Diletant i dissonant

El número 246 de Cultura?s dedicava el seu tema de capçalera a la figura de Josep Maria de Sagarra. Sempre n?he estat un admirador, des que, de petit, a casa em feien llegir El poema de Nadal quan arribaven les dates pertinents. La musicalitat d?aquell vers, despullat d?ampul·lositat, t?embolcallava en una atmosfera captivadora, et regirava les emocions com fa la poesia de debò.

Després, vaig descobrir-lo pel meu compte. En les extraordinàries traduccions de Shakespeare (per a mi, A midsummer night?s dream sempre serà El somni d?una nit de Sant Joan, una troballa excel·lent!) o en la seva narrativa, amb All i salobre i Vida privada, dos textos insuperables, clàssics en el sentit més elevat del mot.

Sagarra és del millor que hem tingut, malgrat que els entronitzadors oficials de mites literaris l?hagin deixat, en general, de banda. Qui el venerava era el públic. A aquest suplement cultural, el seu fill, Joan de Sagarra, recorda que, pel carrer, la gent el saludava traient-se el barret. Ho remata amb una imatge exacta: Jo, evidentment, estava encantat. Com vostè ho estaria si el seu pare fos Ronaldinho o Tamudo. La seva popularitat era extraordinària. I, per això, per estar disposat a ser popular, li hem d?agrair molt.

Al poble de la meva infantesa, Rubí, el teatre amater era un autèntic deliri cap allà als anys setanta (segurament, venia de molt abans). Els protagonistes ?la generació dels meus pares? no sabia gaire de lletra. Adolescents a la postguerra, havien cursat estudis elementals i s?havien posat de seguida a treballar. Tanmateix, tots ells tenien passió per les obres de Sagarra, de Pitarra, de Folch i Torres, de Rusiñol… Se les aprenien de memòria, les representaven després de passar-se mesos assajant-les, de fer-se ells mateixos els decorats i el vestuari… Els més decidits s?apuntaven també a la feina de rapsodes: el mateix Sagarra, Verdaguer, Maragall, Guimerà…

Certament, durant els anys del franquisme, la cultura catalana va surar gràcies a nous i brillants autors (Espriu, Rodoreda, Capmany, Pedrolo, Calders, Fuster, Vinyoli, Ferrater, Andrés Estellés…). Tanmateix, la seva obra, quan era publicada, es movia per altres territoris, sense arribar ni penetrar en la cultura de poble, la de tants i tants milers de persones amants del teatre de casal parroquial.

Respecto i admiro el geni creador dels autors de la part central del segle XX, que van fer una obra brillant en condicions precàries o, fins i tot, hostils. Ara bé, seríem injustos si no reconeguéssim que la cultura catalana també va subsistir gràcies a tota aquesta altra gent anònima que dedicà tantes hores a aprendre?s poemes i peces teatrals. Sense públic, no hi ha cultura. I, per a ells, el fil conductor foren tots aquests escriptors que, des de la Renaixença al Noucentisme, van fer una literatura que la gent podia entendre i fer seva.

Encara avui, podrien tenir un paper revitalitzador de la llengua si ens espolséssim aquest principi que posa en dubte la qualitat d’una obra pel fet de ser popular. La nostra literatura seria molt més sòlida si miméssim els autors que, en comptes d’escriure per als literats, decideixen de fer-ho per als lectors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!