El plàstic s’ha convertit en l’enemic públic número u. S’acumulen les notícies sobre la seva abundància als oceans, la seva bruta presència arreu –sense perdonar els llocs més recòndits–, la seva amenaça a la biodiversitat –tortugues escanyades, balenes amb l’estómac obturat–, la seva entrada a la cadena alimentària humana… El memorial de greuges és tan llarg, amb imatges i xifres llamineres per als mitjans de comunicació, que l’alarma social no podia trigar i, amb ella, una condemna política: prohibim-lo!
La Comissió Europea, tan desmenjada quan es tracta de defensar els drets civils dels seus ciutadans, s’ha apressat a prendre dures mesures “verdes” per a reduir dràsticament els anomenats plàstics d’un sol ús. [1]
Certament, cal tallar i revertir la ubiqua contaminació amb plàstics. Certament, la prohibició de fabricar i de vendre certs tipus de plàstics pot ser una mesura efectiva –sobretot, si s’adopta allà on s’ha d’adoptar, que no és precisament a Europa: el 90% dels plàstics presents als oceans són abocats per tot just 8 rius asiàtics i 2 d’africans. [2]
De totes maneres, la culpa d’aquesta lamentable situació no és del plàstic. Tampoc de les empreses que el fabriquen. La responsabilitat cal buscar-la en tots aquells que el llencen a qualsevol lloc i de tots aquells que, en gestionar-lo com a residu, no prenen prou precaucions perquè no s’escapi.
Si hi ha plàstic arreu, espatllant el paisatge, perjudicant la vida salvatge, amenaçant les cadenes alimentàries… és per un incivisme generalitzat, per la suma de moltes irresponsabilitats individuals que esdevenen una irresponsabilitat col·lectiva –també per una visió romàntica, pretecnològica, de l’economia circular que en mutila la potencialitat.
Anem a Londres. El seu alcalde, Sadiq Khan, s’esverava al segon any de mandat en descobrir que els serveis de neteja recolliren en un dia 2.500 ampolles de plàstic a les ribes del Tàmesi en els dos quilòmetres pels quals discorre a la part central de la ciutat. [3] Culpa del plàstic o culpa dels passejants?
Sembla, doncs, que l’opció triada sigui: acabem amb el plàstic perquè no podem acabar amb la deixadesa humana! Aquest pragmatisme possiblement ajudarà a evitar l’abocament de tones de plàstic, però renuncia a abordar l’arrel del problema: la conducta humana i la seva vivència real de la relació amb l’entorn. Per això, la pauta es pot repetir amb altres materials i altres situacions. Confiarem també de resoldre mitjançant una altra prohibició?
Anem a les Illes Cocos, uns petits atols situats a l’oceà Índic, a 2.000 quilòmetres al nord-oest d’Austràlia, país que les administra. Tot i que té una petita població estable, d’uns 500 habitants, i una certa activitat turística, la presència de deixalles a les seves platges és atribuïble sobretot al material que hi arriba arrossegat pel mar.
Fa poc, se n’ha fet una mena de cens. Les xifres de les peces de plàstic –sovint fragments– fan feredat: 400 milions. Que unes illes al mig de l’Índic, a 900 km dels seus veïns més pròxims, abasseguin tant plàstic sembla un argument sòlid més per a l’aliança contra aquest material. Ara bé, quan mires l’inventari amb més detall, hi trobes un milió de sabates i 400 mil raspalls de dents. [4] Seguint la mateixa lògica, proposem la prohibició del calçat i de la higiene dental? És, de debò, l’enfocament definitiu per a resoldre aquest problema?
[1] Cerrillo, Antonio (2018) La UE declara la guerra a 10 plàstics. La Vanguardia, 12 de novembre.
[2] Gray, Alex (2018) 90% of plastic polluting our oceans comes from just 10 rivers. World Economic Forum Agenda, 8 de juny.
[3] Fernandez, Colin (2017) 2,500 plastic bottles are found in the Thames in just one day. The Daily Mail, 2 de febrer.
[4] Lavers, J. L.; Dicks, L.; Dicks, M. R. & Finger, A. (2019) Significant plastic accumulation on the Cocos (Keeling) Islands, Australia. Scientific Reports, 9(1):7102.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!