Una fàcil i tòpica acusació contra el sobiranisme és el afany d’instal·lar fronteres. De seguida, s’afegeix, amb una mirada de pretesa fraternitat universal, que això és lleig, que no vivim en èpoques de dividir els pobles.
Sovint, aquells que prediquen aquesta animadversió envers les futures fronteres de Catalunya són els mateixos que reclamen mà dura amb els immigrants il·legals, contra aquells que han travessat les fronteres d’Espanya sense permís. Deuen ser, esclar, una altra mena de fronteres.
A més d’aquesta hipocresia, fan gala de no haver entès les pretensions del sobiranisme o de no tenir cap escrúpol de tergiversar-les. Amb l’estat propi, no aspirem a aixecar fronteres: som partidaris de la lliure circulació dins la Unió Europea. Som territori de pas i no renunciarem a ser-ho: forma part de la nostra realitat.
Amb l’estat propi, només volem tenir la capacitat de decisió sobre el nostre territori i sobre els nostres recursos, sobre la nostra cultura i sobre el nostre benestar… I estem disposats a compartir aquesta capacitat de decisió amb les institucions europees, però volem fer-ho sense intermediaris que no defensen els nostres interessos ni es preocupen de les nostres necessitats.
Dins de la Unió Europea, les fronteres físiques han reculat, determinats nivells de decisió s’han integrat… però, dins d’aquest marc, cada país es governa lliurement. Volem simplement això: ser un més a Europa, com tots els altres, sense que ningú ens anul·li o dilueixi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!