independència ens inspiren efímers somnis, perquè, tot i comparar-nos-hi, sabem que som ben diferents. Ho som en la història viscuda i ho som en les expectatives presents.

Passa el mateix, ara, amb la revifada Escòcia.

Escòcia i Anglaterra van integrar els seus Parlaments en un de sol el 1707 ?ja feia temps que tenien un rei comú. Ho feien per decisió d’aquests mateixos Parlaments. Certament, el poble escocès no n’era gaire entusiasta, però el procés formal d’unificació fou impecable. Per la mateixa època, Castella lluitava contra els regnes de la Corona d’Aragó per a unificar-s’hi a la força, per la superioritat del seu exèrcit. Les Corts castellanes i catalanes no es van integrar; simplement, van suprimir les nostres.

El punt de partida és, doncs, força distint. També ho ha estat el pas del temps. Mentre Escòcia no ha patit pel reconeixement de la seva especificitat, Catalunya ha vist intents reiterats de desnaturalitzar-la. A més a més, el Regne Unit ha consolidat una profunda tradició democràtica, mentre que Espanya només n’ha viscut breus i convulses experiències (si exceptuem l’actual, prou llarga i plàcida en comparació a les altres).

Per tot això, la secessió d’Escòcia és viable i la catalana, no.

De totes maneres, també hi ha algunes coincidències que val la pena de destacar. Tant a Escòcia com a Catalunya, es pot distingir entre el sentiment independentista ?allò que sent la gent en el seu fur intern? i el moviment independentista ?l’articulació política d’aquells que estan disposats a assumir un risc d’aquesta naturalesa. A tots dos països, el sentiment és molt més ampli que el moviment, però, a tots dos països també, el moviment ha fet un salt quantitatiu important en els últims temps. No és que hi hagi més independentistes, sinó que n’hi ha més disposats a votar per una opció que se’n proclama obertament. A Escòcia, aquest salt fou estimulat pel tatcherisme ?com a reacció, és clar, a la seva política autoritària i neoliberal. A Catalunya, casualment, va coincidir amb l’aznarisme, de patró anàleg.

Ara bé, que el suport electoral dels moviments independentistes depengui més de la reacció que de la proacció és un clar exponent de la seva feblesa. La que fa fracassar els referèndums. En això, catalans i escocesos probablement ens assemblem més al Quebec que a Eslovàquia o Lituània.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!